Recuperar sobiranies: una proposta contra la crisi ecològica global

El passat 4 de desembre vam veure de nou la cara més fosca de l’ofensiva repressiva de l’Estat espanyol contra el poble català, amb la suspensió de la llei catalana de canvi climàtic. I ja són més de trenta-dos les lleis i els decrets recorreguts pel Govern espanyol al Tribunal Constitucional, amb la posterior suspensió total o parcial de l’articulat. La llei catalana de canvi climàtic va ser fruit d’un acte d’autoreafirmació i de sobirania popular en la lluita contra l’increment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH). Una llei que situava el punt de mira de les polítiques sobre les grans empreses, com a responsables directes d’una gran part de les emissions de CO₂, i establia taxes i un calendari de reducció fins arribar a l’emissió zero, l’any 2050. El principi ecologista de “qui contamina, paga” aplicat a les emissions de GEH que, per primera vegada, va fer trontollar els ciments d’un model productiu ―sobretot el de Cementos Molins Industrial, SA― que sotmet el territori i les persones a les lògiques del capital.

La repressió sistemàtica que aplica el govern central sobre qualsevol activitat legislativa del Parlament de Catalunya ens demostra que, també en l’àmbit ecologista i de la defensa del territori, dins de l’Estat espanyol no hi ha recorregut possible. La Constitució del 78 és utilitzada com a pilar inamovible d’un estat colonial i l’engranatge jurídic i policial, com a mecanisme de control politicosocial. Dins d’aquest Estat demofòbic només ens volen submises i claudicants davant un model econòmic que desposseeix les classes populars i perpetua les lògiques d’espoliació i mercantilització dels béns comuns naturals. Dins d’aquest marc politicoeconòmic no hi ha canvi possible, i molt menys per revertir les desigualtats socials i la destrucció de l’entorn, dos eixos que s’imbriquen indestriablement.

Capitalisme i crisi ecològica global

Avui dia, no hi ha cap subterfugi que permeti amagar el fet que el canvi climàtic és el principal exemple de les derivades ambientals inherents a l’expansió sistèmica del capitalisme i que és una peça més en el trencaclosques de la crisi ecològica global. L’eixamplament de la fractura metabòlica entre la humanitat i el sistema natural és el resultat, tal com defensa el sociòleg John Bellamy Foster, dels processos d’alienació de l’ésser humà respecte del treball i la natura. Una fractura metabòlica que té com a conseqüències ambientals més visibles tant l’augment de les temperatures globals com la pèrdua de biodiversitat, l’alteració dels cicles biogeoquímics, la pèrdua de milers de quilòmetres quadrats de sòl fèrtil i la degradació de les reserves d’aigua dolça.

Les darreres dades ens indiquen que les emissions de gasos d’efecte hivernacle, lluny de reduir-se, el 2017 han augmentat un 2 %. I ja farà vint anys del Protocol de Kyoto, cinc, de la Cimera de Rio+20 i dos, dels Acords de París. I, mentre això succeeix i la comunitat internacional i les organitzacions ecologistes omplen la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP23) de bones intencions i mesures no vinculants, les polítiques expansionistes dels governs dels països centrals ens deixen centenars de milers de morts per sequeres i inundacions, milions de desplaçats climàtics, la pobresa energètica a casa nostra i l’eixamplament de les desigualtats socials a escala mundial. Però també, milions d’euros de beneficis anuals per a REPSOL, ExxonMobil, la Caixa, BBVA o Monsanto. Som testimonis  directes de la capacitat del poder econòmic capitalista per seguir acumulant i desposseint, malgrat l’acceleració del procés de degradació del planeta.

I davant d’aquest escenari, hem vist durant anys com les polítiques dels partits polítics socialdemòcrates i ecosocialistes, amb el suport d’un sector significatiu de l’ecologisme, han jugat el paper “progre” i modern, però legitimador de les polítiques neoliberals tenyides de verd del Banc Mundial. A casa nostra, la darrera regeneració d’aquesta esquerra ecosocialista va prometre el canvi. El maig del 2015 el canvi va arribar a l’Ajuntament de Barcelona, però dos anys i mig més tard els nivells de contaminació atmosfèrica, per exemple, segueixen per sobre dels llindars legals i posen en risc la salut de les veïnes de la ciutat. Cap mesura proposada pel govern de Barcelona en Comú entra en contradicció amb els interessos econòmics de la indústria automobilística, i, alhora, els seus companys de viatge de Catalunya Sí que es Pot al Parlament van votar en contra dels articles de la llei de canvi climàtic que gravaven les emissions de GEH de vehicles de tracció mecànica, de grans vaixells i de l’activitat econòmica.

Canviar-ho tot per no canviar res, el creixement sostenible i el capitalisme verd com a oxímorons ambientals d’aquest nou cicle. I l’apel·lació al voluntarisme per reduir les emissions amb mesures no vinculants i la suspensió de la llei catalana de canvi climàtic són senzillament el reflex dels interessos de les oligarquies econòmiques per mantenir l’ordre no natural de les coses: la privatització dels beneficis i la socialització dels impactes ambientals.

Construir la República social, feminista i ecologista

Així, doncs, conscients que la dinàmica intrínseca d’acumulació del capitalisme anul·la tota possibilitat de reformes “verdes”, la resposta al canvi climàtic i als complexos reptes ambientals globals només pot ser abordada des d’una anàlisi historicodialèctica de les interaccions entre societat i natura en el mode de producció capitalista. L’experiència d’aquests anys ens demostra que no hi ha equidistància ecologista possible i que només modificant el model socioproductiu de manera que atengui a aquestes relacions entre natura i societat, i únicament en el marc d’una nova República, podrem fer front a la crisi ecològica global i garantir un futur digne a les classes populars dels Països Catalans. “Deféner qu’ua propòsta fòrta e transformadora ena luta contra eth cambi climàtic” deia la Mireia Boya al Ple del Parlament, “ei tanben lutar contra es inegalitats sociaus”.

En aquest sentit, el concepte de sobirania ambiental, entesa com a una proposta d’apoderament i autotutela de drets respecte a l’entorn, esdevé la millor eina per combatre les dinàmiques extractives del mode de producció capitalista. Cal que fem un pas endavant i sobrepassem les propostes legislatives com la Llei de canvi climàtic. Hem de proposar la construcció d’un model de país que garanteixi ambientalment el futur de les noves generacions. I, per tant, és imprescindible i urgent sortir de les tesis de l’ecologisme reformista i de l’ecocapitalisme antropocentrista i incloure la sobirania ambiental en tots els àmbits de les propostes fetes en el marc d’un procés constituent.

Alhora, aquestes propostes construïdes des de l’anàlisi transversal dels conflictes socioambientals lligats a la crisi ecològica global han de passar, necessàriament: (i) pel control popular de tots els béns naturals comuns actualment subjectes als interessos del capital, i (ii) pel trencament amb la lògica d’acumulació il·limitada del capital, que subordina la natura als interessos de la producció, i establir noves lògiques de producció per satisfer les necessitats humanes, i no del capital, mantenint l’equilibri dels sistemes naturals.

Davant del darrer embat repressiu de l’Estat espanyol contra la sobirania del poble català, la resposta també en clau ambiental ha de ser la construcció de noves propostes rupturistes amb les lògiques de mercat des de l’ecologisme revolucionari. I és des d’aquesta trinxera des d’on podrem superar les visions ecologistes conservadores i reformistes que s’han demostrat còmplices de les pràctiques criminals del capitalisme contra les classes populars i l’entorn natural.