Reflexions després de la manifestació de la PDD

 La Fàbrica

El passat 1 de desembre desenes de milers de persones es manifestaven a Barcelona convocades per la PDD. L’equip editor de la Fàbrica hem volgut saber la valoració que diverses organitzacions de l’esquerra independentista i l’esquerra anticapitalista catalana fan de la mobilització, i quines perspectives de futur genera. 

Les organitzacions polítiques a les que ens hem adreçat van adoptar posicions diverses davant de la convocatòria, ja que algunes van adherir-se al manifest mentre que d’altres van preferir no sumar-se a la convocatòria. Les formacions a qui ens hem adreçat són Endavant, l’MDT, Revolta Global, En Lluita, Corrent Roja, les organitzacions juvenils CAJEI i Maulets. Aquests darrers encara no ens han fet arribar les seves respostes, però tant bon punt les rebem les incorporarem a la valoració conjunta.
 
 

Andreu Ginés, d’Endavant (OSAN)

Quina valoració feu de la manifestació convocada per la PDD el passat 1 de desembre a Barcelona?
La valoració del passat 1 de desembre, a l’igual que la de totes les grans manifestacions dels darrers anys a Barcelona (contra la cimera de caps d’estat europeus, contra l’ocupació d’Iraq, contra el transvasament) ha de ser positiva en tant que expressió política dels catalans i catalanes. La societat actual viu una profunda crisi de despolitizació i desmobilització i, per això, tota mobilització mínimament reivindicativa, amb els seus ets i uts, és una bona notícia.

A què respon segons el vostre parer la massiva participació?
La mobilització respon a un malestar evident per una sèrie de circumstàncies que han alterat darrerament la vida els habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona (no només el caos de rodalies, sinó també la gran apagada de l’estiu). Això s’ha afegit a un sentiment catalanista que barreja el desengany i l’enuig pel tracte que estem rebent des de Madrid, un cop esvaïts alguns dels miratges de l’anomenada Transició que havien adormit el poble català. Malauradament, però, hui en dia només poden canalitzar aquest malestar els grans partits institucionals, que són els que han fet ús dels seus aparells per aconseguir mobilitzar tanta gent. A l’igual que amb altres grans mobilitzacions passades, sense la intervenció dels aparells d’aquests partits no haguera sigut possible una mobilització tan massiva.

La vostra organització va convocar? Per quin motiu?
Des d’Endavant es va considerar que la convocatòria no reunia els mínims necessaris per a poder-nos afegir com a organització: d’una banda, el plantejament de la manifestació no aprofundia en el problema de les infrastructures, que no és només una manca d’inversions des de Madrid, sinó que també respon a la imposició d’un model ferroviari elitista i, a la llarga, privatitzat. A més, no es desmarcava clarament del model desenvolupista que promouen, entre altres, els socis de l’Entesa de Govern i que prioritza els interessos macroeconòmics per sobre d’altres necessitats més quotidianes, començant pel respecte al medi ambient. Aquest plantejament, alhora que insuficient, obria les portes a la instrumentalització per part dels partits polítics institucionals (com ara està succeint) i això invalidava la convocatòria per a poder difondre-hi el nostre discurs d’una manera mínimament digna.
D’altra banda, el fet que la convocatòria s’haja fet en clau principatina -malgrat les declaracions dels portaveus del PDD- dificulta molt la nostra identificació amb el sentit de la protesta, i més encara quan està implícit el dret a l’autodeterminació, que per a nosaltres ha d’incloure la territorialitat completa de la nació catalana. Fer passos en clau regionalista en un tema com aquest és, per a nosaltres, un precedent molt perillós.

Com valoreu el manifest que convocava la manifestació?
El manifest és una declaració d’intencions que, a banda de les dues crítiques anteriors, té altres mancances importants: no fa cap referència a la classe política que des d’ací ha callat o, directament, fomentant aquesta submissió a Madrid. No sé fins quin punt és legítim ocultar aquesta realitat per aconseguir una major assistència a la manifestació…

Com creieu que s’ha de canalitzar aquesta participació massiva? Creieu que justifica i anima a impulsar mobilitzacions que vagin més enllà de l’exigència de més competències?
Aquesta mobilització massiva no tindrà repercussions més enllà que les que els partits institucionals en puguen treure. Per bé que tenen aspectes positius, aquestes grans mobilitzacions no ajuden a enfortir l’esquerra anticapitalista, que més aviat, queda arraconada en elles. Si no hi ha una xarxa social forta capaç de mantenir el pols amb l’Estat i l’oligarquia de manera constant, aquest tipus de mobilitzacions es redueixen a un esdeveniment important. Allò important és construir xarxa social, enfortir les organitzacions de base i obrir escletxes en el sistema actual. De vegades les grans mobilitzacions ens poden servir en aquest camí, això s’ha de valorar en cada cas, però no podem deixar emportar-nos per l’èxit d’aquestes mobilitzacions. La nostra és una feina molt més silenciosa, més dura, del dia a dia i sense cap envoltori espectacular. Aquest tipus de manifestacions no han de condicionar la nostra tasca política.

Quines conseqüències penseu que tindrà al mobilització en els governs català i espanyol?
Cap. Cap si esperem algun canvi profund en la política d’infraestructures o en les relacions Estat espanyol / Països Catalans. Tot això és, ara per ara, inamovible i és un error crear-se falses expectatives, perquè encara que s’aconseguira alguna cosa puntal, el model actual està lluny de qüestionar-se. I ens podem remetre a exemples del passat: les manifestacions contra l’ocupació d’Iraq aconseguiren, eventualment, que l’Estat espanyol hi retirarà les tropes, però no que aturarà la participació en altres agressions imperialistes; les mobilitzacions contra el Transvasament aconseguiren aturar-lo parcialment (recordem que el transvasament del Xúquer s’està executant!), però no aconseguiren imposar allò que s’ha anomenat una “nova cultura de l’aigua”…

Joan Rocamora, de l’MDT

Quina valoració feu de la manifestació convocada per la PDD el passat 1 de desembre a Barcelona?
La nostra valoració és de totes totes positiva. Sense entrar en la guerra de xifres, algunes clarament desorbitades, es pot dir que aquesta mobilització ha superat la del 18 de febrer del 2006. Però sobretot cal destacar que el caràcter independentista d’aquesta manifestació encara ha estat més
clar, de manera que, a diferència del que va passar el 18 de febrer del 2006, la premsa del règim no ha pogut silenciar aquesta orientació. Aleshores com dissabte es va manifestar una part significativa dels sectors més conscients del nostre poble.
En clau interna encara se n’ha de fer una valoració més positiva. El missatge de l’Esquerra Independentista es va fer palès gràcies al bloc encapçalat per la CUP i a la difusió que en van fer altres col·lectius.

A què respon segons el vostre parer la massiva participació?
Com el 18 de febrer de l’any passat, s’hi ha mobilitzat gran part dels sectors més conscients de la societat catalana del Principat. Les raons són òbvies, i corresponen a una expressió d’això que s’ha batejat recentment com a “desafecció”. A la contestació de les negacions de caràcter nacional
s’hi ha sumat el desgavell de les infraestructures, des de les apagades de llum de l’estiu fins als caos ferroviari que encara perdura, passant pel descontentament produït a partir del desballestament gradual dels serveis públics. Així i tot, molts manifestants repetien la convocatòria de l’any passat; es tracta a grans trets d’una “militància” fidel en l’òrbita dels plantejaments independentistes.
És clar que els partits parlamentaris convocants han aportat un contingent important de manifestants. Però el gruix de persones que van seguir la mobilització no responien a les consignes dels partits convocants, sinó que hi acudien més aviat a partir de la crida de la PDD i dels col·lectius pertanyents a la societat civil (un gran nombre al llarg de totes les comarques). Encara que sigui en una escala molt més petita, una altra mostra del que diem és el fet que força persones que van fornir el bloc encapçalat per la CUP no eren militants actius de les organitzacions de l’EI, per bé que es van identificar amb el bloc l’Esquerra Independentista. Tot això malgrat el cert boicot mediàtic que hi va haver a l’entorn d’una convocatòria d’aquestes característiques (massiva, col·lectiva i convocada per un tema social candent).

La vostra organització va convocar? Per quin motiu?
L’MDT va considerar que es tractava d’una mobilització davant la qual l’EI no podia deixar passar el tren o amagar el cap sota l’ala. Com en el cas de la del 18 de febrer de 2006, imperava la necessitat tant de ser al costat dels sectors més conscients del nostre poble com d’organitzar una presència clarament independentista i d’esquerres que combatés ideològicament, també al carrer, aquelles opcions que voldrien inúltiment promoure la ‘refundació’ de l’autonomisme en els instants en què aquest es troba en fase terminal. Creiem que l’EI havia de deixar clar que no hi ha futur amb l’autonomisme i estendre els nostres plantejaments, que el conjunt de les classes populars ens volem alliberar i per això caldrà fer passes serioses i valentes cap a la República dels Països Catalans, com etapa necessària per assolir els nostres objectius d’Independència, Socialisme i Alliberament de Gènere.
Des d’aquestes premisses, el nostre objectiu en donar suport a la manifestació era incidir-hi i promoure el missatge de l’Esquerra Independentista. En qualsevol cas, la nostra convocatòria no partia del proselitisme partidista, sinó des d’una concepció de construcció del moviment.
D’altra banda, és sabut que el MDT treballa al si de les assemblees de la PDD amb l’objectiu de bastir un moviment transversal de lluita pel Dret a l’Autodeterminació, i s’entén, i és una cosa òbvia i coherent, que també féssim una crida a manifestar-s’hi.

Com valoreu el manifest que convocava la manifestació?
Era un manifest de mínims. Cal tenir en compte que també l’havien de poder seguir amb comoditat els partits parlamentaris, partícips i gestors del règim social actual. L’esperit d’aquest manifest reivindica els aspectes relacionats amb el Dret a l’Autodeterminació aplicats a les infraestructures. Tenim el Dret a Decidir en allò que ens correspon a nosaltres, col·lectivament, per als nostres interessos com a catalanes i catalans.
En qualsevol cas, és un manifest adequat a la reivindicació d’aquesta manifestació, a partir del desori de les infraestructures. És clar que no planteja la defensa i millora dels Serveis Públics, un aspecte en què s’hi podria haver incidit si totes les organitzacions de l’Esquerra Independentista haguéssim treballat conjuntament dins d’aquesta plataforma. Per sort, el fet que els sindicats referencials del nostre moviment (COS i I-CSC) convoquessin la manifestació va evitar que el component social es diluís, cosa que haguessin volgut alguns partits que intenten instrumentalitzar aquesta mena de mobilitzacions.

Com creieu que s’ha de canalitzar aquesta participació massiva? Creus que justifica i anima a impulsar mobilitzacions que vagin més enllà de l’exigència de més competències?
És el moment de l’organització en molts sentits (estratègic, tàctico-estratègic i tàctic). L’EI té molts reptes organitzatius si vol aspirar a incidir realment sobre aquesta consciència independentista que es va manifestar dissabte, és a dir, si realment vol organitzar-la, l’única manera de consolidar-la i canalitzar-la políticament cap a determinats objectius. No els abordarem tots, però comentarem alguns d’aquests reptes.
El primer de tots és tenir un referent polític de masses assumit pels diversos agents del moviment. Des de fa dos anys, insistim que aquest referent ha de ser organitzatiu, mobilitzador i institucional. Perquè una funció fonamental d’aquest referent és organitzar la gent amb 25 anys o més que vol militar i dur a terme una tasca política continuada per assolir els objectius tradicionals del moviment i que, per raons molt diverses, no entrarà a militar en cap de les organitzacions existents, sobretot les de caire més estratègic, que tenen una altra funció. Per tant, aquest referent ha de servir per enquadrar la militància existent i la potencial. L’altra funció és mobilitzar i agitar les classes populars, ja que sense aquesta vessant aquest referent, que forçosament n’ha de tenir una d’institucional, esdevindria a la pràctica un partit del sistema o un partit convencional.
En segon lloc, caldria abordar seriosament la qüestió sindical, de manera que, independentment de la seva adscripció sindical, tota la militància del moviment que està duent a terme tasques en aquest àmbit es coordini en estructures d’àmbit territorial.
En tercer lloc, cal posar fil a l’agulla sincerament a la construcció d’una organització de dones que impulsi la lluita feminista als Països Catalans a partir de la tasca feta pels col·lectius de dones existents i partint de l’assumpció d’aquests principis pel conjunt de les organitzacions de l’EI.
En quart lloc, hi ha la qüestió de les organitzacions estratègiques d’arrel marxista, un altre àmbit on també s’hauria d’imposar la unificació d’estructures.
En cinquè lloc, i en un àmbit més tàctic, l’EI ha de saber estar a l’alçada d’un tren que se’ns pot escapar si no hi incidim adequadament. La PDD és una plataforma assembleària i transversal que malda pel Dret a l’Autodeterminació. No la podem concebre ni com un satèl·lit ni com un referent organitzatiu. Per tant, l’hem de continuar potenciant per donar-li un caire més social i remarcant-hi el marc nacional de Països Catalans.
Les futures mobilitzacions amb aquestes característiques, que fins ara han estat exitoses i han fet recuperar la consciència nacional entre els catalans i les catalanes, seran fruit de les decisions que es prenguin des de la PDD i, sobretot, de la conjuntura política i social que es pugui produir. En tots els casos hem de saber incidir-hi de la millor manera possible. I el que és més important per al conjunt de l’EI, hem de saber estar organitzats perquè tots aquests esforços (en què hi participen nombroses entitats, col·lectius i persones a títol individual) no se’n vagin en orris.

Quines conseqüències penseu que tindrà al mobilització en els governs català i espanyol?
Creiem que poques, especialment en l’espanyol. Tanmateix, això ens ha de preocupar poc, perquè es tracta d’acumular forces per a un procés de ruptura que durarà anys i, per tant, les conseqüències a curt termini en el govern espanyol i en el de la Generalitat d’amunt són bastant secundàries per al nostre projecte. Sigui com sigui, tot i que els pactes institucionals intentaran “consolar” aquestes reivindicacions amb alguns traspassos, la tasca diària del moviment pel Dret a Decidir ha de continuar amb el nostre suport. Només així avançarem el missatge de la lluita per l’Autodeterminació entre el conjunt de la societat catalana.

Lluís Rabell, de Revolta Global

Quina valoració feu de la manifestació convocada per la PDD el passat 1 de desembre a Barcelona?
És indiscutible que, des del punt de vista de la mobilització ciutadana, ha estat un èxit aclaparador. El moviment, però, està travessat per importants contradiccions. L’esquerra social i política s’ha vist ultrapassada per la dreta nacionalista. Malgrat la seva responsabilitat com a força governant durant 23 anys en el subdesenvolupament de la xarxa ferroviària, malgrat el pacte Mas-Zapatero certificant l’escanyament del procés de reforma estatutària… CiU ha aconseguit apropiar-se la bandera del “dret de decidir” i mobilitzar les seves bases. La projecció aconseguida pel nacionalisme conservador és també indiscutible. Els seguicis d’ICV-EUiA o d’ERC foren nombrosos. Tanmateix, aquestes formacions estaven políticament a la defensiva per la seva pertinença al govern de Montilla i per la seva relació amb l’executiu del PSOE en el decurs de tota la legislatura. (La presència de les CUP també va ser notòria; però, en aquest context, encara es tracta més d’una promesa de futur que d’una alternativa consolidada). Aquesta correlació de forces ha tenyit de “pujolisme” la mobilització i n’ha desdibuixat el perfil social. Potser per això alguns comentaristes han parlat de “triomf del sobiranisme”. Però, sota l’ègida de CiU, aquest “sobiranisme” acabaria en la participació de la patronal catalana en la privatització dels serveis traspassats a la Generalitat. Amb el consegüent risc d’un allunyament de les classes treballadores pel que fa a l’horitzó de l’autodeterminació. Per dir-ho d’una manera clàssica, “la lluita per l’hegemonia” està plantejada.

A què respon segons el vostre parer la massiva participació?
A l’acumulació de greuges que pateix la ciutadania catalana, tant en les seves condicions de vida quotidiana com en la seva dignitat democràtica. La ministra “antes partía que doblá” ha esdevingut tot un paradigma de la incompetència i la insensibilitat que han caracteritzat sempre el centralisme espanyol. Més enllà de la dificultat per donar-li una expressió política operativa, el desig de prendre en mà el seu propi destí està arrelant en la societat. I, més enllà també de les contradiccions esmentades, el caràcter massiu d’aquesta manifestació – com de la marxa del 18 F – confereix a la gent un innegable sentiment de força.

La vostra organització va convocar? Per quin motiu?
Sí, varem donar suport a la convocatòria de la PDD des del primer moment i varem treballar pel seu èxit des de les nostres modestes posicions en el moviment sindical, veïnal o associatiu. De fet, en ple desgavell de rodalies, estàvem considerant la possibilitat d’impulsar la formació d’alguna mena de plataforma ciutadana a partir d’algunes forces de l’esquerra sindical – com el Sindicat Ferroviari o la IAC – i de diferents moviments socials. Aleshores va sorgir, per una altra banda, la iniciativa de la PDD… En aquells moments, creiem que era urgent desactivar un discurs – que hem pogut sentir en boca d’algun dirigent d’esquerres – i que assenyalava els assalariats i assalariades de RENFE com a gent hostil o indiferent a l’avanç de l’autogovern… pel fet de defensar les seves condicions laborals. Recordem que, a les acaballes de l’anterior legislatura, el Parlament de Catalunya va adoptar per unanimitat – des del PP fins a ICV-EUiA – una disposició obrint les portes a l’explotació de la futura xarxa ferroviària per part d’operadors privats…

Com valoreu el manifest que convocava la manifestació?
No pretenem que la PDD esdevingui un sindicat. Però, en el seu manifest, el tema de les privatitzacions, per exemple, no s’esmentava. I es tracta d’un problema cabdal. Si la classe treballadora té la percepció que traspassos i autogovern comporten una degradació de les condicions laborals, dels drets socials i de la qualitat del servei, podem passar de l’actual desafecció respecte a l’Estat central a un allunyament pel que fa a les reivindicacions nacionals democràtiques de Catalunya. Aquestes només triomfaran si la seva conquesta és percebuda com quelcom d’indestriable del progrés social per a la immensa majoria de la població.

Com creieu que s’ha de canalitzar aquesta participació massiva? Creieu que justifica i anima a impulsar mobilitzacions que vagin més enllà de l’exigència de més competències?
Vet aquí la bona pregunta: i ara què? L’èxit de la manifestació palesa que no hi ha atonia social. Sovint, el potencial de mobilització social no arriba a expressar-se per dificultats polítiques – com ara l’efecte apaivagador dels governs “progressistes” i el desconcert que generen les seves polítiques de tall neoliberal, continuistes de les orientacions clàssiques de la dreta en matèria pressupostària, de sanitat, educació, habitatge, etc. – o per manca d’un marc apropiat. Potser aquesta empenta ajudi a consolidar i enfortir lluites concretes en defensa del territori – com la campanya contra la MAT, el Quart Cinturó o el mateix traçat de l’AVE pel centre de Barcelona… A banda, per descomptat, de la necessària mobilització en favor d’un transport públic de qualitat. Però, d’una manera més general, aquesta mobilització ha fet palesa la profunda crisi de les esquerres. ICV-EUiA, de la mateixa manera que ERC, no han volgut quedar-ne despenjades. Però tampoc tenen una política alternativa al programa del govern d’entesa, el confort del qual no voldrien haver d’abandonar per res del món. ICV ho diu amb claredat: “No volem anar més enllà del marc estatutari”. Doncs bé, aquest “marc” vol dir degradació social, desgavell de serveis i menyspreu polític. Està plantejada la qüestió de la reconstrucció d’una esquerra combativa, anticapitalista i decididament compromesa amb la defensa de les llibertats nacionals.

Quines conseqüències penseu que tindrà al mobilització en els governs català i espanyol?
Ara tot es llegirà en clau electoral, de cara als propers comicis legislatius. ICV i ERC intentaran mostrar un “perfil” propi… però sense qüestionar el social-liberalisme. Zapatero creuarà els dits perquè el descontentament català no es tradueixi en un moviment d’abstenció el proper mes de març. Pel que fa als governs, és més previsible una política de promeses i gestos que no pas una inflexió de les seves orientacions, fortament compromeses amb els grans interessos privats. Està per veure si CiU s’enfila electoralment i acaba esdevenint determinant per a la formació del govern de l’Estat. Per bé que tot això ens afecta, no ens podem perdre en especulacions. El proper Fòrum Social Català pot ser un bon moment de trobada i coordinació dels moviments i de l’esquerra anticapitalista, alternativa i independentista. Tant de bo fóssim capaços d’aprofitar l’avinentesa per teixir acords de col·laboració i de lluita.

Teo Navarro, de Corrent Roja

Quina valoració feu de la manifestació convocada per la PDD el passat 1 de desembre a Barcelona?
La participació va estar molt nombrosa, això és indubtable. Cal dir que la convocatòria, tot i el seu plantejament i tal com era previsible, va mobilitzar el sentiment de descontentament i frustració d’amplis sectors de població amb la situació actual de les infraestructures a Catalunya. També s’explica per l’àmplia difusió que va rebre per tota mena de mitjans de comunicació, a la qual cosa no és aliena la participació de partits del govern tripartit i de la pròpia CiU. Els mitjans de comunicació sempre se’n fan un ampli ressò de les activitats i iniciatives vinculades o ben vistes pel poder.

A què respon segons el vostre parer la massiva participació?
Com abans hem dit, la convocatòria va estar àmpliament difosa i, a més, ha servit per canalitzar el sentiment d’indignació i frustració d’àmplies capes de població catalana. No únicament amb la degradació de les infraestructures bàsiques, sinó també amb el sentiment d’imposició i discriminació centralistes cap a Catalunya.

La vostra organització va convocar? Per quin motiu?
Nosaltres no vam convocar i vam fer públic un comunicat amb les raons per les quals no ho feien. Bàsicament perquè consideràvem, i els fets posteriors ens ho han confirmat, que es tractava d’una convocatòria que, pel seu contingut reivindicatiu, estava al servei dels interessos de la burgesia catalana i del tripartit actualment governant. Tot i que les principals forces gestores i garants de l’actual ordre polític i social a Catalunya no hi eren físicament presents (ens referim al PSC-PSOE, els sindicats CCOO i UGT i a la patronal catalana), les reivindicacions principals de la manifestació, tot i que expressades amb més contundència, coincidien amb els seus plantejaments i aspiracions: publicació de les balances fiscals, més autogovern i capacitat de gestió de les infraestructures i més recursos econòmics. En canvi, no hi eren presents cap de les reivindicacions socials vinculades a la classe treballadora i els sectors populars: no a l’AVE, xarxa pública i digna de transport públic…

Com valoreu el manifest que convocava la manifestació?
El problema de la convocatòria de la  PDD és que, amb l’argument que la participació fos molt àmplia i tothom se sentís identificat, incloia únicament reivindicacions assumibles per les forces representatives i gestores de l’actual estat de coses. Per què no hi ha cap crítica al TGV, una obra faraònica, pagada amb diner públic, un tren elitista, d’un altísisim i negatiu impacte mediambiental, i la inversió en el qual s’ha fet a costa de la necessària millora de la xarxa de rodalies, el tren veritablement popular? Per què no hi ha cap esment de les condicions de precarietat que pateixen els treballadors de les obres del TGV, unes condicions que ja han costat catorze morts? Per què no es vincula la reivindicació de sobirania sobre les infraestructures a l’exigència que tinguin caràcter públic, quan se sap que el projecte que es defensa des del tripartit, un cop traspassades les competències, és el de privatitzar el servei de rodalies i fragmentar-ne la plantilla? En resum, un manifest que vincula les reivindicacions de més sobirania a un plantejament social aliè als interessos de la majoria social, de la classe treballadora catalana.

Com creieu que s’ha de canalitzar aquesta participació massiva? Creieu que justifica i anima a impulsar mobilitzacions que vagin més enllà de l’exigència de més competències?
La nostra opinió és que el que cal és construir un plantejament alternatiu que avanci cap a l’alliberament nacional i social, és a dir, que plantegi que tot avenç en la sobirania del nostre poble estigui al servei dels interessos de la majoria social catalana, de la classe treballadora. Si no és així, una vegada més el que estarem fent és fomentar que els treballadors i treballadores acabin essent mà d’obra política de les disputes entre el centralisme espanyolista i el catalanisme burgès. Nosaltres creiem que el descontentament i frustracions actuals s’han de poder transformar en un plantejament conscient i massiu que obri perspectives d’anar avançant cap a l’alliberament nacional i social. I això només serà possible si les forces anticapitalistes som capaces de trobar espais d’acció comuna. Aquesta acció avui és possible, per exemple, en la lluita contra els tancaments i acomiadaments. En el terreny dels drets nacionals, la reivindicació d’autodeterminació pot i ha d’aglutinar a aquelles forces i sectors socials que aposten fermament pel seu exercici i que, sembla evident, que no seran aquelles que han hegemonitzat la manifestació de l’1 de desembre. Dissortadament la proposta de fer una acció unitària antimonàrquica i pels drets nacionals el 6 de desembre –quan el poder actual celebra la constitució monàrquica—no ha quallat. Nosaltres estem convençuts que l’única perspectiva real d’avançar en els drets nacionals passa per vincular la reivindicació del dret d’autodeterminació –que només s’assolirà fent caure la monarquia— a les reivindicacions de la classe treballadora, amb un especial protagonisme dels i les joves, per la seva combativitat i per què no arrosseguen el llast de la transició.

Quines conseqüències penseu que tindrà al mobilització en els governs català i espanyol?
Per part del govern català, servirà com un element de pressió per obtenir més competències i recursos i per rentar-se la cara davant la població catalana de cara a les pròximes eleccions generals. En Montilla ja s’ha manifestat clarament en aquest sentit. El govern espanyol, per la seva banda, no canviarà gaire el discurs i, en tot cas, intentarà convèncer tothom que les coses van millorant amb l’augment de la inversió… Tot això en el quadre d’un Estatut el futur del qual serà decidit per un Tribunal Constitucional que ja veurem si no planteja una rebaixa del seu esquifit contingut. Ara bé, pel que interessa als treballadors i treballadores catalanes no creiem que la cosa canviï gaire. Els moviments i friccions d’interessos per dalt tindran poca transcendència per baix. Al capdavall, uns i altres comparteixen els mateixos plantejaments neoliberals i estan compromesos en el manteniment de l’actual ordre social i polític. La tasca, doncs, per tots aquells que aspirem a avançar en la transformació social és com actuem com un factor real d’acció i organització del potencial de rebel·lia social que s’expressa de formes variades –per exemple, en la  important presència treballadora i jovenil a la manifestació de l’1 de desembre— i que, sense una alternativa real i sòlida, acaba diluint-se o essent instrumentalitzada per les forces perpetuadores del sistema.

Manel Ros, d’En Lluita

Quina valoració feu de la manifestació convocada per la PDD el passat 1 de desembre a Barcelona?
La valoració que em fem és molt positiva, sobretot si tenim en compte la massiva participació que va haver-hi. El fet que en pràcticament dos anys hagin tingut lloc dues manifestacions massives pel dret a decidir de Catalunya és políticament un avenç respecte a la lluita pels drets nacionals i pel dret a decidir, que no deixa de ser el dret a l’autodeterminació. En aquest cas va ser una bona oportunitat per lligar la necessitat d’uns serveis públics de qualitat i unes bones condicions laborals amb el dret democràtic de qualsevol poble a decidir per ell mateix el seu futur.

A què respon segons el vostre parer la massiva participació?
Està clar que la massiva participació és una resposta a tots els problemes que ha patit Catalunya aquest últims mesos. Des de l’apagada d’aquest estiu fins al desastre de las obres de l’AVE, que han acabat afectant els ja de per sí malmesos trens de rodalies. La privatització y subcontractació ens han portat a aquesta situació que com sempre ha acabat repercutint en la vida de la gent treballadora. A més, molta gent està començant a percebre que l’Estatut aprovat fa dos anys, alhora de la veritat, no ens està servint per millorar ni els serveis públics ni molt menys la capacitat de decidir. Tot això sumat al fet que partits polítics com IC-V, ERC i CiU van mobilitzar les seves bases per la manifestació fan que la manifestació fos massiva. Amb les eleccions generals a prop CiU ha de començar a ser més bel·ligerant amb el Govern de l’Entesa alhora que ERC i IC-V han de començar a desmarcar-se com a forces polítiques independents del tripartit.

La vostra organització va convocar? Per quin motiu?
Sí, la nostra organització va convocar per la manifestació. Per una banda creiem que s’ha de recolzar una manifestació pel dret a decidir de Catalunya sobre el seu futur i les seves polítiques públiques. Per altra banda era necessari plantejar com a grup de l’esquerra anticapitalista que el problema amb les rodalies i les infraestructures a Catalunya és un problema que sorgeix de les polítiques neoliberals que es porten implementant en aquets país durant dècades, primer amb el governs de CiU i després amb el tripartit. Més enllà de la nostra organització, creiem que era necessari que els diferents grups de l’esquerra radical també dies la seva en la manifestació i es fes visible com alternativa a les polítiques que ens han portat a aquesta situació, tant per part de la dreta catalana com per part del social-liberalisme que representa el govern de l’Entesa.

Com valoreu el manifest que convocava la manifestació?
Al principi, malgrat que enteníem que era important convocar a la manifestació, no estàvem d’acord en signar un manifest on no es parlava en cap moment de la necessitat d’uns serveis públics de qualitat, més enllà del fet, també important, de poder-los gestionar des de Catalunya. Entenem que els problemes que pateix Catalunya en temes de infraestructures no es solucionaran mai mentre continuïn les privatitzacions i es deixi tot en mans del mercat. Al final i gracies a les organitzacions de l’esquerra radical que estaven treballant activament dins la Plataforma Pel Dret a Decidir, s’hi varen afegir algunes referències a la necessitat d’uns serveis públics de qualitat que ens varen semblar suficients per signar-lo. Malgrat tot, des de el nostre punt de vista, ens hagués agradat que el manifest entres més en el problema de les polítiques neoliberals i les privatitzacions fins al punt que una coalició com CiU no s’hagués atrevit a signar-lo. Un manifest amb un caràcter marcadament social hagués servit també per tenir un lema per la manifestació més enfocat a la necessitat de defensar uns transports públics de qualitat.
 
Com creieu que s’ha de canalitzar aquesta participació massiva? Creieu que justifica i anima a impulsar mobilitzacions que vagin més enllà de l’exigència de més competències?
Seria molt important per la lluita dels drets nacionals i socials de Catalunya que d’aquesta manifestació sorgís un moviment prou fort que es pogués canalitzar més enllà d’una manifestació concreta. Però perquè això es dones hauria de ser un moviment que s’organitzés des d’abaix, independentment del Govern de la Generalitat i deixes clar que els drets nacionals de Catalunya han d’anar lligats als drets socials. Ara mateix intentar que la gent continuï mobilitzada als carrers reclamant els seus drets i intentar lligar les reclamacions nacionals i pel dret a l’autodeterminació amb les socials és un primer pas per anar més enllà de l’exigència de simplement tenir més competències.

Quines conseqüències penseu que tindrà al mobilització en els governs català i espanyol?
Les manifestacions al carrer, sobretot si son massives sempre fan por als governs més enllà de si tenen unes conseqüències immediates o no, el fet de sortir al carrer ja implica en si mateix la idea d’estar més o menys pressionant al govern perquè faci quelcom. Per molt que ho vulguin dissimular tant el govern català com espanyol no poden ignorar el fet que tanta gent surti al carrer, sobretot si tenim en compte que falta poc per les eleccions generals. Per desgracia no podem esperar res de uns governs que amb les seves polítiques neoliberals han estat els causants de la situació actual. Per nosaltres tot el que està passant darrerament fa més palesa que mai la necessitat de construir entre totes les forces de l’esquerra independentista i anticapitalista una alternativa unitària que planti cara a tots aquests governs i que plantegi clarament la necessitat de lluitar pel dret a l’autodeterminació, però també la necessitat d’unir això a la lluita pels drets socials de tots i totes.
 

Xavier Gispert, de la CAJEI

Quina valoració feu de la manifestació convocada per la PDD el passat 1 de desembre a Barcelona?
Crec que aquesta manifestació passarà com una anècdota més en la història del joc polític al nostre país, ni més ni menys. Passarà com han passat moltes de les manifestacions contra la guerra de l’Irak, o com va passar l’última manifestació de la PDD. És a dir, sense conseqüències reals ni incidència social a llarg termini. No serem nosaltres els qui neguem els efectes positius i transformadors de sortir el carrer i de mobilitzar-se col·lectivament, però si que cal fer una reflexió sobre el vertader rerafons i l’artificialitat d’aquestes mobilitzacions. Igual que el marketing polític aconsegueix mobilitzar milions de ciutadans en les conteses electorals cada quatre anys, en aquest cas s’ha fet sortir la gent el carrer. Però no hi ha una autèntica  base organitzativa, ni estratègica de caràcter transformador. Per desgràcia, sentiments i reivindicacions legítimes i revolucionàries estan sent promoguts i instrumentalitzats per l’oportunisme polític de la dreta catalana, que al final és qui es vanagloria i s’apodera d’aquestes mobilitzacions.

A què respon segons el vostre parer la massiva participació?
A diverses raons, però era més que previsible. La dreta catalana té un poder econòmic i mediàtic gairebé hegemònic al Principat, i l’ha aprofitat fins a les últimes conseqüències. Aquesta mobilització és, en últim terme, una peça més de la partida que s’està jugant al Parlament de Catalunya per tal d’aconseguir les competències en infrastructures.
De fet, curiosament, l’1-D vàrem poder veure centenars de milers de persones d’esperit progressista, gent d’esquerres, fins i tot militants revolucionaris i sectors de l’Esquerra Independentista, manifestant-se al costat dels màxims representants de la patronal catalana i de la classe política que ens ha condemnat a l’actual estat de divisió i negació nacionals.
Com hem arribat fins aquest punt? No creiem, ni molt menys, que ni la PDD ni les organitzacions que li donen suport hagin manipulat res. Senzillament, hi ha hagut un error d’interpretació d’aquestes mobilitzacions. Bona part de l’èxit de la PDD ha sigut gràcies al recolzament actiu i interessat de la patronal i la dreta catalanes. I aquests són, precisament, els enemics del nostre poble. Què està passant? L’Esquerra Independentista no podem seguir bolcant esforços amollant-nos als ritmes de reivindicació nacional ni de CiU ni d’ERC que, al final, només cerquen almoina.
Per acabar, dir que aquesta massiva participació és, sens dubte, satisfactòria, senzillament perquè ens mostra un cop més que el poble català és viu, i que si som capaces de fer arribar la veu de la protesta i de la reivindicació al nostre poble, aquest respondrà.
Ara el que s’ha de valorar és la petjada que deixa una mobilització així. Sortir al carrer ha de ser l’expressió pública d’una voluntat d’avançar que es viu als barris i ciutats dels Països Catalans. No podem gastar cartutxos en mobilitzacions efímeres que sota el paraigües de l’autodeterminació només serveixin per pressionar al PSC i a Madird a l’hora de negociar unes determinades competències. 

La vostra organització va convocar? Per quin motiu?
No vam convocar, i podríem haver-ho fet. Però l’única raó possible per convocar l’1-D hagués estat el prendre una decisió estratègica per extreure un rèdit polític: podríem haver anat a la manifestació amb la nostra propaganda i amb el nostre discurs, fent-nos visualitzar entre tota la gent jove que s’hi va aplegar. Però no estem disposades a donar més propaganda a un discurs que considerem interessat, demagog i molt, molt perillós.

Com valoreu el manifest que convocava la manifestació?
Precisament el manifest és una mostra claríssima del perillós discurs que finalment s’ha articulat al voltant de la PDD. A través d’un discurs que proclama el dret a decidir de la nació catalana es crea un clima de reivindicacions genèriques que evita a tota costa la interpretació transversal i revolucionària de l’Autodeterminació com a punt de partida del dret a decidir, així com el reconeixement dels Països Catalans, que queden exclosos de tota reivindicació política.
És molt legítim partir d’un problema real, com el de les infrastructures (que també vivim en altres regions dels Països Catalans) per oferir solucions reals i més àmplies, com ho és el dret a decidir del nostre poble. Però és que al manifest de la PDD ens trobem amb el cas contrari. A partir de la defensa del “dret a decidir” i de “la nació catalana”, ambdós conceptes sense més concreció, s’acaba per reivindicar només el traspàs de les competències de la xarxa ferroviària per la Generalitat de Catalunya. S’inverteix el discurs i es buida de contingut el dret a decidir del poble català.
I el que més repugna -i cal dir-ho així de clar: repugna!- és que parlem d’infrastrucutres i que no abordem el principal problema, l’arrel de la qüestió: la progressiva liberalització de tots els sectors estratègics de la nostra societat. Si les infrastructures del Principat, de Mallorca o de València no funcionen no és només per culpa de Madrid. És també, i sobretot, per una concepció del transport més encaminada cap al progrés econòmic dins l’Europa capitalista occidental que cap al benestar i l’equilibri col·lectius. D’un projecte com el TAV no es pot negar que reportarà grans beneficis econòmics a les butxaques més ben farcides del nostre país. Però tampoc es pot negar que es farà a costa de destruir el nostre territori i sense aportar res a la cohesió econòmica, social i cultural dels homes i les dones dels Països Catalans.

Com creieu que s’ha de canalitzar aquesta participació massiva? Creieu que justifica i anima a impulsar mobilitzacions que vagin més enllà de l’exigència de més competències?
La PDD té el potencial per ser un gran projecte de país, perquè reivindicar el dret a decidir com el camí cap a l’eradicació de qualsevol imposició és, sens dubte, un gran encert. Però això és tan evident com que el dret a decidir no té cap futur si no es defineix el “qui decideix” ni el “com es decideix”. Per això, la “canalització d’aquesta participació massiva” passa per definir qui som els Països Catalans i quines eines tenim per decidir el nostre futur.
El dret a decidir no pot passar per seguir demanant almoina a Madrid. Això ni és construir els Països Catalans ni és transformar res. La nostra tasca sobiranista no es pot limitar a fer una manifestació un cop l’any. Les mobilitzacions són eines de pressió social molt útils sempre que parteixin d’una voluntat transformadora real. Per tant, plantegem-nos quins poden ser els nostres aliats en aquest camí i fem una aposta clara d’unitat i mobilització, com considero que l’Esquerra Independentista ja comença a fer malgrat el camí que encara ens queda per recórrer.

Quines conseqüències penseu que tindrà al mobilització en els governs català i espanyol?
Depèn de com actuï ara la PDD. Amb la crisi de l’Estatut del Principat i la més que probable censura del Tribunal Constitucional espanyol no seria estrany que la PDD tornés a situar-se en un escenari depenent dels debats interns del Parlament de Catalunya.  
Veure  milers de persones al carrer protestant per la penosa gestió de les infrastructures del Principat i alhora cridant independència no li deu fer gaire gràcia ni al president espanyol Rodríguez Zapatero ni a la sucursal encapçalada per Montilla. Més que res, per les conseqüències que pot tenir al Parlament de Catalunya, que després és qui negociarà amb Madrid.
Com més a prop tinguem els centres de gestió de les nostres vides, millor. Però al final, i pel que fa el futur de les nostres infrastructures, el perill de privatització i submissió a interessos privats és una realitat més que presumible, també, amb les competències transferides.
Pel que fa al possible procés de transferència de les competències en matèria d’infrastructures al Principat, el Govern espanyol ara té un aliat més que fidel a la presidència de la Generalitat. I per la resta de governs catalans que poden negociar amb Madrid, no crec que aquesta  mobilització hagi tingut el més mínim efecte, perquè tampoc era el seu objectiu.