Reptes per a l’articulació d’una resposta feminista

Laia Estrada

La situació de les dones abans de la crisi del 2008

Un punt de partida desolador

Per tal de realitzar una anàlisi de la situació de les dones just abans que es produís la crisi, no podem fer una senzilla fotografia i deixar regalimar tot un seguit de dades estadístiques. És necessari que també analitzem com s’arriba a aquesta situació, perquè així podrem entendre les seves implicacions.

Agafarem com a punt de partida la dictadura franquista, ja que per a les dones d’arreu de l’Estat espanyol aquesta representà un endarreriment en la igualtat formal respecte de les dones dels estats centrals. No tan sols se suprimiren totes les polítiques d’igualtat que s’havien engegat durant la Segona República, sinó que s’imposà el model tradicional de dona lligada exclusivament a la llar. En l’àmbit legal, les dones no disposaven ni tan sols dels minsos drets dels homes, estaven supeditades legalment a aquests, no podien treballar, obrir un negoci o abandonar el país si el marit no ho autoritzava. La diferenciació de les classes a l’escola, on les nenes aprenien tasques de la llar, no és res més que la constatació d’aquesta imposició de l’ideari col·lectiu de dona obedient, submisa i mestressa de casa vocacional.

Abans de la dictadura, les dones obreres de les ciutats realitzaven tasques laborals remunerades en la indústria tèxtil i, en l’àmbit domèstic, també al camp. Evidentment, la incorporació massiva de les dones a les fàbriques, juntament amb els infants, no va tenir res a veure amb conquestes feministes burgeses, sinó amb guanys del capitalisme, que va trobar en les dones i les criatures mà d’obra barata i fàcilment explotable. Així, la dictadura va suposar un retrocés considerable pel que fa a la presència de les dones als espais públics: aquestes romanien, fonamentalment, en els treballs que es desenvolupaven en l’economia submergida. Fins i tot en el moment en què les dones van començar a desenvolupar tasques assalariades, ja en el tardofranquisme, aquestes només podien ser professions associades a la feminitat –secretaria, ensenyament, assistència sanitària, etc.–, i sempre que les desenvolupessin dones solteres.

L’avanç feminista a partir del postfranquisme

Amb el context feixista desolador, no fou difícil que el postfranquisme permetés una millora substancial de les condicions de vida del conjunt de la població –i específicament de les dones–, d’arreu de l’Estat espanyol, malgrat que la “transició democràtica” fos una fal·làcia i la Constitución Española, un frau. A partir de la dècada dels 80, es comencen a desenvolupar polítiques d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes, es creen organismes específics, i s’aproven lleis que permeten avançar en matèria de salut sexual i reproductiva. Aquestes millores eren el fruit de les lluites del moviment feminista dels anys 70, centrades fonamentalment en la reivindicació del dret a avortar lliurement i de manera gratuïta, en la salut reproductiva de les dones i en la millora de les condicions laborals de les obreres, que tingueren lloc en el marc de les contundents lluites sindicals del moment.

Així, doncs, amb una simple mirada superficial i quantitativa, els avenços de les condicions socioeconòmiques de les dones de les classes populars, entre els anys 70 i poc abans de l’esclat de la crisi de 2008, són evidents. Ens centrarem en els dos aspectes destacats anteriorment, el dret al propi cos i la presència femenina en el treball assalariat.

Dret al propi cos

Com passa amb moltes altres qüestions, la dictadura franquista va acabar amb els drets reproductius que les dones havien aconseguit a la Segona República Espanyola. Catalunya va ser el primer lloc on es va legalitzar l’avortament lliure durant les primeres dotze setmanes d’embaràs, l’any 1936. Durant la Guerra Civil, amb Federica Montseny com a ministra de Sanitat, la pràctica de l’avortament es va despenalitzar arreu de la zona lleial a la República. La seva vigència, però, va durar ben poc, perquè els feixistes van derogar la llei.

No serà fins l’any 1985 que es torna a despenalitzar l’avortament induït, malgrat que només fos en tres supòsits. Les limitacions d’aquesta llei són evidents, però la importància de la seva aprovació agafa més força si tenim en compte que no és fins 25 anys més tard –l’any 2010– que s’aprova una nova llei sobre l’avortament, amb avenços considerables. Tal com va passar amb la Guerra Civil, amb només tres anys de vida, aquesta llei ja està condemnada a mort, a mans, justament, dels hereus que acabaren amb la llei del 36.

A la taula 1 podem observar l’evolució en la legislació sobre la interrupció voluntària de l’embaràs, en un quadre que el col·lectiu feminista Malapècora va elaborar per a un dels seus llibrets propagandístics.ⁱ

Taula 1: Comparativa de la legislació de l’avortament a l’Estat espanyol

La presència de dones en el treball assalariat

Basant-nos en les taxes d’activitat femenina, podem afirmar que la dècada dels 80 esdevenen el punt de partida d’un canvi social que permet que la presència de les dones en el mercat laboral ja no estigui condicionat per l’estat civil. Les taxes d’activitats s’incrementen de manera permanent entre els anys 80 i la meitat de la primera dècada del segle XXI: tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes, es passa d’una taxa femenina d’ocupació del voltant del 30 %, l’any 1976, a un 50 %, aproximadament, l’any 2005.

Taula 2: Població de 16 anys i més amb relació a l’activitat laboral. Catalunya. 1976-2005 (en %)ⁱⁱ

 

Taula 3: Població de 16 anys i més amb relació a l’activitat laboral. País Valencià. 1976-2005 (en %)ⁱⁱ

Taula 4: Població de 16 anys i més amb relació a l’activitat laboral. Illes Balears. 1976-2005 (en %)ⁱⁱ

Aquestes dades posen de manifest que les dones que es van incorporar en el mercat laboral a partir de la dècada dels 80, ho van fer per quedar-s’hi. Ara bé, no podem obviar els dos fenòmens que acompanyen aquesta incorporació: l’esquerda salarial i l’expulsió del jovent.

En primer lloc, la bretxa salarial –la diferència entre el salari que perceben homes i dones per una mateixa tasca desenvolupada–, que s’aguditza en el sector privat, s’ha encarregat de recordar-nos a les dones que el nostre salari és subsidiari. També indica, però, que la feina que realitzem té menys valor social que la que realitzen els nostres companys, malgrat que la diferència es justifiqui partint de plusos de contractació.

 

En segon lloc, la incorporació de les dones al mercat laboral, tenint en compte que el nombre de llocs de treball no ha experimentat el mateix creixement, comporta necessàriament una “redistribució del temps de treball”. Aquesta, tal com explica María Jesús Izquierdo, en cap cas no s’ha produït mitjançant una reducció de la jornada laboral, sinó que, permetre l’accés de les dones al mercat laboral «comporta com a contrapartida allargar la infància i la primera joventut més enllà del justificable per limitacions físiques, intel·lectuals o emocionals. S’ha dit al jovent que és desitjable romandre jove, no tenir una feina remunerada, i una part molt important de joves han acceptat aquest nou estatut de la joventut, que s’assembla a un retorn a la infància. El procés es completa estenent l’educació obligatòria, que, en aquest moment, a Espanya, se situa als 16 anys.»^v

Conseqüències d’aquestes millores

És indiscutible que entre la dècada dels 80 i la primera dècada del segle XXI es produeixen tot un seguit de millores en la situació de les dones dels Països Catalans. Van ser conseqüència directa de les lluites que es van donar en el tardofranquisme, però també de la necessitat de mostrar un caire de modernitat a Europa, i es dugueren a terme amb la instauració de la democràcia representativa. Aquest fet ens podria fer pensar que l’evolució de la millora hauria d’haver seguit la seva tendència a l’alça, però hi una qüestió que cal tenir en compte abans d’arribar a aquesta conclusió: les mateixes implicacions de l’assoliment de la igualtat formal.

Alicia Puleo^vi diferencia dues formes d’opressió patriarcal que tenen lloc en funció del tipus de societat: patriarcat de coerció o patriarcat de consentiment. La diferenciació és aplicable a qualsevol forma d’opressió, i mentre que la primera fa referència a un control de tipus orwelià, la segona és de tipus huxleià. És a dir, la primera fa referència a una opressió clarament identificable, reglada, com la que es descriu en la novel·la 1984. La segona remet al “món feliç” on les pulsions, els desitjos, les expectatives de la població es predeterminen fins i tot des que els seus membres són fetus. Així, doncs, una societat en què opera un patriarcat de coerció és aquella on les pròpies lleis dictaminen les diferències entre els papers de les dones i dels homes, supeditant unes als altres i explicitant, fins i tot, la inferioritat de les dones respecte dels homes. El patriarcat de consentiment, en canvi, és aquell en què la configuració dels papers diferenciats és desenvolupat, fonamentalment, mitjançant el procés de socialització de gènere. Per suposat, ambdues formes d’opressió operen de manera dialèctica, ja que un patriarcat de coerció requereix d’una dosi de consentiment per tal que les dones acatin la llei com a quelcom “normal”, i en un patriarcat de consentiment hi ha dosis de coerció (agressions sexuals i homòfobes, violència a les llars, etc.), pròpies de tots els sistemes de sotmetiment.

Com en tots els estats centrals, la igualtat formal ha comportat que les dones de les classes populars identifiquin amb molta claredat el patriarcat que opera als estats perifèrics, on les nenes encara no tenen dret a l’alfabetització, són casades a la força amb homes molt més grans, pateixen violacions de manera habitual, etc. En canvi, tenen grans dificultats per identificar el patriarcat de consentiment que opera als seus països, com, per exemple, el de la bretxa salarial, el sostre de vidre, la doble càrrega laboral, la pressió estètica, l’assetjament de carrer, les relacions sexoafectives no saludables, els rols de gènere, etc. Als Països Catalans, a més, el patriarcat de coerció és clarament identificable a partir de la dictadura espanyola, però el patriarcat de consentiment actual és molt més difícil d’identificar.

A aquesta problemàtica cal afegir-hi la institucionalització de la lluita feminista. Com va passar amb les lluites sindicals o les lluites d’alliberament nacional, amb l’assoliment de la democràcia representativa la transició no fou res més que una transacció amb què les lluites de base es neutralitzaren a partir de la seva burocratització, a canvi de suculentes poltrones. De la mateixa manera que ho van fer els sindicats hegemònics o l’associacionisme veïnal, el moviment feminista s’endropí als partits polítics i a les institucions creades per desenvolupar les polítiques d’igualtat esmentades al principi d’aquest apartat.

Des d’aquestes institucions s’han impulsat legislacions en matèria d’igualtat en què el concepte del patriarcat és denunciat, com ara la llei catalana de violència de gènere. Però la realitat és que el foc de les reivindicacions de la dècada dels 70 es va anar apagant i va acabar reduint-se a cendres de demandes economicistes emmarcades dins de la igualtat formal. Feia la impressió que la nostra ja no era una societat patriarcal.

Per tant, aquestes institucions en cap cas han pogut donar resposta a aspectes més profunds derivats de l’aliança criminal capitalista i patriarcal. I la contradicció clau per excel·lència, pendent de resoldre, no és altra que la reproducció gratuïta de la força de treball per part de les dones –desenvolupada gràcies a la perfecta socialització de gènere–, malgrat que s’ha posat sobre la taula i se n’han denunciat els efectes: les desigualtats en els usos dels temps, la doble jornada laboral o doble presència, etc.

Així, doncs, al conjunt de l’Estat espanyol i als Països Catalans, la gran quantitat de polítiques d’igualtat i el discurs feminista dominant s’han desenvolupat encarant el patriarcat de manera superficial, corregint-ne els efectes en lloc d’afrontar-lo estructuralment, i sense tenir en compte el context neoliberal ni l’opressió nacional. Aquest fet és el que ha possibilitat que amb la crisi capitalista les dones haguem estat les més perjudicades, com veurem en l’apartat següent.

La farsa de la crisi i els efectes que té sobre les dones

L’any 2008, la crisi capitalista “esclata” als mitjans de comunicació de l’Estat espanyol. Era una crisi previsible i alhora inevitable, perquè, en el capitalisme, les crisis són cícliques i periòdiques per tal de reajustar els cicles d’acumulació capitalista de manera que aquesta no s’aturi. Malgrat que no ens hi podem estendre perquè ens faltaria espai, sí que cal dir que la crisi actual s’ha demostrat que és una autèntica farsa amb què els mercats financers, amb els serveis de la troica, han aconseguit el robatori perfecte, a costa d’endeutar els estats per salvar capital privat. El rescat dels bancs i la condemna dels desnonats es culminen amb l’esquarterament del nostre escarransit estat del benestar, unes retallades que encobreixen privatitzacions i, en definitiva, una nova acumulació per despossessió. Quan diem crisi, per tant, podem dir farsao bé reajustament capitalista.

Els efectes d’aquest reajustament han causat estralls en tota la població, però, evidentment, la pitjor part ens l’hem endut els sectors de la població que estem en desavantatge en una societat patriarcal: les dones i els infants –i entre aquests, la població migrada–, ja que la nostra condició de partida és més precària. Probablement són moltíssims els efectes generats per la crisi capitalista, però en aquest apartat ens centrarem en cinc punts que posen de manifest les principals conseqüències sobre les dones. Aquests punts, que es retroalimenten els uns als altres, són: l’increment de la violència masclista, l’expulsió de les dones del mercat laboral o el retorn forçós a les llars, la precarització laboral, l’ofensiva contra els nostres cossos i l’empitjorament de la nostra salut. Tot plegat, però, amb l’afegit de desenvolupar-se en el marc de la igualtat formal.

L’increment de la violència masclista

Val a dir que la crisi no crea maltractadors, però no podem desvincular-la de la violència masclista, perquè n’és un desencadenant. A més, als organismes encarregats de les polítiques d’igualtat se’ls ha reduït el pressupost per sobre de la mitjana de retallades. El 2013, a l’Estat espanyol es va reduir el 39 % la partida d’igualtat, i un 27 % la d’atenció integral a la violència de gènere, quan la mitjana de retallades fou del 8,9 %.^vii

Així, doncs, malgrat que legalment s’atorga una gran importància a la funció d’aquests organismes per combatre la violència de gènere, als Països Catalans el pressupost per als Instituts de la Dona també s’ha anat reduint des de l’inici de la crisi. Aquest fet dificulta poder afrontar les conseqüències generades pel reajustament capitalista sobre les agressions per violència masclista. I aquestes conseqüències deriven, en gran mesura, de dos fenòmens: el qüestionament del rol tradicional masculí i l’increment de la dependència de les dones envers les seves parelles.

D’una banda, l’expulsió del mercat de treball dels homes ha qüestionat el seu rol de “guanyadors de pa”, cosa que, afegida a l’angoixa econòmica, posa en safata a la dona com a recipient sense fons on abocar totes les misèries i frustracions. L’atur, la precarietat, l’amenaça dels desnonaments, etc., generen un ambient de tensió que –sense que, en cap cas, serveixi de justificació– fan que la metxa s’encengui amb rapidesa. Algunes expertes asseguren, a més, que la intensitat i la freqüència de les agressions s’han incrementat per aquesta tensió permanent a les llars.^viii

D’altra banda, el reajustament econòmic ha afavorit la desigualtat i ha fomentat la dependència econòmica de moltes dones, fet que impedeix –o, si més no, dificulta en gran mesura– que puguin abandonar el nucli familiar. De fet, la possibilitat d’una inserció laboral per a les dones que han patit violència de gènere és clau en el procés de recuperació, però les taxes d’atur actual ho han convertit en una missió impossible. La crisi, a més, ha facilitat que aquest increment de la violència masclista tingui lloc de manera invisible, ja que la dependència econòmica, així com el sentiment de culpabilitat pel temor a “empitjorar” situacions familiars penoses, dissuadeix moltes dones de posar denúncies.^ix Els resultats, per tant, són nefastos, perquè les estadístiques mostren una disminució de les denúncies que és molt lluny de la realitat de la violència masclista a les llars.

També cal tenir en compte que els desnonaments (independentment de si els bancs els han consumat directament o s’han limitat a induir-los de manera que les mateixes famílies abandonen les llars perquè són incapaces de continuar pagant el lloguer o la hipoteca) han forçat les reorganitzacions familiars: hem de contemplar que les àvies estan tornant a viure situacions de violència per part dels propis fills o dels néts, a qui han hagut d’acollir a casa seva.

Les estadístiques, com hem dit, deixen molt a desitjar, perquè en els ambients de tensió permanent, les agressions s’arriben a normalitzar i, per tant, no es denuncien. Però, a més, hi ha col·lectius sencers –com ara el de les dones migrades sense papers– amb els quals és molt difícil fer una anàlisi real. I encara més: quan contemplem els efectes sobre les dones migrades, hem de tenir en compte que l’aplicació del Reial Decret 16/2012 impedeix que es puguin detectar casos de maltractament entre aquestes, perquè les que no tenen permís de residència no poden accedir als centres sanitaris, on, precisament, es detecten aquests casos. De fet, Médicos del Mundo denuncia que «la reforma sanitària va en contra dels objectius de lluita contra la violència de gènere»^x a l’Estat espanyol.

Per últim, més enllà de la violència masclista a les llars, és important destacar dues qüestions més relacionades amb la violència patriarcal: l’increment d’abús de poder també als llocs de feina assalariada i les agressions homòfobes.

Quant als abusos sexistes en el terreny laboral, hem de destacar que el patriarcat no opera aïlladament i, de la mateixa manera que la classe treballadora es veu sotmesa a tot tipus d’abús laboral, les treballadores, a més, en pateixen de sexistes. La majoria de vegades, però, no els denuncien per por de perdre el salari, per miserable que sigui. Aquests abusos no sempre provenen dels superiors, sinó que els poden exercir companys que sucumbeixen a l’aliança contra les dones, de la qual el capitalisme se serveix, sempre atent per dividir la classe treballadora. A més, cal afegir i atorgar especial importància al fet que, a l’Estat espanyol, la crisi econòmica ha generat un augment de la persecució a la dona embarassada.

Pel que fa a les agressions homòfobes, segons l’Observatori Contra l’Homofòbia, en els darrers anys han augmentat les denúncies per agressions en l’àmbit de l’habitatge. Provenen, d’una banda, del veïnat o propietaris dels habitatges, que volen expulsar les parelles dels pisos per la seva orientació sexual. Es produeixen en barris com l’Eixample de Barcelona, i es tracta majoritàriament de denúncies efectuades per parelles lesbianes. I de l’altra banda, l’augment d’agressions també troba un segon origen en el retorn forçós (induït per la manca de recursos econòmics) a una llar familiar que no accepta l’opció homosexual. En aquest cas, fem referència a denúncies que arriben sobretot d’homes solters que ja patien l’homofòbia a casa abans d’haver-se emancipat.

L’expulsió del mercat laboral o el retorn forçós a les llars

La destrucció de treball feminitzat

Malgrat que l’inici de la crisi va estar marcat per un creixement agut de l’atur masculí –que se situà per primera vegada per sobre del femení–, des del 2010 la diferència entre l’atur masculí i el femení s’ha anat escurçant. Aquell any les dones començaren a ser expulsades del mercat de treball.

L’explicació rau en el fet que els primers sectors que van caure a l’Estat espanyol foren la construcció i la indústria, i aquest «xoc», com diria Naomi Klein,^xi és el que ha permès la destrucció posterior dels serveis públics. Tal com ja s’ha explicat anteriorment, la crisi ha estat l’excusa ideal per desenvolupar un esquarterament perfecte de l’escarransit estat del benestar als Països Catalans i arreu de l’Estat. El deute públic acumulat a través de la socialització de les pèrdues del capital privat ha permès justificar una política d’austeritat criminal, entre la qual es troben les retallades del sector públic: sanitat, educació, serveis socials. La mà d’obra als serveis és majoritàriament femenina, com també ho és la majoria de personal del sector públic.

L’assumpció de les tasques de cura

Així, doncs, a partir d’aquesta destrucció de serveis públics, la crisi ha permès expulsar del mercat de treball les dones. Alhora, però, aquesta mateixa destrucció, acompanyada de l’eliminació d’ajudes socials, té un segon efecte sobre les dones, ja que som nosaltres les qui hem d’assumir la pèrdua en forma d’activitats “pròpies” del nostre rol: les tasques de cura. A més, aquest treball s’assumeix de portes endins, de manera invisible, no remunerada, i limita encara més les dones alhora de poder assumir treball assalariat.

La divisió sexual del treball n’és la responsable. També existia abans de la crisi, però amb l’esquarterament de serveis públics, la doble càrrega condiciona el paper de les dones en el mercat laboral (de manera que el nostre salari és vist com a subsidiari o ens resulta molt dificultós accedir a càrrecs de responsabilitat), i, a més, pot arribar a impossibilitar-lo. Això es produeix en els casos en què s’ha de tenir cura de membres dependents o de criatures, ja sigui perquè els salaris no compensen l’externalització d’aquesta funció pagant una persona aliena a la llar, o bé perquè les condicions laborals de les tasques assalariades no permeten cap mena de conciliació (sobretot tenint en compte les implicacions de la darrera Reforma Laboral 3/2012, cosa que explicarem en el punt següent).

Per posar exemples de l’increment de l’assumpció de les tasques de cura, podem fer referència a les retallades en sanitat, la llei de la dependència, les escoles bressol o les beques de menjador. Amb relació a la sanitat, les retallades han incentivat el tancament de llits als hospitals, de manera que es propicia que els pacients romanguin el mínim possible al centre sanitari. Evidentment, aquestes persones requeriran que se’ls practiquin cures a casa, cures que, generalment, van a càrrec de les dones. Alhora, les retallades dels horaris de les consultes externes –reduïdes als matins–, forcen que algun membre de la família hagi de responsabilitzar-se de la persona malalta per tal que la visitin. Això requereix de permisos, reduccions de la jornada laboral o, fins i tot, haver de deixar la feina en els casos de malalties cròniques. De nou, som les dones les qui acostumem a assumir aquesta responsabilitat.

Quant a les retallades en les ajudes per a escoles bressol o menjadors, que se sumen a la retallada en ajudes a la maternitat, també condueixen a un panorama similar. A moltes llars, el cost de l’escola bressol i del menjador ha arribat a ser un luxe, perquè els ingressos d’un salari cada vegada més precari no ho compensa, alhora que les condicions laborals impossibiliten la conciliació amb aquestes tasques. És fàcil que sigui la dona qui renunciï al treball assalariat per fer-se’n càrrec, com també ho és que quan vulgui tornar al mercat laboral es trobi amb dificultats enormes.

Per últim, amb relació a la Llei de la Dependència, val a dir que els darrers anys se n’ha reduït la dotació pressupostària total. Les conseqüències, evidentment, han estat la disminució de persones i famílies beneficiàries, així com les prestacions econòmiques per a les persones cuidadores i les famílies. També s’ha eliminat la cotització per part d’aquestes cuidadores, i s’ha ajornat l’entrada de nous i noves usuàries fins al 2015. Per tant, aquelles famílies que tenen persones dependents al seu càrrec i pocs ingressos salarials, és molt complicat que puguin resoldre la situació amb la contractació de personal. Tal com succeïa amb la cura i l’atenció de malalties cròniques i de criatures, és probable que qui se’n faci càrrec acabi sent la dona, a costa de renunciar a un treball precari. Aquest fet, però, tindrà implicacions importants en l’autonomia present i futura d’aquestes dones, ja que les seves cotitzacions i prestacions en sortiran perjudicades.

Val a dir que, a l’inici de la crisi, algú podia pensar que la destrucció de treball en sectors masculinitzats, i el fet que l’atur masculí superés el femení, podia esdevenir una ocasió única per revertir els rols de gènere. Res més lluny de la realitat. I no tan sols perquè poc després ens fessin passar a les dones al macroexèrcit de reserva, sinó perquè aquests rols i estereotips no poden combatre’s sense un pacte real de la societat que combini campanyes publicitàries, amb programes educatius i una línia política combativa per part d’un teixit feminista potent que actuï al carrer.

Aquesta expulsió de les dones es plasma amb el descens de la taxa d’activitat femenina. Quan les dones, que són les que pateixen més l’atur de llarga durada, es resignen i deixen de buscar feina –i tornen a fer de mestresses de casa–, el procés d’expulsió del mercat de treball troba la seva culminació, perquè aquestes dones desapareixen de les llistes de persones aturades.

La precarització laboral

Paral·lelament a l’expulsió del mercat de treball, aquelles dones que continuem al mercat laboral hem vist com se’ns precaritzen les condicions laborals, ja sigui pels efectes de la darrera reforma laboral, pels efectes de les privatitzacions encobertes, o per la necessitat de passar a formar part de l’economia submergida.

Els efectes de la darrera reforma laboral

Sota l’eufemisme de la «flexibilitat», la darrera reforma laboral ha implicat una major precarització de les condicions laborals. La patronal ha exigit disposar dels treballadors i de les treballadores de manera que ens pugui explotar amb els mínims costos, permetent que els horaris siguin flexibles i que les empreses puguin modificar-los sempre que els interessi. El govern estatal i l’autonòmic, amb la inestimable ajuda de l’escenificació de fingides rebequeries de les burocràcies sindicals, han cedit a les ordres de la patronal i de la troica.

La ja prou complicada conciliació laboral esdevé una missió impossible quan combinem l’obligada assumpció de les tasques de cura amb aquesta flexibilitat laboral. La facilitació de l’acomiadament mitjançant l’abaratiment d’aquest és la cirereta del drama. La desprotecció dels treballadors i de les treballadores és tan gran, que s’estan incrementant els casos d’acomiadament de dones que es queden embarassades (com esmentàvem en l’apartat anterior) o de persones homosexuals.

La bretxa laboral entre dones i homes també s’ha incrementat com a conseqüència d’aquesta reforma. Actualment, a l’Estat espanyol és d’un 23% de mitjana anual, cosa que implica que les dones haurien de treballar 84 dies més per rebre el mateix salari. El fet que la majoria d’hores s’estiguin desenvolupant fora dels contractes ho facilita, a banda de la penalització que es fa de la maternitat a l’hora de triar personal.

Les privatitzacions encobertes

Darrere de les retallades en els serveis públics no hi ha només un objectiu d’austeritat per poder pagar el deute privat a costa dels diners públics, sinó que hi ha una voluntat de privatització. L’àmbit de la sanitat és un bon exemple per il·lustrar-ho: alhora que es desmantellen els hospitals públics tancant llits, plantes senceres, sales d’operacions i CAP, les mútues creixen. En l’àmbit educatiu, també s’observa que la tònica dels centres públics és l’increment de les ràtios i la disminució de personal, alhora que les línies de les escoles concertades s’incrementen.

El creixement dels sectors sanitari i educatiu privat i/o concertat són el resultat de l’aposta que han fet la burgesia espanyola i catalana per poder fer negoci a costa del que fins ara havíem considerat drets. Que la patronal sanitària sigui l’encarregada de gestionar la sanitat pública –com és el cas de Boí Ruiz–, o que antics magnats del totxo hagin començat a invertir en escoles bressol –com és el cas de Florentino Pérez–, són fets que no poden passar inadvertits.

La privatització de sectors que fins ara quedaven fora del mercat, a banda de comportar conseqüències terribles per al conjunt de la societat, exercirà un efecte directe en les condicions laborals de la seva mà d’obra que, com ja hem explicitat, és majoritàriament femenina. Les treballadores, per tant, s’enfrontaran a salaris més baixos, contractes més precaris, major temporalitat, major desprotecció, etc. I és que, per a la patronal, la privatització representa, ras i curt, la possibilitat d’explotar un nombre més gran de persones, i amb les condicions que li són més favorables per extreure’n el màxim benefici.

L’economia submergida

Juntament amb tot el que s’ha exposat, el tercer efecte de la crisi sobre les dones en l’àmbit laboral és que s’incrementarà la seva activitat en l’economia submergida. Les conseqüències són les mateixes que les del retorn a la llar, amb relació a les cotitzacions i a la possibilitat de rebre futures prestacions. Si ho sumem a la darrera reforma espanyola de les pensions, les conseqüències són encara més nefastes. Tal com veurem al darrer punt, tot acaba apuntant cap a un increment descarat de la feminització de la pobresa arreu dels Països Catalans.

Pel que fa a l’economia submergida, paga la pena parar atenció en la prostitució. A la destrucció de llocs de treball en sectors feminitzats i l’empitjorament de les condicions laborals, hi hem de sumar l’ofensiva contra la prostitució duta a terme mitjançant les ordenances municipals. Les prostitutes són expulsades dels carrers sense que hi hagi cap mena de pla d’actuació que els doni sortides laborals. La conseqüència és que la desprotecció i la vulnerabilitat d’aquestes dones augmenta.

L’ofensiva contra els nostres cossos

Com acostuma a passar en temps de crisi, els sectors reaccionaris, feixistes i racistes, tenen màniga ampla per expandir la seva ideologia, mentre que es criminalitzen les formes de resistència. El mateix passa amb el discurs sexista i masclista. Els darrers anys, hem assistit a un espectacle barroer de misogínia i de masclisme, amb declaracions de dirigents polítics –com els d’Alberto Ruiz-Gallardón o de Miguel Arias Cañete–, i de representants eclesiàstics –com ara els de Rouco Varela o de Jaume Pujol.

Això explica el quart punt, l’increment del control i la repressió sobre els nostres cossos i les nostres sexualitats, ja sigui prohibint la interrupció voluntària de l’embaràs, o bé per mitjà de les agressions i assetjaments sexuals i homòfobs.

Sota el nom de «llei orgànica de protecció de la vida del concebut i dels drets de la dona embarassada», s’ha impulsat una contrareforma de la ‘llei de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs’, que recordem que reformava l’antiga llei de 1985. L’objectiu no és cap altre que acontentar els sectors més conservadors de la societat espanyola, però les implicacions són moltes.

D’entrada, hem de tenir en compte que per poder avançar en matèria de salut reproductiva van haver de passar 25 anys, malgrat que es tractava d’una reivindicació elemental del moviment feminista i que, tot i això, van quedar coses per polir. La contrareforma impulsada pel Partit Popular, no tan sols ha acabat en menys de tres anysamb aquest avanç, sinó que, a més, ens situa en un marc més restrictiu que la llei de 1985. Recupera el sistema de supòsits, però els restringeix només a dos possibles casos. Com ja s’ha indicat en la taula comparativa de la legislació de l’avortament a l’Estat espanyol, una dona podrà avortar quan: hi hagi risc greu per a la salut de la mare, o en els casos en què l’embaràs sigui conseqüència d’una violació.

Tal com han denunciat diverses entitats que treballen per aconseguir despenalitzar l’avortament arreu del món, el dret de les dones a decidir si volen ser mares o no és un dret reconegut dins dels drets humans. Aquestes entitats recorden que els estats que imposen legislacions restrictives en matèria de salut reproductiva, en cap cas no aconsegueixen reduir el nombre d’avortaments, sinó que només aconsegueixen posar en perill la salut de les dones.^xii De fet, en aquells estats on la llei és més avançada, la taxa d’avortaments és més baixa, mentre que ens els que tenen lleis restrictives, hi ha més mortalitat i morbiditat materna.

És probable que aquesta llei ens faci tornar a la situació que es donava en ple franquisme. Aquelles dones que s’ho podien permetre, marxaven a països amb legislacions més avançades per interrompre-hi els seus embarassos (en molts casos, això posava de relleu la hipocresia de les classes dominants), i les que no tenien recursos ho feien de manera clandestina i posant en perill la seva vida. També recorden al franquisme les limitacions que se’ns imposen quant a la nostra capacitat de decisió, ja que amb la nova llei seran els metges els qui decidiran què podem fer i què no amb els nostres cossos.

Amb relació a la llista de les malformacions del fetus que possibilitaran que una dona interrompi l’embaràs, val a dir que s’ignora deliberadament que només una dona sap si té capacitat per tenir cura d’un infant discapacitat, sobretot tenint en compte la retallada en les ajudes socials i el penós context socioeconòmic actual.

Per últim, la incapacitació absoluta perquè les dones de 16 i 17 anys puguin decidir si volen ser mares o no sense el consentiment dels progenitors, també derivarà en avortaments clandestins que posaran en perill la vida d’aquestes dones. Amb la paradoxa que, alhora, són tractades com a adultes en la reforma del codi penal que el mateix Gallardón va impulsar.

L’empitjorament de la nostra salut

Tot l’exposat anteriorment deriva en el darrer punt: l’empitjorament de la nostra salut psíquica, física i emocional. La socialització de gènere a què estem sotmeses potencia una minsa seguretat i confiança en nosaltres mateixes, de manera que, en lloc de posar límits i trencar amb tot, assumim totes les càrregues, cosim totes les retallades i purguem tota la bilis que supura aquest neoliberalisme assassí.

Joan Benach i Carme Borrell expliquen en un dels articles de El preu de la salut. Interessos, classe i model sanitari^xiiicom la classe social, el nivell d’ingressos, el gènere, l’edat i la procedència condicionen la salut de les persones. Ser dona, tenir un nivell baix d’ingressos, tenir una edat avançada i pertànyer a un país de renda baixa són condicionants que faciliten una mala salut en les persones. Per tant, a mesura que els condicionants se sumen, la salut de les persones encara empitjora més, tant des del punt de vista de la salut percebuda, com d’emmalaltir o de morir prematurament.

Ja hem vist que el reajustament econòmic d’acumulació per despossessió condueix les dones a patir violència de gènere amb major freqüència i intensitat, assumir un major volum de tasques de cura no remunerades, estar exposades a una major precarietat laboral i perdre capacitat de decisió sobre l’exercici de la maternitat. Tot plegat fa que s’aguditzi la feminització de la pobresa, i aquesta, en combinar-se amb altres determinants socials de la salut, genera situacions realment greus. En destacarem tres: el cas de les llars monoparentals, el cas de les dones migrades i el cas de les dones grans.

Les llars monoparentals

Segons les darreres dades disponibles,^xiv a Catalunya, el 85,4% de les llars monoparentals estan encapçalades per dones, el 17,1% de les quals té més de 65 anys. Si bé el nombre de llars monoparentals liderades per dones havia anat en augment des de principi dels anys 80, el cert és que la crisi ha reduït el nombre de separacions de parelles, amb els consegüents efectes perniciosos per a les que ja no es poden separar.

Tot i la reducció, el cas és que les llars monoparentals pateixen major vulnerabilitat a la pobresa. El 2011, una de cada tres llars en situació de pobresa eren monoparentals,^xv malgrat que només representen el 8,7 % del total de les llars. En aquestes, hi trobem la pobresa infantil, i cal destacar que l’Estat espanyol és el segon estat de la UE que en presenta un índex més gran, segons l’informe de Cáritas Europa que va sortir a la llum el passat mes de març.

No cal esforçar-se gaire per adonar-se que la situació emocional d’aquestes mares ha de ser insuportable, i les retallades en ajudes escolars diverses encara la fan més penosa. La depressió, l’addicció a les drogues, majoritàriament a l’alcohol, i la violència a les llars, són les conseqüències del patiment, l’estrès i l’angoixa a què les mares i les criatures estan sotmeses.

Les dones migrades

Les dones treballadores que provenen dels estats perifèrics també protagonitzen situacions virulentes. En primer lloc, tal com hem esmentat en l’apartat corresponent a l’increment de la violència de gènere, amb el Reial Decret 16/2012 és més difícil detectar els casos de violència masclista exercida sobre dones sense permís de residència. Però, a més, aquesta exclusió sanitària també tanca una de les vies de possible identificació per a víctimes de l’explotació sexual. En el mateix informe que esmentàvem abans, Médicos del Mundo també denuncia que les dones migrades sense recursos ni targeta sanitària no tenen accés als Serveis Públics de Salut Sexual i Reproductiva. En aquest sentit, val a dir que les comunitats autònomes han tingut un paper important a l’hora d’aplicar aquesta normativa. Lluny de desenvolupar una pràctica de desobediència, o bé l’han acatada –és el cas de les Illes Balears–, o bé han desenvolupat “el paradigma de la universalitat no universal” –és el cas del País Valencià i Catalunya–, tal com explica Montserrat Pineda.^xvi

Les dones treballadores migrades amb permís de residència, tot i no estar exposades a tants abusos, també han experimentat una major explotació i opressió i, per tant, també un empitjorament de la seva salut física i psíquica. D’una banda, l’han patit com a conseqüència directa de l’auge de les postures racistes i xenòfobes que acostumen a acompanyar els temps de crisi. I de l’altra, pels autèntics malabarismes que han de fer les dones que envien la meitat del sou als seus països d’origen, majoritàriament assalariades en tasques de la llar, alhora que afronten també l’encariment de la vida.

Les dones grans

Per últim, és imprescindible destacar la situació de les dones d’edat avançada. La bretxa salarial i una major esperança de vida, combinades amb les retallades sanitàries i d’ajudes socials –amb l’afegit de la reforma de les pensions–, fa que aquest col·lectiu sigui un dels més vulnerables a la pobresa i al patiment. Ja hi ha estudis que ho denuncien.^xvii

La proposta llançada per la ministra de Treball espanyola, el setembre del 2013, de vincular a partir del 2019 les futures pensions a l’esperança de vida de la persona en el moment de jubilar-se –de forma que com més es visqui menys es cobri–, ho aguditzarà encara més, perquè la taxa d’activitat masculina sempre ha estat superior a la femenina. Però, a més, com ja hem explicat, el treball assalariat de les dones és molt més precari.

Les dones obtenim menor remuneració per la mateixa feina que els nostres companys: un 26% menys de mitjana, a Catalunya i al País Valencià, i un 17% menys, en el cas de les Illes Balears –segons El llibre roig dels Països Catalans–,^xviii per la qual cosa cotitzem menys. Les dones també acostumem a realitzar la major part de les jornades parcials, majoritàriament per fer-nos càrrec de les tasques de criança o de cura de familiars malalts, fet que també suposa menor cotització. En aquest sentit, malgrat que la reforma de les pensions reconeix nou mesos de cotització per cada permís de maternitat sol·licitat, servirà ben poc, perquè aquest reconeixement només es tindrà en compte en els casos en què s’hagin cotitzat més de 35 anys.

La pobresa, a banda de colpejar les llars monoparentals, també s’ha incrementat en el col·lectiu de gent gran. Així, ara mateix hi ha un gruix de dones grans que pateixen en primera persona les retallades en sanitat, el copagament dels medicaments, les retallades en ajudes socials diverses, etc. Aquestes dones han de fer front a l’encariment de la vida amb pensions de misèria, malgrat haver estat treballant tota la vida –ja sigui només a la llar o bé realitzant, també, activitats en l’economia submergida. I s’hi ha d’afegir que, en alguns casos, com hem esmentat, aquestes dones han de sustentar la resta de la família quan tots els seus membres són a l’atur i han estat expulsats de la seva llar.

Les respostes feministes

En primer lloc, parlem de «respostes feministes» en plural perquè no hi ha una sola lluita feminista. Si bé és cert que durant les darrers dècades el feminisme institucional romania en una mena d’estat letàrgic, la majoria absoluta del PP al govern central de l’Estat espanyol li ha servit de revulsiu. Així, doncs, cal diferenciar les respostes del moviment feminista institucionalitzat respecte del revolucionari.

En segon lloc, val a dir que quan parlem de «respostes feministes» ens referim a aquelles que poden procedir de col·lectius feministes, d’organitzacions que tenen entre els seus eixos el feminista, o fins i tot d’altres que simplement desenvolupen una reivindicació feminista en un moment determinat.

En aquest article no s’analitzen les respostes des de la lluita LGTB, o les accions impulsades des dels moviments transfeministes o queer. La raó no és altra que el limitat espai de què disposem, ja que una anàlisi superficial podria ser contraproduent.

La lluita feminista revolucionària

És difícil definir què és el feminisme revolucionari, perquè, a diferència del feminisme de la igualtat, el de la diferència, el radical, o fins i tot l’ecofeminisme, al voltant d’aquest terme no hi ha gaire literatura. Així, doncs, ens permetrem la llibertat d’elaborar una definició pròpia, a partir de l’experiència militant desenvolupada a Cau de Llunes (AFRT).

En primer lloc, quan parlem de «feminisme revolucionari» ens referim a aquell que es considera hereu de Maria Mercè Marçal, Federica Montseny, Teresa Claramunt, Angela Davis, Alexandra Kollontai o Rosa Luxemburg, entre moltes altres. És aquell que entén la lluita feminista lligada a la transformació profunda i completa de la societat, perquè és capaç d’identificar les aliances entre el patriarcat, el capitalisme i l’imperialisme.

Així, doncs, el feminisme revolucionari (al llarg del text també es definirà com a feminisme anticapitalista o rupturista) no lluita perquè les dones puguem explotar la classe treballadora en igualtat de condicions que els homes, o per igualar el nombre de dones al capdavant dels mercats financers. Aquest feminisme encara la lluita per la igualtat de gènere superant l’antagonisme clàssic entre el feminisme de la igualtat i de la diferència, perquè posa l’accent en el fet d’acabar amb la socialització de gènere per poder passar a socialitzar persones, a partir d’uns valors nous per al conjunt de la humanitat.

Partint de la necessitat de construir una nova societat amb noves estructures productives, el feminisme revolucionaridesenvolupa la lluita feminista amb la lluita de classes i l’alliberament nacional (o, si més no, reconeix el dret d’autodeterminació dels pobles), sense oblidar altres fronts –com l’ecologista, l’antifeixista i la solidaritat internacionalista–, malgrat que no els dugui a terme en primera persona.

Com veurem, el feminisme revolucionari és aquell capaç d’identificar la divisió sexual del treball com la pedra angular de l’explotació patriarcal i capitalista, alhora que proposa i construeix alternatives. Es fa seva la consigna «allò personal és polític» i reivindica el repartiment de la riquesa i dels treballs, vinculant-ho amb la necessitat de situar en el centre de l’agenda política les necessitats humanes i no els dictàmens de la troica, l’FMI o el Banc Mundial. En aquest sentit, marca com a objectiu avançar cap a noves formes de relacions sexoafectives d’acord amb la nova societat que es vol construir, i desenvolupa aliances amb el moviment LGTB sense caure en la fal·làcia de la postmodernitat.

A mesura que ha plantat cara a l’ofensiva neoliberal, en els darrers cinc anys aquesta lluita feminista revolucionària s’ha anat enfortint. De fet, i malgrat ser embrionària, podem dir que actualment es troba en un moment dolç per dues raons. La primera és que arreu dels Països Catalans estan sorgint col·lectius feministes vinculats a l’Esquerra Independentista (EI) o al moviment anticapitalista, que han estat capaços de coordinar-se. La segona és que l’EI i l’esquerra anticapitalista, en general, es van fent seva aquesta lluita, malgrat que continuï sent un eix secundari.

Una bona manera d’identificar les respostes plantejades pel feminisme revolucionari és mitjançant una lectura de les principals consignes compartides per aquests col·lectius, així com analitzar les mobilitzacions i la propaganda generada d’ençà que “esclatà” la crisi.

Capitalisme i patriarcat situats en el punt de mira

La primera resposta que es va donar a l’ofensiva mediàtica de la crisi, durant el 2009 i el 2010, va ser precisament alertar que a les «dones, la crisi ens fa més precàries». Arreu dels Països Catalans, el lema del 8 de març (Dia de la Dona Treballadora) de 2009 i de 2010 va ser precisament aquest, i es va poder canalitzar gràcies a la implantació territorial de l’EI arreu del territori. L’objectiu, evidentment, no era altre que posar de manifest que les millores de les darreres dècades caurien com peces de dòmino com a conseqüència del reajustament capitalista.

Recordem que, acompanyant el bombardeig mediàtic sobre l’esclat de la crisi financera mundial, van aparèixer declaracions de líders polítics d’arreu del estats centrals que clamaven per una revisió del sistema capitalista per evitar noves crisis. La persecució dels paradisos fiscals o una major fiscalització de les entitats financeres eren les propostes que hi havia sobre la taula. El temps va evidenciar que aquestes declaracions ni tan sols es podien titllar de reformistes, perquè no eren res més que mentides per acompanyar la generació de deute públic derivada del gran rescat financer. Doncs, bé, acompanyant el lema anterior, hi havia aquesta altra consigna: «El patriarcat, com el capitalisme, no se’l refunda, se’l combat!».

Per tant, podem afirmar que la primera resposta del feminisme rupturista, per mitjà dels col·lectius de dones o de les organitzacions nacionals i moviments socials, va ser alertar de les futures passes del sistema i indicar que només un canvi estructural podria fer front a la crisi econòmica. La importància d’aquesta resposta no tan sols radica en el trencament que suposava respecte l’hegemonia feminista institucional –que havia obviat aquesta aliança–, sinó també en el fet d’aconseguir impulsar les reivindicacions feministes en el si de les organitzacions combatives.

El rebuig de l’esmorteïment de les retallades

L’inici de les retallades va posar de manifest l’acompliment de la predicció llançada pel feminisme revolucionari. El 2011 i el 2012, les reivindicacions polítiques es van centrar a denunciar que la societat només podia assumir les retallades socials a costa d’incrementar el treball invisible de les dones. La diada del 8 de març del 2012, arreu dels Països Catalans, les dones advertíem al sistema «no cosirem les vostres retallades». Es denunciava, així, l’ofensiva patriarcal que acompanyava el desmantellament de l’estat del benestar, per tal que les dones tornéssim a les llars, i s’emplaçava a plantar cara.

La visibilització que les retallades en sanitat, educació, ajudes socials, etc. es traduïen en feines que s’havien d’assumir a les llars i que, per tant, requeien a mans de les dones, era l’objectiu de les consignes del moment. Coincidia, a més, amb l’inici del creixement de l’atur femení, com a conseqüència de la destrucció dels serveis públics.

Aquell mateix any, les vagues del 29 de març i del 14 de novembre van comptar amb consignes pròpies feministes que reivindicaven la vaga de cures, que es va aconseguir estendre arreu del país. Aquesta reclamació es mostrava clarament com a resposta directa a l’ofensiva patriarcal i capitalista esmentada.

La desobediència com a eina de transformació imprescindible

Finalment, els darrers dos anys, el feminisme revolucionari ha centrat la seva resposta a reclamar la desobediència com a eina fonamental per al canvi social. Coincidint amb un enduriment de la repressió policial, nacional i també contra els nostres cossos, i amb l’aposta dels moviments socials per la desobediència, com no podia ser d’altra manera, el feminisme revolucionari també s’ha fet seva aquesta consigna.

La radicalització de les accions subversives (ocupacions d’esglésies i de seus de partits polítics, encadenaments, etc.) ha estat la conseqüència directa de la contrareforma a la llei de l’avortament. Des que es va anunciar la contrareforma de Gallardón, a pobles i ciutats han tingut lloc infinitat de convocatòries. El feminisme revolucionari, a més, s’ha reforçat per la sortida al carrer del feminisme institucional, que, per la seva condició, ha legitimat socialment les reivindicacions pel dret al propi cos.

La lluita per un avortament lliure i gratuït no tan sols s’ha plasmat a les concentracions i manifestacions. També s’ha desenvolupat mitjançant una cartelleria combativa, material informatiu en forma de pamflets o llibrets i, fins i tot, a través de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i de les Candidatures Alternatives, s’han presentat mocions als ajuntaments amb les reclamacions dels col·lectius feministes: el dret a decidir sobre el propi cos, sense supòsits, sense indicacions, sense tuteles; una educació sexual i afectiva igualitària, lliure i saludable; anticonceptius gratuïts, no agressius amb el cos i a l’abast de tothom; i el suport entre dones i professionals, així com la creació de caixes de resistència econòmica per a les dones que vulguin avortar.

A banda d’aquestes reivindicacions, les reclamacions concretes als governs municipals han inclòs els punts següents:

• Manifestar i fer arribar al Consell de Ministres i al Congrés de Diputats espanyol el rebuig dels ajuntaments a la contrareforma de l’avortament.

• Instar el Parlament de Catalunya perquè acceleri els treballs per aprovar una llei pròpia de drets i salut sexual reproductiva.

• Incloure entre les funcions dels serveis de salut de les oficines de joves la de facilitar a les dones que vulguin avortar informació sobre les diverses possibilitats existents i donar-los suport, sigui quina sigui la seva edat.

• Incloure informació sobre la reforma actual de la llei de l’avortament a les activitats de sensibilització i educació sexual que es duen a terme des dels serveis de salut de les oficines de joves dels municipis.

• Denunciar les situacions injustes i perilloses derivades d’aquesta reforma que pateixin les dones.

• Oferir suport legal als i les professionals de la medicina que vulguin combatre aquesta reforma en la seva pràctica diària.

• Donar suport a les accions que diferents entitats municipals puguin dur a terme en contra d’aquesta reforma de la llei de l’avortament.

Ara bé, el punt central de la desobediència no el trobarem a les institucions. Radica en l’aposta sense ambigüitats per la creació de xarxes de suport entre dones amb l’objectiu d’assegurar la pràctica d’avortaments que no posin en risc la vida de les dones. El col·lectiu Gatamaula, per exemple, en el seu llibret Dret al propi cos. Reflexions per a la pràctica política: dret a l’avortament lliure i gratuït^xixreivindica, entre altres propostes, la desobediència de la llei contra l’avortament recuperant pràctiques tradicionals i segures, com s’ha fet al llarg de la història.

Per últim, és inqüestionable, a més, que la coincidència amb el procés sobiranista ha permès fer paral·lelismes entre la reivindicació del dret a decidir sobre el propi cos i el dret a decidir sobre la sobirania nacional, així com la demanda de més llibertat per a les dones, igual que per als pobles.

El creixement del nombre de col·lectius i la millora de la coordinació d’aquests

Tal com s’ha esmentat a l’inici d’aquest apartat, els darrers cinc anys el nombre de col·lectius feministes, majoritàriament només de dones, ha experimentat un creixement considerable, fins al punt que actualment existeixen grups de feministes arreu dels Països Catalans. Ara bé, com també s’ha afirmat, la lluita feminista revolucionària es troba encara en fase embrionària, pendent d’aconseguir una bona implantació territorial i una coordinació adient.

Més enllà dels fronts de què hem parlat abans, es tracta de col·lectius feministes que impulsen les diades del 8 de març i del 25 de novembre, que fan campanyes, accions i performancescontra la pressió estètica, l’amor romàntic, les joguines sexistes, etc.; també editen material informatiu i propagandístic de tota mena, organitzen jornades de formació i apoderament feminista, o realitzen tallers, entre d’altres.

Val a dir que el creixement del nombre de nuclis no hauria pogut tenir lloc o, si més no, hauria estat més difícil, sense la voluntat dels col·lectius més veterans de contribuir a l’expansió de la lluita feminista revolucionària. Igual d’important, però, és l’experiència en altres lluites dels moviments socials de moltes de les dones que han impulsat les noves assemblees feministes.

El fet que ara mateix el país compti amb la presència d’un bon grapat de col·lectius feministes rupturistes, no és res més que una clara resposta a l’ofensiva neoliberal i patriarcal, ja que posa de manifest l’aposta de les dones catalanes per trobar una sortida col·lectiva, en lloc de resignar-se a l’angoixa i al patiment individuals.

Tot seguit, es detalla el creixement dels col·lectius feministes revolucionaris amb vinculació a l’EI o a l’esquerra anticapitalista:

Abans que esclatés la crisi, existien Justa Revolta (Organització antisexista de Sabadell), Adona’t (Assemblea Antipatriarcal de Cardedeu) i Dones en Acció (Plataforma Antipatriarcal de Reus).

Entre els anys 2008 i 2011, neixen Cau de Llunes (Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona), Acció Lila (Col·lectiu Feminista de Manresa), L’Hora Violeta (Assemblea Feminista Revolucionària de Reus) i Les Filles de les Fetilleres (Assemblea Feminista Revolucionària de Torredembarra).

Entre el 2012 i el 2013, neixen Gatamaula (Col·lectiu de Dones Feministes de Barcelona), La Ruda (Col·lectiu Antipatriarcal del Baix Penedès), 4 gates (Assemblea Feminista Revolucionària de la Canonja), Dones en Lluita (Col·lectiu de La Plana), A Cavall de Forques (Col·lectiu Feminista del Baix Maresme), l’Hora Bruixa (Col·lectiu Feminista de Sant Cugat), Malapècora (Col·lectiu Feminista i Anticapitalista de Girona i Salt) i també es presenten amb un vídeo contundent i trencador les Brigades Feministes de Mallorca.

Per últim, el 2014, es presenten Les Heretges (Col·lectiu Feminista i Anticapitalista de Banyoles) i Bullanga Feminista (Col·lectiu Feminista de Vilanova i la Geltrú).

Així, doncs, veiem que, en tres anys, aquests col·lectius van passar a ser més del doble dels que eren a l’inici de la crisi econòmica. Després, en un sol any, van tornar a doblar la xifra de nou. Ara, gairebé existeixen una vintena de col·lectius feministes revolucionaris, i això sense comptar algunes comissions feministes creades a casals i ateneus populars, les assemblees feministes de barri a Barcelona, les feministes indignades, etc.

Alhora, aquesta proliferació ha anat acompanyada d’una coordinació cada vegada més gran entre els mateixos col·lectius, així com amb la resta de l’EI i l’esquerra anticapitalista. Al principi, la coordinació feminista tenia un caire “principatí” i metropolità, com passava amb l’antiga Plataforma Revolucionària Antipatriarcal (PRA), precisament per les limitacions derivades de la manca de col·lectius feministes. Més endavant, la coordinació es va centrar en les diades, amb l’objectiu de marcar consignes comunes, però també per compartir les problemàtiques i reptes amb què es trobaven els col·lectius. La coordinació troba el seu punt àlgid en l’organització de les Primeres Jornades Feministes dels Països Catalans, celebrades el 16 de novembre de 2013 a Tarragona.^xx

Aquestes jornades tenien l’objectiu de propiciar l’apropament i el coneixement dels múltiples col·lectius feministes del país, i també entre dones no militants però amb clara consciència feminista. A més, van posar sobre la taula els principals debats pendents: Quin és el subjecte sobre el qual volem construir el feminisme dels Països Catalans? Quines visions tenim sobre com encarar la lluita pels dret al propi cos? Com treballem per avançar cap a una vaga de cures? Com organitzem l’autodefensa feminista? De quina manera ens relacionem amb altres moviments socials?

La participació de més de 200 dones d’arreu del país va posar de manifest l’èxit rotund d’aquestes jornades, i hi van quedar paleses dues conclusions: d’una banda, la necessitat que el feminisme estigui arrelat als municipis d’arreu del país, a través d’una coordinació i un treball conjunt per part de tot el moviment feminista en l’àmbit dels Països Catalans. I de l’altra, la necessitat, per part de totes les dones allí presents, de donar continuïtat a aquell espai de debat amb una segona trobada.

La resposta del feminisme institucional

Com afirmàvem, la igualtat formal va conduir a una davallada de la lluita feminista dels anys 70 i de principi dels 80. L’activisme d’aquests grups o de les sectorials dels partits polítics i els sindicats clàssics es va acabar reduint a la celebració de les diades amb un to festiu, la publicació d’informes o bé als minuts de silenci, en el cas dels assassinats per violència de gènere. Ara bé, la política de retallades del mateix PP autonòmic, al País Valencià i a les Illes Balears, i de CiU, a Catalunya, així com l’assoliment de la majoria absoluta del Partit Popular a l’Estat espanyol, el novembre de 2011, ha forçat aquests col·lectius a tornar a sortir al carrer.

Ja sigui perquè les retallades han forçat determinats grups a reduir la seva activitat –la qual cosa ha generat una resposta irada d’aquests–, perquè la política reaccionària del PP feia obligatòria una resposta, o bé per simple interès partidista, el cert és que els darrers dos anys han aparegut les marees i onades violetes, impulsades, en gran mesura, per dones que pertanyen als partits polítics convencionals. L’objectiu d’aquest moviment, de caràcter estatal, és, fonamentalment, aconseguir que es faci marxa enrere amb la contrareforma de l’avortament. Cal destacar la paradoxa que aquestes dones són les mateixes que, un dia, lluitaren per la llei de 1985, apostaren per la del 2010 i, ara, es troben amb un retrocés de trenta anys.

Sigui com sigui, la realitat és que el passat 8 de març es van celebrar diades molt més nombroses que les d’altres anys, i, en alguns casos, les ciutats van comptar amb diverses mobilitzacions. Els col·lectius feministes revolucionaris han vist com dones i grups polítics que no havien parat excessiva atenció a les reivindicacions feministes d’altres anys, enguany sortien al carrer amb ràbia.

Més enllà de la lluita pel dret al propi cos i de la denúncia dels efectes de les retallades, val a dir que aquests col·lectius no són capaços de posar sobre la taula un model alternatiu de societat. És per això que es limiten a fer demandes concretes. És més que previsible que quan aquests partits polítics es trobin als governs autonòmics, municipals o, fins i tot, estatal, tornin a oblidar-se d’aquesta lluita, les marees i les onades violetes retornin a la calma, i les reivindicacions es redueixin a activitats lúdiques del Dia de la Dona Treballadora.

Els reptes pendents

Arribem ja al darrer punt, en què s’exposen els principals reptes pendents i les estratègies necessàries per encarar-los. Al llarg de tot l’article, s’ha insistit a posar de manifest que la lluita feminista es desenvolupa tant des dels col·lectius feministes com des de les organitzacions i moviments que tenen el feminisme com un dels seus eixos de treball. És per això que, en aquesta darrera part, es diferencien les estratègies que cal desenvolupar en funció de quin sigui l’agent protagonista.

Reptes dels col·lectius feministes revolucionaris

Per encarar aquest punt, hem de deixar clar que considerem que els col·lectius de dones són el motor de la lluita feminista, ja que la majoria d’aquests grups combinen les accions combatives amb formació i experiències d’autoconsciència. Aquesta última serveix per identificar les situacions quotidianes d’opressió patriarcal i les basteix de teoria feminista, la qual permet arribar a explicacions estructurals. És mitjançant l’autoconsciència que els propis aprenentatges són compartits amb altres dones en forma d’accions, performances, vídeos, pamflets, etc. Aquesta pràctica, sempre que es faci amb la humilitat de qui es reconeix en el propi procés d’aprenentatge com a alumna i no com a sàvia, és capaç de despertar la consciència feminista de dones i homes que participen, o no, dels moviments socials.

Ara que ens trobem en un moment d’expansió, que tot just ha començat a germinar, els reptes pendents per als col·lectius feministes revolucionaris tenen a veure fonamentalment amb afermar aquest creixement i, alhora, amb la capacitat de coordinació i vertebració pròpia i també amb els moviments combatius.

Una veritable implantació territorial

Com s’ha repetit, el moment dolç del feminisme no deixa de ser embrionari. Malgrat que trobem col·lectius a Catalunya, a les Illes Balears i al País Valencià, la majoria es concentren al Principat. El repte passa perquè creixi el nombre de grups a totes les comarques, i podríem definir tres claus que ho possibilitarien: el fenomen de la “intoxicació feminista”, la presència de dones no organitzades però amb inquietuds feministes, i les sinergies derivades d’una bona coordinació.

La primera de les claus, el fenomen de la “intoxicació feminista”, té a veure amb el fet que allà on neixen més col·lectius és a les comarques o vegueries on ja hi ha grups feministes revolucionaris. L’acompanyament, els tallers de formació a càrrec de les companyes veteranes, la participació en mobilitzacions, etc. són essencials perquè dones d’altres municipis es decideixin a impulsar els seus propis col·lectius.

La segona clau és que, més enllà d’aquestes facilitats, allò que veritablement és imprescindible és la presència de dones amb ganes de desenvolupar un activisme feminista combatiu, i que encara no estan organitzades. En aquest sentit, la massiva participació a les Primeres Jornades Feministes dels Països Catalans va revelar que dones d’arreu del país comparteixen la mateixa inquietud, tal com es veu en el mapa següent.

En moltes d’aquestes comarques no hi ha cap col·lectiu feminista revolucionari, però la participació a les jornades feministes de dones que hi viuen fa pensar en la possibilitat que hi puguin germinar nous col·lectius. Seria interessant realitzar un seguiment de l’activisme d’aquestes companyes, i/o impulsar noves trobades, per valorar les possibilitats reals d’impulsar nous nuclis.

Per últim, el tercer condicionant el desenvoluparem tot seguit, però no és res més que l’evidència que la coordinació dels col·lectius, si és eficaç, en permet expandir el nombre. És més fàcil que més dones s’engresquin a tirar endavant nous col·lectius, o a participar en aquells que ja existeixen, si hi ha un ambient de mobilització feminista agosarat i combatiu. Una bona coordinació no tan sols permet donar major visibilització a les accions i a les campanyes, sinó que possibilita que el moviment maduri fruit de l’enriquiment que comporta compartir experiències col·lectives.

Una coordinació feminista potent

Els col·lectius feministes actuals han de ser capaços de desenvolupar una bona coordinació entre si, que superi les limitacions clàssiques del centralisme metropolità i “principatí”, i que sigui capaç de respectar les dinàmiques i particularitats locals.

Molts d’aquests col·lectius tenen una gran trajectòria. El simple fet de pensar en la creació d’una organització feminista que imposés un nom als col·lectius ja existents, seria un error enorme que, afortunadament, la majoria de col·lectius tenen clar. De la mateixa manera, la creació d’una organització que partís d’anàlisis i dinàmiques pròpies de les grans ciutats i que requerís d’un gran volum de tasques nacionals, seria impensable per al moment actual.

El que veritablement és imprescindible és possibilitar una coordinació regular entre tots els nuclis a partir de trobades presencials i, sobretot, mitjançant les possibilitats de les xarxes socials. Els col·lectius locals, a més, haurien d’establir objectius clars, realistes i alhora ambiciosos per a aquesta coordinació. Des del nostre punt de vista, els reptes són aquests: continuar fent créixer el nombre de col·lectius, millorar la coordinació amb els moviments socials i esdevenir el motor del feminisme revolucionari als Països Catalans, marcant discurs i línies concretes de desobediència. A l’horitzó, sense cap mena de dubte, hi ha d’haver la construcció de l’organització o coordinadora feminista revolucionària dels Països Catalans.

Així, doncs, a banda de la coordinació entre grups feministes, cal que millori la coordinació amb la resta de moviments polítics i socials rupturistes. És necessari que des d’avui mateix els col·lectius feministes no caiguin en l’aïllament i participin de les coordinadores locals, comarcals i intercomarcals de l’EI, així com en les plataformes o espais de l’esquerra anticapitalista. És en aquests espais on els col·lectius han de poder compartir i debatre les seves apostes estratègiques, i possibilitar així que els moviments polítics i socials se les facin seves i les incorporin en la seva pràctica revolucionària de manera integral, i no com un apèndix que apareix a les diades del 8 de març i del 25 de novembre.

És en aquest sentit que parlem d’esdevenir motor de la lluita feminista. Un col·lectiu o organització no pot imposar la seva referencialitat, sinó que se l’ha de guanyar a partir de la pràctica i de les apostes estratègiques que faci. Marcar la necessitat de reivindicar la vaga de cures és tot un encert, i encara ho seria més aconseguir que els moviments socials ho assumeixin amb la mateixa naturalitat que s’accepta que es facin piquets en una jornada de vaga.

La coordinació amb l’EI i l’esquerra anticapitalista, a més, ha de permetre crear espais propis on participin les dones activistes que no participen en col·lectius feministes. Tenint en compte que la doble militància és quelcom difícilment sostenible en el temps, cal establir ponts que permetin teixir aliances entre les dones militants.

Per últim, pel que fa a la coordinació, volem fer esment a la relació que s’estableix amb el feminisme institucional, sobretot amb l’auge de les polítiques reaccionàries. No podem caure en la fal·làcia d’un feminisme transversal. Les dones treballadores dels Països Catalans hem de tenir clar que, malgrat que puguem traçar aliances puntuals amb el feminisme reformista –com és el cas de les mobilitzacions per un avortament lliure i gratuït–, no podem oblidar els nostres interessos de classe i com a poble. Al cap i a la fi, moltes de les dones o grups amb qui podem compartir lluites concretes, també han signat reformes laborals ballant al so de la patronal o que qüestionen el nostre dret a l’autodeterminació.

La concreció de les línies estratègiques i d’acció

Com dèiem, esdevenir el referent feminista de la Unitat Popular requereix treball, esforç i encert. El darrer repte que volem esmentar fa referència a la capacitat per marcar les línies discursives, estratègies i accions feministes rupturistes clau. És a dir, d’una banda cal que s’acordin quins seran els principals fronts de lluita comuns en el present, així com les accions de desobediència per combatre’ls, i, d’altra banda, també cal definir en què es tradueix una aposta feminista per a la societat futura.

Ara mateix, la lluita per aturar la contrareforma de l’avortament és el principal front compartit arreu del país. És comprensible que sigui així, ja que es tracta d’una mesura que sembla sortida del postfranquisme i que atempta contra el nostre propi cos. Caldria, però, que les directrius per desobeir aquesta contrareforma estiguessin clares i fossin compartides entre els col·lectius de dones i els moviments socials.

Però, a banda, no podem abandonar altres qüestions que, tot i no ser tan mediàtiques, són igual d’importants, com la feminització de la pobresa, el repartiment de les tasques de cura, la violència masclista, etc. Per definir amb claredat quins han de ser els altres fronts de lluita, és necessària la coordinació a què fèiem referència abans, per tal de definir-los de manera conjunta i, en la mesura del possible, comptant amb la participació de dones activistes de l’EI i de l’esquerra anticapitalista.

Quant a l’aposta feminista per a la futura societat, hi encabiríem reivindicacions genèriques com l’abolició de la divisió sexual del treball, el repartiment de la riquesa i dels treballs, la reivindicació de la cura com a quelcom inherent a la condició humana (en contraposició a la falsa autonomia que ens ven la societat capitalista i que equipara la cura amb debilitat i subordinació), unes relacions sexoafectives lliures i saludables vinculades a noves formes d’organització social, etc.

Però també hi podríem encabir l’actual procés sobiranista català. Malgrat els dubtes i les suspicàcies que puguem tenir des de l’EI amb relació a la veracitat d’aquest procés, la concreció del paper que hauríem de tenir les dones en el procés constituent del nou Estat seria interessant per diverses raons. La primera, perquè més enllà de si aquest procés arriba ara o d’aquí uns anys, seria d’utilitat per concretar l’aposta feminista revolucionària per als Països Catalans. La segona, perquè ens serviria per posar de manifest les moltes contradiccions de la burgesia catalana i les del feminisme institucional.

Reptes dels moviments socials combatius

Un cop hem repassat els reptes que té pendent el moviment feminista, cal que també revisem quins són els reptes feministes que tenen l’EI i l’esquerra anticapitalista, partint de la base que reconeixen com a propi aquest eix de lluita.

Una bona coordinació amb el moviment feminista revolucionari

Abans hem esmentat què cal que facin els col·lectius feministes per coordinar-se amb la resta del moviment combatiu. Ara bé, per molt que les assemblees feministes facin apropaments, si no hi ha una reciprocitat, un respecte i una predisposició per part de la resta de col·lectius i organitzacions, aquesta coordinació esdevé impossible i contraproduent.

En primer lloc, cal abandonar els prejudicis envers els grups de dones. És inadmissible que, avui dia, i dins de l’esquerra combativa, es continuï qüestionant la legitimitat de les dones per autoorganitzar-nos en col·lectius no mixtos. Les crítiques que s’hi adrecen, a més d’estar mancades d’arguments polítics i de partir de la visceralitat i de les pròpies inseguretats (masculines i també femenines), no tenen cap raó de ser en el moment en què els col·lectius de dones mostren predisposició per compartir espais mixtos, ja sigui de coordinació, de formació o d’acció.

No ens estendrem en aquest afer, però no podem deixar de mostrar l’enorme contradicció que representa el fet de clamar per la desobediència alhora que critiquem les companyes que decideixen impulsar el seu propi grup de lluita. És evident que davant la negació nosaltres desobeirem i ens continuarem organitzant pel nostre compte, sense necessitat de cap permís per fer-ho.

En segon lloc, cal que aquells punts de confrontació que es generin, es debatin als òrgans de trobada pertinents per tal de buscar-hi solucions, en lloc de permetre els enquistaments. Sobretot tenint en compte que el feminisme s’encarrega de vetllar perquè allò personal es tracti com a polític, i “allò personal” sovint genera conflictes amb implicacions emocionals. Per tant, el moviment feminista, l’EI i l’esquerra anticapitalista han de ser capaços de partir de l’autocrítica i de la voluntat d’entesa.

I en tercer lloc, cal que es reconegui les companyes com a integrants del moviment, o, si més no, que es marquin clarament les condicions per tal que aquestes ho siguin. Excloure el feminisme revolucionari dels òrgans de coordinació no tan sols trenca els canals de comunicació amb un sector importantíssim de la Unitat Popular, sinó que és un error estratègic, atès que s’empeny aquests col·lectius a treballar amb altres sectors, com ara el reformista.

Una pràctica feminista real, personal i col·lectiva

L’esquerra anticapitalista i l’EI tenen davant seu el gran repte de transformar la teoria en pràctica. La lluita feminista no pot quedar reduïda a la propaganda i a les xerrades clàssiques de les diades feministes. Cal que la militància desenvolupi un treball en profunditat, que vagi des de l’esfera pública a la més íntima, parant atenció i debatent els fronts de lluita que es proposen des del feminisme revolucionari. Podríem resumir en tres els principals eixos de treball, partint d’una consigna feminista clàssica: revolució a la plaça, a casa i al llit.

La «revolució a la plaça» fa referència a l’activisme centrat en l’esfera més pública. Cal que l’esquerra combativa incorpori el discurs feminista de manera transversal, en lloc d’enfocar-lo com un apèndix, tal com també passa amb la defensa del medi ambient. La denúncia de l’explotació específica de les dones ha de fer-se els 365 dies de l’any, i la militància ha d’atorgar la mateixa prioritat a lluitar pel dret de decidir com a poble, que al dret de decidir sobre la maternitat, o a l’eradicació de la divisió sexual del treball.

La «revolució a casa» encara la problemàtica dels rols i estereotips que es donen als nuclis de militància i també a les nostres llars. La militància, la femenina i també la masculina, ha de desenvolupar una autocrítica col·lectiva i personal envers la reproducció i perpetuació de la socialització de gènere. Per posar alguns exemples, cal que analitzem i mirem de solucionar el fet que les dones, a partir de certa edat, deixin de militar o afluixin la intensitat de militància, normalment com a conseqüència de la criança. També cal que posem fi a l’acaparament per part dels homes de les tasques més visibles de l’activisme (parlaments, megafonia o accions combatives) i dels torns de paraula a les assemblees.

 Per últim, la «revolució al llit» és evident que al·ludeix a la nostra faceta més íntima. Evidentment, fa referència a la necessitat que la militància avancem cap a relacions sexoafectives saludables que superin els mites de l’amor romàntic, l’heteronormativitat, els abusos, la cultura de la monogàmia, etc. Però el lema va més enllà, i situa en el punt de mira totes les relacions interpersonals que mantenim la militància, el propi autoconcepte, la seguretat en nosaltres mateixes i les neures derivades del sistema sexe-gènere. Per poder treballar aquesta vessant, els grups de dones i els grups d’homes que practiquen l’autoconsciència són particularment útils, i és per això que no tan sols cal que els respectem, com dèiem anteriorment, sinó que cal potenciar que els activistes i les activistes hi participin.