Sebastià Girard: “Només tenim 7 minuts setmanals en català a France 3

[Entrevista publicada al número 66 de L’Accent del setembre de 2005]

El dia 1 de setembre els treballadors en català de la televisió pública francesa France 3 van llençar un preavís de vaga a la direcció del canal per exigir l’augment d’hores de català a l’emissora. De fet, per a molts catalans del sud del Pirineu, la notícia va ser descobrir que hi havia hores d’emissió en català a la televisió francesa, tot i que molt poques, com ens explica Sebastià Girard, un dels impulsors de l’avís de prevaga.

Sebastià Girard també fa una radiografia de la situació de la llengua catalana de la resta de mitjans de comunicació de la Catalunya Nord, on és més aviat testimonial: “A França hi ha un diari local per cada regió, i punt. I aquí és L’Independant, que publica una columna regula en català cada dia, que no és pas un treball de periodisme, que és una crònica més aviat lingüística. A més, s’ha muntat des de fa 5 anys un setmanari en francès també força sensible a la causa catalana tot i que és d’expressió francesa i que publica de manera regular una pàgina en català cada setmana. L’aventatge és que ells són força sensibles i tenen pas por ni vergonya ni l’autoodi que pot tenir L’Independant. I El Punt Catalunya Nord, que va tenir una època gloriosa perquè Girona pagava molt, però El Punt es van plantar el dia que van voler proposar editar una part en francès, i van tallar la font. Ha tornat a sorgir fa uns anys de forma setmanal, però costa molts sous distribuir un diari aquí. I malauradament El Punt era dedicat al que podem anomenar la tribu, la gent que parla català cada dia. I a nivell radiofònic, les ràdios estatals se plantegen pas la possibilitat d’emetre en català. Alguns animadors d’alguna ràdio local fan croniquetes en català, però no més. I després hi ha Ràdio Arrels íntegrament en català, però arriba pas a l’1 % d’audiència”.

Quan li preguntem per la situació general de la llengua a la Catalunya Nord no es mostra massa optimista: “ho tenim magre perquè encara hi ha molt de treball per fer”. I no veu voluntat en un Estat tan centralista com el francès d’obrir cap escletxa, que a més els limita a ser un departament i no una regió, que vol dir que administrativament no tenen cap autonomia.

Quina és la situació de la televisió pública francesa?

La televisió pública francesa està dividida en regions diferents de les regions administratives. Hi ha bocins del territori que gaudeixen d’una televisió local, que bàsicament són desconnexions de l’edició nacional de France 3. Perpinyà depèn d’una gran regió, la més gran regió de la televisió francesa que es diu France 3 Sud que agrupa el Llenguadoc-Rosselló i la regió Migdia-Pirineus. Els dos despatxos regionals d’informatius són a Tolosa i Montpeller, i Perpinyà depèn de Montpeller. Perpinyà és el que nosaltres en diem una local. Així, la televisió local de Perpinyà emet 7 minuts en francès de dilluns a divendres, un informatiu sense cap presentador; bàsicament són 4 temes al dia; i des de fa ara 5 anys l’edició del dissabte és en català. És una retrospectiva de la setmana que podem fer en 7 minuts, amb el mateix format i horari que hi ha en francès durant la setmana. Això és el primer producte que tenim. El segon producte que tenim és un espai regional de desconnexió per les dues regions que he dit, és a dir que són 13 departaments, dels quals 12 són de parla occitana i fora que un, nosaltres, de parla catalana. De fet, compartim aquell espai amb els occitans. És a dir que nosaltres tenim un espai de 26 minuts per un magazin que produïm cada tres setmanes; i la resta del temps aquest espai és a càrrec dels occitans. La qüestió era plantejar a la direcció la possibilitat de tenir un espai propi regular i amb desconnexió des de Perpinyà en català cada diumenge, perquè l’espai actual és reduït, a més és a dos quarts de 12, i coincideix amb un programa molt conegut de TF que és de futbol.

Per què vau llençar el preavís de vaga?

Ve del fet que vam demanar una entrevista amb la direcció de Tolosa l’octubre de 2004, i no va venir fins l’abril a veure’ns. Però era el 15 d’agost d’aquest any i encara no havíem tingut cap resposta. Llavors, l’única manera que teníem de reunir aquesta gent de debò era posar un preavís de vaga i que considerin aquesta qüestió com cal.

I quina va ser la seva reacció?

Van jugar als sorpresos. De fet, la direcció de Tolosa, de bon principi, el fet de tenir dues llengües -occità i català- per ells vol dir tenir dos problemes. Pensa que aqueixa primera reunió va permetre poder-los explicar que de problemes no en tenen, que no és pas cap problema tenir una altra llengua, i ja això és complicat.

El que cal entendre és que les direccions generals o regionals de France 3 són gairebé tots d’una escola de quadres que estan aquí per una altra cosa, pas que per fer funcionar la televisió local. A més, els nostres caps fan fora que passar, és un joc de cadires per qui serà a la direcció nacional. I el tema lingüístic… tenen pas aqueixa preocupació. El fet és que compartim un espai i un pressupost amb els occitans, quan de fet el que volem és ser igual que els altres i tenir la nostra cita regular. Aquest plantejament ja l’han entès. Vam aconseguir arreglar dues o tres cosetes del quotidià que van fer que aixequéssim el preavís de vaga, i s’han compromès a estudiar la possibilitat d’ampliar la programació en català i de fer-la regular cercant maneres de reduir el cost amb parteneriat, amb televisions locals del sud i veure què podríem fer.

Et refereixes a establir relacions amb televisions de l’altra banda de la frontera estatal?

Exacte. Veure com ho fan els altres per produir, en quin programa podem ser complementaris, quins programes podem recuperar i difondre tal qual des d’aquí. Pensem sobretot en programes per la mainada, perquè el que cal entendre és que la majoria dels catalans del Rosselló que dominen la llengua no tenen pas encara 12 anys, les escoles són força recents. Els vells sí que el parlen, però no tots. El que voldríem és arribar a crear un espai amb una part magazin i una part dedicada a la mainada.

Quines possibilitats reals creus que hi ha de fer-ho?

Estem treballant sobre això. De fet el problema és que és complicat trobar un producte tal qual que funcioni aquí dalt pel gran forat que existeix entre el català nostre i el català generalitzat al Principat. L’ideal seria si podem arribar a trobar televisions de l’Empordà que conserven llur manera de parlar, que s’assembla més a la nostra; els avis nostres i els avis de Figueres tenen força similituds a l’hora de parlar. Ara, entre el jovent d’aquí i i el jovent d’allà hi ha un forat força gran.

Quants treballadors vau fer el preavís de vaga? Us organitzeu en comitè d’empresa?

El comitè d’empresa és regional i està a Montpeller. Els tres sindicats montpellerencs ens van donar suport a l’hora de la reunió. I l’equip que treballa en llengua catalana sem un redactor, un càmera i un muntaire a ple temps, més tres o quatre productors que treballen a la comanda pel magazin, més un parell de càmeres que entenen el català i també treballen amb nosaltres de tant en quant. És un equip força reduït. Si aconseguim un nou espai, aprofitaríem per augmentar la gent que hi treballem.

Vau rebre el suport dels companys que fan els programes en francès?

El debut era força complicat perquè la meitat de la gent que fa el programa en francès són pas d’aquí, són gent que vénen de fora. Cal entendre que la manera com funciona l’administració de França -i això és vàlid per tots els sectors d’activitat assimilats al sector públic-, Perpinyà és el sud de França, és un lloc on fa sol, el clima és agradable; això fa que molt sovint rebem gent que vénen aquí a jubilar-se, que acaben les seves carreres aquí. I la gent jove se’n va a París, perquè si vols fer carrera te cal passar per París 20 anys com a mínim. I doncs són gent que són pas sensibles a aquest tema, i no saben què passa aquí. Com a molt van a la Jonquera a comprar benzina i cigarrets. Ara, el jovent d’aquí baixa més a Figueres per comprar roba, per anar a la discoteca, i hi ha lligams que es creen. L’intercanvi és força econòmic. Però sí que tenim el suport de la resta gent que treballen a France 3, hi estan d’acord. Ara entenen perquè servim, perquè cal que la llengua catalana existeixi. Ells són bàsicament tres equips i dos muntaires.

Creus que des del sud es pot ajudar d’alguna manera a millorar la situació de la llengua aquí al nord?

L’ajuda ha de ser recíproca i unitària, i això ja és una primera implicació. Jo crec que de totes maneres França no pagarà pas mai per fer això. Hi ha el 40% dels pares d’aquí que volen bilingüisme a l’escola pública -no pas que es faci un poc de català a l’escola, sinó bilingüisme- i a la realitat hi ha fora que l’1% d’oferta. Això perquè França paga pas la formació dels mestres, i limita el nombre de llocs que s’atorguen cada any per crear noves places. Jo crec que, o bé la Generalitat ens considera part del territori i paga, o anirem a trossos i a poc a poc, i estarem submergits perquè hi ha un fenomen que fa que la gent vingui a instal·lar-se aquí. I França està tan centralitzada que París decideix. Aquí hi ha un govern local, el Consell General, però fa fora que les carreteres, té pas altre poder de decisió.