Seixanta anys després de Deir Yassin
Deir Yassin era un poblet tranquil a la vora de Jerusalem, que va tenir l’infortuni d’estar al costat de la carretera de Tel Aviv. El 9 d’abril de 1948, 254 homes, dones i criatures foren massacrades per les forces sionistes, per assegurar la carretera. En realitat, l’atrocitat era part d’un pla més ampli dissenyat per l’alt comandament sionista, dirigit per Ben Gurion mateix, dirigit a la neteja ètnica de palestins del territori del mandat britànic i la conquesta del major territori possible per al pretès estat jueu.
Quan jo era un nen de 10 anys, a Johannesburg, vaig celebrar el naixement d’Israel, fa 60 anys. Vaig acceptar sense qüestionar els dramàtics relats de les anomenades “accions autodefensives contra la violència àrab”, per assegurar l’estat jueu. La mena d’adoctrinament que el dibuixant Zapiro ha exposat en el seu treball de manera tan mordaç, i que ha suscitat els escarafalls de David Saks del South African Jewish Board of Deputies. Quan em vaig començar a implicar en la lluita d’alliberament, em vaig anar assabentant de les semblances amb la Causa Palestina, en la despossessió de la terra i dret de viure al seu país per uns colons ocupants expansionistes, vaig veure que el caràcter racial i colonial dels dos conflictes permetia més comparacions que cap altre lluita. Quan Nelson Mandela va dir que nosaltres sabem, com a Sudafricans, “que la nostra llibertat és incompleta sense la llibertat dels palestins” [1], no estava només parlant per a la nostra comunitat musulmana, que es pot esperar que hi simpatitzi directament, sinó per a tots els Sudafricans, precisament per la nostra experiència de subjugació racial i colonial , i perquè nosaltres entenem molt bé el valor de la solidaritat internacional.
Quan vaig començar a conèixer el destí que patiren els palestins, em va colpir profundament i de manera especial quan llegí els testimonis visuals de la matança de vilatans palestins que tingué lloc un mes després de la declaració d’independència unilateral d’Israel. Va ser a Deir Yassin, un poblet tranquil a la vora de Jerusalem, que va tenir l’infortuni d’estar al costat de la carretera de Tel Aviv. El 9 d’abril de 1948, 254 homes, dones i criatures foren massacrades per les forces sionistes per assegurar la carretera. Com que aquest fou un dels pocs episodis que reberen atenció dels mitjans a Occident, la direcció sionista no la va negar, però intentà presentar-la com una aberració obra d’extremistes. En realitat, tanmateix, l’atrocitat era part d’un pla més ampli dissenyat per l’alt comandament sionista, dirigit per Ben Gurion mateix, dirigit a la neteja ètnica de palestins del territori del mandat britànic i la conquesta del major territori possible per al pretès estat jueu.
Hi ha moltes versions que corroboren l’ordia de mort a Deir Yassin, que anà molt més enllà encara que la massacre de Sharpville de 1960 que em motivà a unir-me al Congrés Nacional Africà. [2] La meva reacció fou: si Sharpville em va horroritzar, podia romandre indiferent al patiment a Deir Yassin?
Fahimi Zidan, un nen palestí que sobrevisqué amagant-se sota els cossos dels seus pares, recordava: “Els jueus ens van ordenar… alinear-nos drets contra la paret … començaren a disparar… tots… foren morts: el meu pare… l amare… l’avi i l’àvia… oncles i tietes i alguns dels seus fills… Halim Eid va veure com un home disparava una bala al clatell de la meva germana… que estava… embarassada. Aleshores obrí la seva panxa amb un ganivet de carnisser… En una altra casa, Naaneh Khalil… va veure un home amb… una espasa apunyalar el meu veí…” [3]
Un dels membres de la força atacant, un commocionat soldat jueu anomenat Meir Pa’el, informà al cap de la seva unitat de la Hagannah: “Era migdia quan la batalla va acabar… tot havia quedat en calma, però el poble no s’havia rendit. Els irregulars de l’Etzel (Irgun) i Lehi (Stern)… començaren les operacions de neteja… Dispararen amb totes les armes que tenien, i llençaren explosius a les cases. Dispararen a tothom que veien… els comandants no van fer cap mena d’intent de corregir la… carnisseria. Jo… i alguns dels habitants suplicarem als comandants de donar ordres… de parar de disparar, però tots els esforços foren vans… uns 25 homes havien estat trets de les cases: els van carregar en… un camió i portats a una ‘desfilada de la victòria’… per… Jerusalem. Aleshores… els van dur a… una pedrera… i els dispararen… Els combatents… van posar les dones i els nens vius que encara quedaven en un camió i esl van dur al pont Mandelbaum” [4]
Un oficial britànic, Richard Catling, va informar:
“No hi ha… cap dubte que moltes atrocitats sexuals foren comeses pels atacants jueus. Moltes noies escolars foren violades i després salvatgement assassinades… molts infants foren també assassinats. Vaig veure també una dona anciana… que havia estat greument colpejada al cap amb les culates dels rifles…” [5].
Jacques de Reynier, del Comitè Internacional de la Creu Roja va trobar-se amb l”equip de neteja’ a la seva arribada al poble:
“El grup… eren joves… homes i dones, armats fins a les dents… també amb matxets a les mans, molts encara amarats de sang. Una noia jove i bonica, amb ulls criminals, m’ensenyà els seus encara gotejant de sang; els mostrava com un trofeu. Aquest era ‘l’equip de neteja, que estava fent de manera òbvia la seva feina mot a consciència”.
Va descriure l’escena que trobà en entrar a les cases:
“… enmig dels mobles destrossats… vaig trobar cossos… la ‘neteja’ s’havia fet amb metralletes… granades de mà… acabada amb ganivets… Jo… vaig tombar… els cossos, i… vaig trobar una nena petita… mutilada per una granada de mà… pertot hi havia la mateixa horrible visió… aquell grup era admirablement disciplinat i només actuà seguint ordres” [6].
L’atrocitat de Deir Yassin és un reflex del que passà a tot arreu. L’historiador israelià Ilan Pappe ha enregistrat meticulosament 31 massacres, de desembre de 1947 fins a gener de 1949. Testimonien un sistemàtic regne del terror, dirigit a provocar la fugida dels palestins de la terra on van néixer. Com a resultat, gairebé totes les ciutats palestines foren despoblades ràpidament i 418 pobles foren sistemàticament destruïts.
Com va dir el primer ministre d’agricultura d’Israel, Aharon Cizling, el 17 de novembre de 1848 en una reunió de gabinet: “Sovint estava en desacord quan el terme nazi s’aplicava als britànics… encara que els britànics cometeren crims nazis. Però ara els jueus també s’han comportat com a nazis, i tot el meu ésser està tremolant” [7] Tot i aquests sentiments, Cizling estigué d’acord que els crims s’havien d’amagar, creant un precedent durador. Devia ser espantós contemplar aquesta barbàrie duta a terme per gent jueva només tres anys després de l’holocaust, i hauria constituït una gran vergonya per a l’estat d’Israel, alçat com un “far entre les nacions”; per això els intents d’enterrar la veritat rere el vel del secret i la desinformació. Quina millor manera de silenciar qualsevol pregunta que l’omnipresent coartada del dret d’Israel a l’autodefensa, que justifica l’ús de la força desproporcionada i el càstig col·lectiu contra qualsevol acte de resistència.
Precisament perquè es permeté a Israel sortir-se’n amb crims com aquests, que va continuar en el seu sagnant camí. Com explica Ilan Pappe, “A quinze minuts en cotxe de la Universitat de Tel Aviv hi ha el poble de Kfar Qassim on, el 29 d’octubre de 1956, les tropes israelianes massacraren 49 vilatans que tornaven de treballar del camp. Després hi hagué Qibya els 50s, Samoa els 60s, els pobles de Galilea el 1976, Sabra i Xatil·la l 1982, Kfar Qana el 1999, Wadi Ara el 2000, i el cmp de refugiats de Jenin el 2002. I encara hi ha moltes més matances. B’Tselem, la principal organització de drets humans israeliana, les registra. “Mai hi ha hagut un final de les matances Israelianes de palestins”. [8] La massacre de 1.5000 civils libanesos en el bombardeig d’aquell país el 2006; les morts diàries als territoris palestins, les 120 a Gaza en una setmana -incloses 63 en un sol dia- el març de 2008, una tercera part de les quals criatures, forma part del mateix fil sagnant que enllaça el vergonyós passat d’Israel amb el seu present.
Israel aviat remarcarà el 60è aniversari del seu establiment. Fent això, els israelians i els sionistes que els donen suport farien bé de reconèixer les raons per les quals, per als palestins i per la gent que estima la llibertat de tot el món, no hi ha res a celebrar. De fet, serà un període de dol i accions de protesta; un temps per recordar les incomptables víctimes que hi ha sota el naixement d’Israel, amb el patiment inflingit als habitants de Deir Yassin com a epítom, el lloc original del qual és, irònicament a un tir de roc de Yad Vashem, on es va construir l’actual memorial de l’holocaust.
Si Israel no afronta el seu passat, com molts han intentat fer-ho a Sud Àfrica, continuarà sent vist amb repulsa i sospita. Els israelians seguiran considerant que la vida àrab no té valor i continuaran vivint per l’espasa i l’engany, fingint sorpresa quan els palestins responen violentament. Sense encarar-se amb l’agonia que ha causat, no hi pot haver cura ni solució. Si ho Fa, comença a crear una base per a sempre per ser acceptats, i per als palestins i israelians la possibilitat de viure en pau, amb justícia. Conèixent les arrels del conflicte, i lliurant la nostra solidaritat, nosaltres el sud africans com Zapiro estem fent justament això.
(Vinyeta del dibuixant Zapiro que suscità recentment el debat a Sud Àfrica sobre les atrocitats i els crims d’Israel, al qual contribueix aquest article)
Notes
[1] Nelson Mandela, International Day of Solidarity with the Palestinian People, Pretoria, 4 Desembre 1997.
[2] Vegeu Simha Flapan, The Birth of Israel, Pantheon, 1988); David Hirst, The Gun and the Olive Branch, Faber and Faber, 2003; Benny Morris, Birth of the Palestinian Refugee Problem Revisited, Cambridge University Press, 2004); Ilan Pappe, The Ethnic Cleansing of Palestine, Oneworld Publications, 2006.
[3] David Hirst, The Gun and the Olive Branch, Faber and Farber, 2003, p. 249-50.
[4] Yediot Aharonot, Abril 1972. Aquesta carta només va veure la llum amb el consentiment de Pa’el el 1972. David Hirst ibid p. 251.
[5] David Hirst, ibid i Report of the Criminal Investigation Division, Palestine Government, No. 179/110/17/GS, 13, 15, 16 April 1948. Citat a David Hirst, p. 250.
[6] David Hirst ibid i Jacques de Reynier, A Jèrusalem un Drapeau flottait sur la Ligne de Feu, Editions de la Baconnière, Neuchâtel, 150, p. 71-6 and Hirst ibid p. 252.
[7] Tom Segev, The First Israelis, Owl Books, 1998, p. 26.
[8] Ilan Pappe, The Ethnic Cleansing of Palestine, Oneworld Publications, 2006, p. 258.
_______________
* Ronnie Kasrils, és dirigent del Congrés Nacional Africà, i Ministre de Serveis d’Intel·ligència de la República de Sud Àfrica. http://www.anc.org.za/people/kasrils.html
Article publicat a Electronic Intifada el 8 d’abril de 2008. Traducció de La Fàbrica
