Sequera i transvasaments

 Oscar Simon

Les ciutats, enteses com formes d’organitzar la producció social capitalista, només són autosuficients en mà d’obra, la resta de matèries primeres han d’importar-se, aliments, energia, i com no, aigua. És a dir les ciutats capitalistes són altament insostenibles.

En les escoles, instituts i fins i tot en les universitats s’ensenya que els riu neixen en alguna serralada i desemboquen en algun mar, si ho fan en altre riu se’ls crida afluents. Aquest saber relacionat amb el cicle de l’aigua és cada vegada més anacrònic. Especialment en la conca mediterrània, on la majoria dels rius ja no desemboquen en el mar sinó en les captacions que els desvien cap a alguna gran aglomeració urbana. Així a Catalunya el Llobregat gairebé s’acaba a Sant Joan Despí a u 12 km del Mediterrani, el corrent ja bastant contaminada és substituïda per aigües residuals del col·lector de la marge esquerra del mateix riu, el Ter ja no desemboca a l’Estartit sinó uns 73 quilòmetres abans en el lloc on es realitza el transvasament cap a Barcelona, sense sortir de Catalunya, el Petons, la Tordera, el Foix, el Francolí entri altres són rius que ja no desemboquen en el mar.

Però Catalunya no és una excepció, el Xúquer , el Vinalopó, el Segura, el Adra o el Andrax són exemples de rius mediterranis les lleres finals dels quals s’han convertit en el millor dels casos en clavegueres a cel obert. Tots ells són rius de règim estacional mediterrani que han sucumbit al desarrollisme imperant. Ara quan ja no són suficients és quan els toca als majors. El primer dels quals és l’Ebre. No obstant això abans d’entrar en l’específic és important contemplar el quadre general i aquest no és altre que el sistema soci-econòmic imperant, és a dir el capitalisme. Aquest sistema necessita concentrar la producció en àrees determinades parell maximitzar les sinèrgies entre diferents indústries, ja siguin agro-industries com la d’Almeria, la turística, o de qualsevol tipus. La concentració d’indústries enteses en el sentit ampli, és a dir, dels mitjans de producció comporta l’agrupació de la població. Si exceptuem les capitals estatals aquestes aglomeracions es donen sobretot en les zones costaneres, Califòrnia, Nova York, Lima, Guayaquil, Buenos Aires el cinturó de Xangai, Marsella, Dakar, Istanbul, Singapur etc.., l’estat espanyol no és una excepció, dels 45 milions d’habitants prop de 32 milions viuen a Madrid i les zones costaneres, a més totes les províncies mediterrànies dupliquen la densitat mitja estatal i en llocs com Barcelona i València s’arriba a multiplicar per cinc, mentre els altiplans són deserts humans amb una densitat de població molt baixa . Queda clar que la concentració dels humans no és casual sinó que la concentració dels mitjans de producció i per tant de treball provoquen que visquem masificats en llocs altament contaminats.

Aquesta concentració provoca greus disfuncions, que pel que sembla van a anar incrementant-se, ja que es preveu un creixement continuat de les ciutats. La principal és que les ciutats, enteses com formes d’organitzar la producció social capitalista, només són autosuficients en mà d’obra, la resta de matèries primeres han d’importar-se, aliments, energia, i com no, aigua. És a dir les ciutats capitalistes són altament insostenibles. El concepte petjada ecològica «La petjada ecològica és un indicador ambiental de caràcter integrador de l’impacte que exerceix una certa comunitat humana, país, regió o ciutat sobre el seu entorn». És l’àrea de terreny necessari per a produir els recursos consumits i per a assimilar els residus generats per una població determinada amb una manera de vida específic, allà on es trobi aquesta àrea. Va Ser definida en 1996 per William Rees i Mathis Wackernagel Segons les dades del propi ajuntament la ciutat de Barcelona (1996) amb 1 600.000ha té una petjada ecològica de 3,2Ha habitant i any és a dir es necessitarien 5.120.000 ha, no obstant això Catalunya només posseeix 3.200.000, aquesta situació de dèficit estructural es repeteix en totes les ciutats del món. Així a cada pas que dóna el conseller eco-socialista Francesc Baltasar per a intentar gestionar la crisi de l’aigua aguditza més les contradiccions d’un model socialiberal centrat en el desarrollisme i el seu discurs medi-ambientalista. Alhora la ciutat-indústria té superàvit en residus de tot tipus. Tots aquests”imputs”i “ouputs” provenen i van a parar al camp. És a dir el camp està totalment subordinat a la ciutat- capitalista. Les terres de l’Ebre no són un exponent molt clar d’aquesta subordinació, a pesar de tenir una població molt baixa concentren les 4 centrals nuclears de Catalunya, , tenen els abocadors químics i es planifiquen centrals gasoses de cicle combinat i ara se’ls crida insolidaris perquè no volen que l’Ebre acabi desembocant en Polaris World, Barcelona, o Marina D’Or. Ningú es creu que si al final es realitza la canonada fins a Barcelona, aquesta es va a tancar quan entri en funcionament la desalinitzadora del Prat. Tots sabem que una vegada obres una caixa de bombons no pots menjar només un, primer seran 40hm3 per la sequera, després 100 hm3 per al turisme de qualitat i així in crescendo.

La majoria dels esforços de reducció en el consum de s’han centrat en el consum d’aigua de boca per part dels habitants i aquest s’ha reduït certament; no obstant això ha tingut un lleu impacte sobre el total, ja que dels prop 30.000 Hm3 anuals només 2673Hm3 són consumits en les llars (INE 2006 ).

Ens diuen que el màxim consum es produeix a l’agricultura, no obstant això rares vegades es parla de la agroindustria, de fet, per a produir un quilo de soja es necessiten 2100 litres d’aigua equivalent (quantitat total d’aigua utilitzada en tots els processos relacionats amb la producció); per a un quilo de pollastre, 2800 litres; per a un de porc, 5900 litres, i per a un boví, 16.000 litres. (Fons Mundial per a la Conservació de la Naturalesa 2007). Així el 50% (INE 2006)de l’aigua de reg agrícola és a dir prop del 38% del total s’empra en camps destinats a l’alimentació de ramaderia industrial. Clarament és necessari millorar l’eficiència dels regadius però també cap preguntar-se fins a quan anem a mantenir un sector agroindustrial molt intensiu en la utilització de capital, és a dir controlat per multinacionals.

Entrant més en el consum urbà uns 4800hm3 segons l’INE 2006, bé d’aquests es perden prop de 800hm3 de la resta només 2673 hm3 van a les llars, la resta és a dir 1300hm3 d’aigua potable van a parar a la indústria. A aquest nombre és necessari sumar altres 1900hm3 que les indústries capten directament.

Altre factor a tenir en compte és consum per turista i dia 400litres (Organització Mundial del Turisme) mentre un Barceloní qualsevol consumeix 104 litres de mitjana és a dir cada dia d’un turista equival al de 4 barcelonins en el que a consum d’aigua es refereix. Segons l’oficina de turisme de Barcelona es van produir catorze milions de pernoctaciones és a dir el consum del turisme eleva cada dia de l’any el consum d’aigua prop d’un12% només per a la ciutat de Barcelona. A part de quedar clara la necessitat d’un replantejament del model turístic i la no sembla tan desgavellat incloure una ecotasa. Però el realment clau és la pressió del sector hoteler perquè no es produeixin restriccions, es ven com una catàstrofe que a Barcelona i la seva àrea metropolitana sofrim algunes restriccions. Per al ciutadà no és tan greu no obstant això per al model de creixement turístic incontrolat que promou l’ajuntament de Barcelona sí és “un handicap”.

En resum i per a finalitzar, des dels governs peperos de valència i Múrcia es fa demagògia, ja que en aquests moments no pateixen restriccions, excepte alguns pobles del secà alacantí. Tot l’explicat del model turístic a Catalunya és aplicable al País Valencià i Múrcia. Si els governs insisteixen en el transvasament és per interès partidista, per la gran suma de diners que les constructores guanyarien construint un canal de 1000km i pel baix preu econòmic que haurien de pagar pel m3 d’aigua de l’Ebre. Aquest últim extrem es clarifica al comprovar la desalinitzadora de Carboneres a Almeria treballa a menys d’un 20% de la seva capacitat. No obstant això cap govern vol comprar aigua ja depurada d’altíssima qualitat.

Existeixen alternatives clares per a sortir del pas actual, que passen per la descontaminació d’aqüífers, transport d’aigua des de carboneres amb vaixell, corts intermitents d’aigua. No obstant això el realment important és atacar els problemes estructurals, això no vol dir portar aigua dels Alps si no reduir el consum agroindustrial i industrial, descontaminar els aqüífers, construir desalinitzadores però sobretot equilibrar el model territorial.