Sobre el manifest ‘Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent’

El proppassat 31 de març, importants figures de la literatura, la filologia i la historiografia catalanes, com també alguns estudiosos del dret lingüístic proclamaren el manifest Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent, el qual ha desfermat un seguit de reaccions polítiques i mediàtiques que van des de la suada sobreactuació neoinquisitorial dels mestres en pràctiques racistes i xenòfobes en l’Administració local fins a les desqualificacions dels amanuenses del gran diari de la burgesia barcelonina i d’algun dels seus biliosos opinadors, que hi ha afegit la reductio ad hitlerum i els esgarips i arguments ad hominem de rigor.

El manifest s’insereix en el debat mediàtic endegat en els sectors més sensibles a la llengua catalana arran de l’acceleració del procés independentista, especialment com a reacció a les declaracions d’alguns líders polítics sobre el manteniment de l’oficialitat de l’espanyol a la hipotètica República de Catalunya i l’Aran. Atesa la polèmica congriada arran del manifest, la qual ha transcendit al mateix Parlament de Catalunya, i el cul-de-sac a què sembla que ha arribat el debat, és interessant pronunciar-se tant sobre el contingut del manifest com sobre la qüestió del règim d’oficialitat lingüística de la república a construir. Aquí ho farem, però, seguint l’estructura que informa el manifest.

Perspectiva històrica

D’antuvi, el manifest conté un breu repàs històric de les principals fites del procés de minorització del català al seu domini territorial, el qual considerem útil per a emmarcar la dinàmica que ha menat a l’statu quo social i jurídic de la llengua catalana i pertinent per a fonamentar i reblar les conclusions a què hom arriba. Tanmateix, resulta escàs i, en realitat, només esmenta les principals ensulsiades de les institucions catalanes, sense fer cap menció específica al procés d’imposició jurídica del castellà, força més lent del que una derivació mecànica dels grans esdeveniments polítics podria suggerir. Altrament, la manca de perspectiva sociològica en aquesta síntesi i la reducció de l’anàlisi als decrets de Nova Planta porta a negligir el procés de decadència literària, la fragmentació onomàstica i l’inici d’una tendència diglòssica de la llengua catalana arran de la unió dinàstica entre la Corona d’Aragó i la de Castella, com també la castellanització creixent dels estaments dominants dels països de llengua catalana abans de la Guerra de Successió. Una anàlisi sociològica hauria estat especialment interessant per a veure el paper canviant en la seva relació amb l’idioma de la burgesia liberal catalana. I precisament per a reblar en la posició en pro de la implantació d’un règim juridicolingüístic de caràcter territorial hauria estat adient una referència al conflicte específicament polític que suposà l’emergència del catalanisme i les seves reivindicacions per l’oficialitat del català —que són a l’origen de la introducció d’aquest concepte a l’ordenament jurídic espanyol—, les quals confluïren, entre 1892 i 1931, en la defensa d’aquest model. En efecte, tant les Bases per a la Constitució regional catalana (base 3^a),[1] representatives del catalanisme conservador, com la Constitució provisional de la República catalana (art. 2),[2] l’esborrany sobre règim lingüístic de l’efímer govern de la República catalana[3] i el Projecte de l’Estatut de Catalunya aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat i pel poble masculí de Catalunya (art. 5),[4] representatiu del catalanisme republicà, es basaren en el principi de l’oficialitat del català, en els dos darrers casos amb el reconeixement, transitori o permanent, de drets lingüístics merament individuals als ciutadans de llengua castellana. En efecte, en el cas de l’esborrany del govern de la República catalana, segons el report que en fa Francesc Bonamusa, s’hi «establia que la llengua catalana era l’oficial a tots els territoris de la República catalana i que l’espanyola seria cooficial amb la catalana en totes les relacions amb el poder federal i en totes les esferes administratives i de govern» que en depenguessin, mentre que en un «afegit transitori, s’indicava que la llengua espanyola s’admetria en els serveis administratius i de justícia en totes les ocasions i circumstàncies en què l’espanyol fos necessariper no entorpir els tràmits oprocediments mentre es produïa el règim de traspàs de l’espanyol al català». Pel que fa al Projecte de l’Estatut, l’article cinquè establia que «la llengua catalana serà l’oficial a Catalunya», per bé que preveia que «en les relacions amb el Govern de la República serà [Ø] oficial la llengua castellana» —fixeu-vos en l’eliminació de l’article definit davant el terme oficial, destacada amb el símbol afegit de conjunt buit, que es pot entendre com la voluntat de l’estatuent de no establir ex ante un règim d’oficialitat exclusiva en aquest àmbit— i reconeixia el «dret dels ciutadans de llengua materna castellana a servir-se’n personalment davant els tribunals de justícia i davant els òrgans de l’administració» (la cursiva és afegida), la garantia dels quals remetia al desenvolupament que se’n fes a l’Estatut interior de Catalunya. Per contra, legislador espanyol imposà el bilingüisme obligatori de les institucions a Catalunya, amb àmbits de desoficialització del català (art. 2), a l’Estatut aprovat per les Corts de la República espanyola. Precisament amb l’objectiu d’establir algun tipus de singularització jurídica del català el Parlament de Catalunya introduí el concepte de llengua pròpia a l’Estatut interior de Catalunya (art. 3).[5]

Cal reconèixer el mèrit del manifest de subratllar el caràcter històricament conflictiu i imposat de l’espanyol al domini territorial del català, tot i que, com hem apuntat adés, caldria exceptuar les elits, prèviament castellanitzades com a forma d’ascens i de distinció socials. Amb aquest excepció, però, podríem convenir que «com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població», com també que es tracta d’un «procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari». En canvi, tot i ésser ben cert que el «règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà», és molt qüestionable, des d’un simple punt de vista historiogràfic, l’al·lusió a «la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística». D’antuvi, l’expressió instrument involuntari traeix el mecanicisme objectivista propi del dogmatisme amb què alguns doctrinaris, reduint els éssers humans a simples vectors de determinacions estructurals, han caricaturitzat el marxisme. En el cas que ens ocupa, els signants —entre els quals, ben significativament, no abunden els historiadors del franquisme— confonen causes i conseqüències. És un fet que els diversos moviments migratoris, especialment els que es produïren a partir de la dècada de 1960, coadjuvaren al fet la massa catalanòfona esdevingués minoria davant la hispanòfona unilingüe, com també ho és que el règim franquista intentà aleshores i el nacionalisme espanyol intenta avui utilitzar aquesta població per a afeblir el catalanisme. Ara: les recerques historiogràfiques contradiuen que aquests moviments migratoris fossin conseqüència d’una política planificada del règim franquista. Ben al contrari, les causes d’aquests moviments migratoris són diverses i van des de la pèrdua de possibilitats d’accedir a la propietat de terra arran del desenllaç de la guerra civil fins a la voluntat de fugir del clima d’ofegament i estigmatització que patien els emigrants a llurs llocs d’origen a causa de la seva adscripció política o de la seva família durant la República i la guerra, tal com han explicat diversos historiadors del moviment obrer de l’època.[6] En realitat, com han documentat aquests historiadors, els testimonis orals de molts immigrants mostren el contrari: que en arribar a Catalunya eren empaitats per la policia —i fins i tot expulsats—, especialment si arribaven a grans centres industrials, atesa l’habitual tradició sindical i d’esquerra, per por que es congriés un nucli de població encara més desafecte al règim. En aquest context, parlar de colonització denota una mentalitat frívola i carrinclona, molt pròpia d’una classe mitjana potser benintencionada, però del tot aliena i desconeixedora del món de què parla. Ho ha explicat molt pedagògicament en un article recent un militant de Súmate:

Qui s’hagi aproximat al fenomen de la dura migració dels 50 i 60 coneixerà històries de persones deportades de nou al seu poble, de persones que s’amagaven en barris de barraques per no ser expulsades, de llimbs legals, etc. que tenen molt poc a veure amb un procés coordinat de colonització per part de l’estat franquista.

Tampoc el reallotjament d’aquesta població migrada es pot definir com un procés colonial. Els colons no acaben en barraques i en infrahabitatges, no acaben en mans de prestamistes mafiosos, no pateixen l’estraperlo i el clientelisme local que els sotmet a la marginalitat. Els colons no són perseguits per la policia de l’estat que els fa caure els seus habitatges o els tracta com a ciutadans il·legals. Això passa als immigrants econòmics, no als colons d’un estat que planifica la substitució poblacional.

Amb imprudències i lleugereses com aquesta, els redactors del manifest posen les coses molt fàcils als seus crítics, els quals intentaran desqualificar globalment el text a partir d’aquest punt. Tot i això, cal apuntar que els dirigents polítics que han portat líders a fer discursos en campanya electoral amb apel·lacions a l’origen territorial dels votants per a deduir-ne imperatius polítics són les persones menys indicades per a embolcallar-se ara en la bandera de la cohesió social. En qualsevol cas, atès que els autors del manifest constaten l’efecte sociolingüístic dels moviments migratoris en el context d’opressió dictatorial que patia la nació catalana durant el franquisme, es troba a faltar una constatació de l’aportació de molts d’aquests migrants a la lluita política i sindical contra la dictadura i per l’autonomia catalana, gràcies a la qual s’assoliren la democràcia parlamentària i la relativa autonomia actuals. També es troba a faltar una constatació de la complicitat de la burgesia nostrada amb el règim franquista —la qual sí que es constatava en un altre document emblemàtic del debat lingüístic contemporani sobre la situació social de la llengua, amb el reeixit circumloqui de «grups autòctons assimilats als interessos del nou estat»— i de la seva adopció de l’espanyol com a llengua familiar.

Perspectiva sociolingüística

El manifest, ignoro exactament amb quin objectiu, intenta fer una diagnosi de la situació sociolingüística actual de la llengua catalana, caracteritzada per uns judicis de gran rotunditat:

Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita «immersió»: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.

D’antuvi, cal dir que si l’objectiu del manifest és només pronunciar-se sobre el règim d’oficialitat lingüística de la hipotètica República de Catalunya i l’Aran, la inserció d’una diagnosi de la situació social actual de la llengua catalana resulta supèrflua, fora que hom pretengui fonamentar la seva proposta juridicopolítica en criteris purament instrumentals i, doncs, no consideri que el caràcter endogen de la llengua del país sigui en si mateix prou fonament normatiu per a reconèixer-li àmbits d’ús exclusiu, preferent o mínim obligatori. Per contra, resulta sobrer recórrer a arguments sociolingüístics per a legitimar l’establiment de mesures jurídiques i polítiques adreçades a convertir la llengua del país en idioma d’ús públic predominant al seu domini territorial, per tal com la legitimitat d’uns tals objectius i mesures es dedueix de qualsevol teoria normativa de la justícia que reconegui drets col·lectius, sempre que el disseny juridicolingüístic i la política lingüística siguin conseqüència d’un procés de decisió col·lectiva de caràcter democràtic i la seva aplicació respecti els drets individuals en l’àmbit privat i els drets lingüístics reconeguts a la Convenció europea per a la salvaguarda dels drets humans i les llibertats fonamentals (art. 5.2, 6.3.a i e), el Pacte internacional de drets civils i polítics (14.3.a i f) i la Convenció de drets de l’infant (art. 40.2.VI), tots els quals són de caràcter estrictament individual i instrumental. I és que cal recordar que no hi ha corpus jurídic internacional regulador del disseny juridicolingüístic dels estats, els quals responen a la sobirana decisió dels legisladors estatals en funció d’objectius estrictament polítics i sociolingüístics. I els esquifits drets lingüístics reconeguts internacionalment no són susceptibles de determinar el règim d’oficialitat lingüística dels estats, de la mateixa manera que l’exercici dels drets fonamentals es troba restringit materialment pels marcs juridicolingüístics en què s’exerceixen. En aquest sentit, la mateixa condició de llengües de màxima historicitat de les llengües catalana i occitana al seu domini respectiu és condició suficient per a justificar-ne l’oficialitat única territorialitzada. De manera que si la situació social d’aquests idiomes fos de plenitud funcional resultaria igualment legítim el model territorial per a la República de Catalunya i l’Aran.

En segon lloc, els signants del manifest, tant en aquest paràgraf com en d’altres, apunten que la llengua catalana pateix un procés de substitució lingüística, que, a parer meu, identifiquen amb subordinació lingüística. Per dir-ho de la manera més senzilla possible i sense pretensions per part meva d’exhaustivitat conceptual, la subordinació lingüística és la coexistència de dues o més llengües en un mateix espai social i territorial on n’hi ha una de coneixença obligatòria amb caràcter general per a la plena integració social de l’individu, mentre que la competència en les altres pot ésser convenient o fins i tot obligatòria en àmbits específics, però resulta optativa per al conjunt de la població. Aquesta situació acostuma a tenir com a origen processos de construcció nacional d’estats plurilingües on la llengua que ha esdevingut obligatòria és la que el poder polític considera com a llengua nacional i institucional. Podríem convenir que quan aquesta situació és consentida socialment, el destí final és la substitució i podríem especular que això hauria estat així a casa nostra si no hagués existit el catalanisme polític, però el que s’ha esdevingut des del tombant dels segles xix i xx ha estat un intens conflicte polític sobre la determinació de quin ha d’ésser l’idioma dominant i tant el marc juridicolingüístic de la Segona República com el de la monarquia reinstaurada han estat una solució de compromís, una mena d’empat, i amb asimetries en favor de l’espanyol, tal com es deriva de la lletra de la mateixa legislació espanyola, interpretada sistemàticament, com sobretot de la jurisprudència del Tribunal Constitucional. Comparteixo la predicció de la teoria del conflicte lingüístic —tan influent en la sociolingüística catalana— que aquest equilibri és inestable i, a llarg termini, acabarà o bé amb la substitució de la llengua subordinada o bé amb la substitució de la dominant o la seva reducció a idioma estranger, d’ús limitat a les comunicacions amb persones alienes a la comunitat política.

Em sembla precipitat, en canvi, afirmar sense més que el català pateix un procés de substitució en el conjunt del seu domini territorial, com també que l’Estatut d’autonomia (almenys el català) i la legislació lingüística catalana reprodueixen sense més la preeminència de l’espanyol. Una visió més complexa ens portaria a veure que, mitjançant el concepte de llengua pròpia, el legislador català ha maldat per revertir la preeminència de facto de l’espanyol imposada pels poders centrals de l’Estat i ha aconseguit establir alguns àmbits d’ús exclusiu, preferent o mínim obligatori de les llengües catalana i occitana, als respectius dominis històrics, mentre que el contingut del concepte d’oficialitat ha quedat restringit a la mera protecció dels drets lingüístics individuals, sense que sigui susceptible de vincular les administracions més enllà del que es disposa per a les relacions específiques amb els ciutadans que demanen d’ésser atesos i corresposts en espanyol. És per això que, com ha apuntat precisament un dels signants del manifest, el legislador català ha pogut establir un cert element territorialitzador de la política lingüística catalana.[7] Aquesta distinció conceptual entre oficialitat i propietat apareix exposada amb una claredat perspícua —tot i que menys desenvolupada a la pràctica—a l’exposició de motius de la Llei del Parlament de les illes Balears i Pitiüses 3/1986, de 29 d’abril, «de normalització lingüística»: «l’oficialitat de la llengua catalana es basa en un estatut de territorialitat, amb el propòsit de mantenir la primacia de cada llengua en el seu territori històric». En canvi, «[l]’oficialitat del castellà, establerta per la Constitució en tot l’Estat, es basa en un estatut personal, a fi d’emparar els drets lingüístics dels ciutadans, encara que la seva llengua no sigui la pròpia del territori».

Tenint tot això present, un règim de territorialitat estricta aportaria plena protecció jurídica a la política lingüística que s’aplica actualment a Catalunya i l’Aran, que deixaria d’estar sotmesa als vaivens de la correlació de forces a les Corts i al Tribunal Constitucional espanyols i als capricis dels òrgans judicials autoerigits en legisladors. Així mateix, un tal règim també permetria la catalanització lingüística del conjunt d’òrgans administratius i judicials i donaria a les institucions catalanes competència plena per a regular les dimensions lingüístiques dels mitjans de comunicació, cinema i el sector privat, i derogar el reguitzell de normes que hi estableixen l’ús mínim obligatori de l’espanyol. Però més enllà de tot això, i de la major disponibilitat de recursos financers per a destinar a política lingüística que suposaria la independència, sembla que el principal valor d’un règim territorial és de caràcter eminentment polític i radica en el reconeixement jurídic del principi d’igualtat entre comunitats lingüístiques, més que no en la provisió d’eines jurídiques noves per a la política lingüística de les administracions catalanes. I una mostra d’això és, per exemple, l’erosió formal del català com a codi diferenciat per la via de la interferència de la llengua dominant, assenyalada al manifest. En aquest punt comparteixo la diagnosi dels signants, però em costa de veure quina relació té amb el règim jurídic que s’estableixi, sobretot si tenim present que el model de llengua patuesitzant i degradat ha estat adoptat pels principals mitjans de comunicació en català del Principat, tal com s’ha denunciat des de la «perifèria» del domini lingüístic, algun dels responsables i teòrics dels quals, irònicament, apareix entre els signants del manifest. En aquest sentit, per més que sigui lloable la preocupació per l’estatus jurídic de la llengua catalana, la millor contribució que els responsables d’assessorament lingüístic podrien fer a la causa de la recuperació d’un model genuí de llengua fóra aplicar aquest criteri en l’exercici de llurs funcions pròpies: reforçar la composicionalitat de la varietat estàndard, fent-la més inclusiva i receptiva al repertori diatòpic, respectar la varietat de registres, relativitzar el criteri de la versemblança, a la pràctica reduïda abusivament a la mera confluència amb l’espanyol, i, sobretot, no utilitzar la pròpia capacitat d’influència per a qüestionar la normativa vigent i pressionar la institució normativa perquè accepti per la via dels fets les solucions deturpades. Tot això, a més, és una decisió dels mitjans de comunicació i de llurs responsables respectius i es pot aplicar ara mateix, ja que no hi ha cap norma a l’ordenament juridicolingüístic vigent que ho impedeixi.

Altrament, els signants del manifest fan una denúncia molt encertada de «la ideologia política de l’anomenat “bilingüisme”» com «una forma d’encobrir i legitimar la subordinació» lingüística. Tot i que algun comentarista polític reconvertit a sociolingüista d’urgència pretengui esgrimir la «lingüística cognitiva» —disciplina que ni tan sols té els processos socials com a objecte d’estudi— per a argumentar la sostenibilitat del bilingüisme social, és un fet prou acreditat en la bibliografia de referència,[8] que el bilingüisme és un fenomen estrictament individual i, quan afecta tota una societat, només si hi ha una distribució clara de funcions (com ara entre la llengua del país i una segona llengua de gran difusió internacional, d’ús estricte per a comunicar amb persones al·loglotes) es pot considerar estable. Altrament, quan hi ha un gran desequilibri econòmic o demogràfic entre els idiomes en contacte, si no hi ha una gran pressió política o jurídica en favor del manteniment de la llengua més feble, el principi d’economia lingüística imposa l’adopció de l’idioma més poderós a llarg termini. Des del punt de vista intern, una de les conseqüències del bilingüisme social entre dos idiomes descompensats és, tal com denuncien els signants del manifest, la contínua pressió interferidora (l’anomenat superstrat) de la llengua dominant sobre el sistema lingüístic de l’idioma subordinat. En aquest sentit, tal com assenyalen amb correcció total els signants del manifest, les proclames bilingüistes —que només es branden per als àmbits on el català gaudeix d’una certa preeminència, però no, per exemple, als drets lingüístics dels consumidors al sector privat— són mera retòrica, l’objectiu de la qual és legitimar i apuntalar l’statu quo sociolingüístic mitjançant la invisibilització de la desigualtat sociolingüística estructural de les llengües coexistents. Altrament, si consideren tan benefactor el bilingüisme social, per què no proposen d’estendre’l al conjunt del territori espanyol i reconèixer-hi l’estatut d’idiomes oficials a les altres llengües peninsulars? Doncs perquè, com ha afirmat un militant històric de l’esquerra radical basca, el «nacionalisme espanyol entén el pluralisme sempre en referència a la perifèria nacional, però no té res a veure amb el centre, que és ben homogeni». «Galícia, Catalunya, Euskadi són heterogènies i plurals en la mesura que l’assimilació no hi ha estat total. Abans, hom veia aquesta pluralitat com un mal a subsanar; avui és un bé, en la mesura que s’utilitza com a fre per als processos de construcció nacional alternatius. De fet, una tal pluralitat no ateny mai el centre i és clar que no seria considerada un bé si posés en perill les essències espanyoles. Allò mestís val com a passa vers l’assimilació a la perifèria. Que és possible una Espanya-Castella plural i multilingüe?»[9]

Proposta política

El moll del manifest és al punt segon de l’apartat final («Manifestem»), on els signants postulen «a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua». La lletra a implica un pronunciament adreçat a definir el règim juridicolingüístic; b tindria a veure amb els objectius de la política lingüística de les administracions i de les entitats públiques i privades, com també dels mateixos ciutadans, mentre que c és una apel·lació als parlants i, especialment, als professionals de la llengua. Adés hem apuntat, però, l’escassa relació entre c i a, per la qual cosa resulta confusionari el fet de juxtaposar en una mateixa declaració política el pronunciament en relació amb el règim d’oficialitat lingüística i el debat a l’entorn del model de llengua normativa.

Prima facie, hom interpreta que els signants, amb estatus de llengua territorial, volen dir un règim organitzat d’acord amb el principi de territorialitat, tal com s’entén en el dret lingüístic, és a dir, com l’organització jurídica d’una comunitat política plurilingüe en regions lingüístiques amb una única llengua oficial a cadascuna, sens perjudici dels drets lingüístics individuals reconeguts internacionalment. Si aquesta interpretació és correcta,[10] hi estem, en general, d’acord, però penso que caldria concretar el règim establert a la República de Catalunya i l’Aran d’acord amb els criteris següents.

Declaració constitucional de l’oficialitat

La declaració d’oficialitat territorialitzada hauria de quedar establerta a la mateixa llei fonamental de la República. En aquest sentit, cal rebutjar les propostes d’ometre la regulació lingüística a la Constitució, perquè (a) impliquen el manteniment supletori de la legislació lingüística vigent i, doncs, el règim de triple oficialitat,[11] i (b) el fet de relegar-la a la legislació ordinària implica sotmetre la qüestió a l’arbitri de les majories parlamentàries conjunturals. Això vol dir, com es podria inferir del mateix manifest, que l’occità seria la llengua oficial de l’Aran, en els termes establerts pel Conselh Generau (o la institució aranesa corresponent), i el català, la de la resta de la República. En qualsevol cas, caldria declarar específicament derogats l’apartat segon de l’article 6 de la Llei orgànica espanyola 6/2006, de 19 de juliol, «de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya»; l’article tercer de la Llei del Parlament 1/1998, de 7 de gener, «de política lingüística», i establir una reinterpretació de la legislació supletòria aplicable per la qual tots els preceptes relatius a llengües oficials s’han d’entendre referits exclusivament al català i l’occità, a les regions lingüístiques respectives. Cal fer notar que el fet d’adoptar un model territorial permetria una expansió de l’abast jurídic del concepte d’oficialitat, per tal com seria innecessari el concepte de llengua pròpia —introduït com a fonament jurídic per a establir àmbits d’ús específic per a les llengües del país en el context de l’oficialitat de l’espanyol, imposada pel constituent espanyol—, les implicacions jurídiques del qual s’haurien de traspassar al mateix concepte d’oficialitat.  

Drets lingüístics dels parlants d’altres idiomes

Tanmateix, cal tenir present que la implantació d’un règim d’oficialitat lingüística de caràcter territorial només serà viable políticament si és capaç de conjuminar la justa aspiració de les comunitats lingüístiques catalana i occitana aranesa de fer de llurs idiomes respectius la llengua dominant al domini històric de cadascun, amb el reconeixement, si més no transitori, de drets lingüístics individuals per als ciutadans de llengua habitual espanyola i, en la mesura del possible, també als parlants d’altres idiomes. Ja hem vist que això no suposaria cap novetat respecte a les propostes juridicolingüístiques del catalanisme republicà. En aquest sentit, es troba a faltar que el manifest no esmenti aquest punt, especialment tenint en compte que els signants són conscients de la necessitat que «tothom se senti reconegut i inclòs» en la nova república. Atès que, com s’ha apuntat a l’apartat anterior, l’abast del concepte d’oficialitat s’expandiria perquè contindria les implicacions jurídiques del concepte de llengua pròpia (llengua d’ús mínim obligatori per les administracions públiques i entitats privades en la seva projecció pública, amb àmbits específics d’ús preferent o exclusiu, en el cas de les administracions), el fet de reconèixer drets lingüístics individuals als parlants d’altres idiomes no implicaria l’oficialitat de llurs llengües, tal com hem vist tant en els criteris del govern de la República catalana d’abril de 1931 i en l’article cinquè del Projecte de l’Estatut del mateix any. La llei fonamental de la República només hauria d’anunciar que una llei ordinària regularà aquests drets lingüístics i els idiomes respecte als quals seran reconeguts. El constituent no hauria de predeterminar si aquests drets haurien de quedar garantits amb caràcter permanent o si foren reconeguts només mentre el procés d’adquisició de competència en la llengua oficial de cada regió lingüística s’universalitzés entre el conjunt dels ciutadans. L’única excepció a aquesta possible transitorietat serien els drets lingüístics dels l’occitanoparlants a la regió lingüística catalana (tal com ja recullen la lletra a de l’apartat primer de l’article tercer i l’apartat quart de l’article segon de la Llei del Parlament 35/2010, d’1 d’octubre, «de l’occità, aranès a l’Aran»), que sí que haurien d’ésser de caràcter permanent i en cap cas inferiors als que es reconeguin als parlants d’idiomes no oficials. Respecte a l’espanyol, es tractaria simplement de traslladar a l’esmentada llei els drets lingüístics que ja reconeix la legislació catalana actual en les relacions dels ciutadans amb les administracions públiques. Pel que fa al sector privat, en canvi, el mateix potencial econòmic i demogràfic de l’espanyol fa que l’actuació de les mateixes forces dels mercats permeti al legislador catalanoaranès de restringir les intervencions lingüístiques prescriptives a l’ús mínim obligatori de les llengües oficials. En aquest àmbit, totes les normes supletòries que imposin l’ús de l’espanyol al sector privat s’haurien de considerar complertes amb l’ús de la llengua oficial respectiva.

Les reaccions

Les reaccions de la dreta espanyolista eren les que calia esperar. Resulten més significatius, en canvi, els estirabots del número 1 de l’artefacte electoral en què participen els continuadors del PSUC i que s’insereixen en la inquietant deriva neolerrouxista que ja poguérem a veure a la campanya per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015. Això resulta especialment lamentable si tenim present que el PSUC ha estat, amb diferència, el partit que més ha influït en la fonamentació doctrinal i el disseny del marc juridicolingüístic i la política lingüística de Catalunya i l’Aran d’ençà de la restauració de la Generalitat. Tant és això que els principis bàsics del dret lingüístic català i de la política lingüística actual es troben al document Criteris per a un estatut de la llengua catalana.[12] A més, com a horitzó ideal de futur, el PSUC coincidia amb els signants del manifest, per tal com postulava que «les Comunitats Autònomes de l’Estat espanyol s’haurien de regir pel principi de territorialitat», mentre que afegia que «el principi de personalitat s’hauria d’aplicar en les relacions amb l’administració central, és a dir, les diverses llengües de l’Estat haurien d’ésser oficials dins el propi territori i cooficials als òrgans executius, legislatius i judicials centrals». Aquest partit també defensava el reconeixement de drets lingüístics individuals per als ciutadans d’expressió habitual espanyola, per bé que en el mateix sentit que hem defensat aquí: «el reconeixement d’aquests drets lingüístics i la seva garantia no poden entrar en contradicció amb el fet que, d’acord amb els objectius de la catalanització, els ciutadans de Catalunya, sigui quin sigui llur origen ètnic o cultural, sigui quin sigui llur llengua habitual, arribin a poder expressar-se en català, participin plenament en una societat catalana i admetin el català com a llengua comuna». I, tot i que molt menys rellevant en la influència de les seves posicions, el programa lingüístic d’una altra organització de tradició comunista, la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), coincidia amb els punts bàsics del manifest. L’anàlisi sociolingüística dels trotskistes era idèntica:

El bilingüisme és la cobertura ideològica sobre la qual s’empara la defensa de la imposició del castellà com a llengua dominant. […] Sota la disfressa «democràtica» de la «igualtat de drets per a totes les llengües» s’amaga una realitat històricament comprovada: no hi ha cap societat establement bilingüe. Existeix necessàriament una tendència històrica cap a la imposició d’una de les llengües en conflicte. L’engany de la ideologia bilingüista radica en el fet que no pren en consideració la situació subordinada del català […].

L’LCR es marcava com a objectiu sociolingüístic, igual que el PSUC, igual que els signants del manifest, «la total restitució del català, en la seva qualitat de llengua pròpia dels Països Catalans, com a llengua de ple ús social». Aquesta organització reconeixia sense embuts que aquest objectiu «només es pot concretar en l’oficialitat única del català», sens perjudici del «dret individual de cada persona a expressar-se en la seva pròpia llengua». I tot seguit afegia «la defensa de l’aranès, varietat de l’occità pròpia de la Vall d’Aran, que com a llengua diferenciada del català hauria de gaudir de l’estatus corresponent».[13]

Arribats a aquest punt, voldria preguntar al presidenciable de Catalunya Sí Que Es Pot i, en la mesura que no ha estat desautoritzat, a tots els responsables del seu artefacte electoral, especialment a ICV, si estén els seus dicteris a aquestes dues organitzacions. Potser és simptomàtic del creixent menfotisme davant la llengua catalana en aquest espai sociopolític l’agramaticalitat i ortopèdia en català del nom de l’esmentat artefacte electoral i de la qual era ben conscient el cap de llista d’En Comú-Podem quan, la nit de la seva victòria a les eleccions al Congrés espanyol, començà el seu parlament cridant el lema que dóna nom a aquella candidatura en la llengua des de la qual havia estat traduït.

Pel que fa a les forces que formen la candidatura Junts pel Sí, cal denunciar la confusió, més o menys interessada, de confondre drets lingüístics amb oficialitat. En efecte, és difícil no estar d’acord que el marc juridicolingüístic de la República de Catalunya i l’Aran ha de garantir «que cap ciutadà no perdi els drets lingüístics que té ara», tal com recull el seu programa (p. 73) i com han recollit totes les propostes que hem analitzat fins ara, però d’aquí no se segueix que això impliqui que l’espanyol hagi de continuar «sent llengua oficial a Catalunya» (p. 74). I és que no hi ha cap raó democràtica perquè l’espanyol sigui oficial a la República catalanoaranesa, pel simple motiu que la seva oficialitat actual és una imposició de la legislació espanyola, sobre la qual les institucions catalanoaraneses no s’han pogut pronunciar. Les llengües endògenes, per utilitzar l’afortunada expressió del manifest, són el català i l’occità, i reconèixer-ne d’altres com a oficials amb l’argument que han esdevingut majoritàries és una fal·làcia naturalista que equival a legitimar de facto les conseqüències d’un procés d’opressió política i de minorització lingüística. I si aquest argument es pretén esgrimir en benefici de la diversitat lingüística, es tracta d’una incongruència monumental, perquè els processos de substitució lingüística es caracteritzen precisament pel fet que l’idioma substituïdor esdevé majoritari en el mateix domini territorial de la llengua recessiva, per la qual cosa és justament des del punt de vista ecolingüístic que més cal rebutjar el reconeixement oficial dels idiomes expansius més enllà de llur domini històric. No debades la Carta europea per a les llengües «regionals» o «minoritàries» no reconeix com a tals les dels immigrants (art. 1.a.ii). Per la qual cosa si el fet d’ésser llengua d’immigració no és condició suficient per a ésser reconeguda com a «regional» o «minoritària», que són estatus molt inferiors a l’oficialitat, encara menys ha d’ésser fonament per al màxim reconeixement jurídic que suposa l’oficialitat. Altrament, l’única endogeneïtat que pugui tenir l’espanyol a Catalunya i l’Aran és la que deriva exclusivament de les seves elits, les quals, certament, es castellanitzaren com a forma d’ascens i de distinció socials, però si bé això podria ésser argument per al nacionalisme català conservador, no ho és de cap manera per a l’esquerra.

Finalment, cal rebutjar les confuses acusacions que es fan al principi de territorialitat de fomentar l’unilingüisme, especialment malintencionades en algun cas, en la mesura que es formulen amb plena consciència de la seva falsedat. Fa rubor haver de recordar que la implantació d’un model plurilingüe organitzat en regions lingüístiques amb una única llengua oficial a cadascuna com a criteri general té com a objectiu la preservació d’un espai on l’idioma del país funcioni com a llengua dominant, no formar ciutadans unilingües. Precisament un dels màxims exponents d’aquest principi, la confederació helvètica, és un dels països europeus amb xifres més altes de poliglotisme. En efecte, d’acord amb els resultats d’una enquesta de 2008, la població aleshores més gran de 18 anys declarava que sabia dues llengües a més de la pròpia (2,2 als cantons de parla alemanya i italiana i 1,7 als de parla francesa), xifra que, a l’Europa dels Quinze, només superen Luxemburg i Holanda.[14] El que haurà de garantir la República de Catalunya i l’Aran, mitjançant el sistema escolar, és que en acabar el període d’ensenyament obligatori, els estudiants disposin d’un nivell de competència suficient en la llengua oficial del territori i, almenys, en un segon idioma de gran difusió internacional, sense que sigui tasca del constituent predeterminar quin hauria d’ésser aquest.

Coda

És difícil fer una valoració global del manifest, per tal com (a) s’hi barregen proposicions polítiques amb interpretacions sociolingüístiques que en són independents; (b) la mateixa proposició juridicopolítica central pateix d’una inconcreció notable i no especifica aspectes essencials per a la seva viabilitat política; i (c) conté afirmacions històriques molt qüestionables historiogràficament i que disten de contribuir a la cohesió social a l’entorn de la causa de la plenitud de l’ús social de les llengües catalana i occitana. I precisament perquè comparteixo la majoria dels plantejaments del manifest, lamento la imprudència dels seus impulsors en haver difós un text tan exposat a les crítiques superficials fàcils, per bé que cal denunciar també el caràcter espuri i interessat de la majoria de crítiques de què ha estat objecte, que han aprofitat els innegables errors del manifest per a desqualificar en bloc tota proposta de reversió de la situació de dominació lingüística existent als Països Catalans i l’Aran.