TMB: Quan les idees de l’enemic de classe es mouen al nostre terreny…

Diuen que per a un Ajuntament hi ha tres peces clau: la neteja, la seguretat i la mobilitat. Si una d’aquestes falla, qui governa té un problema greu.

Les dues primeres no són conegudes pel seu nivell de mobilització; a la neteja perquè viuen en una situació de contractació que dificulta l’organització laboral i la resposta per a la millora de drets. A la seguretat, en canvi, tenen una posició que els converteix en la “nineta dels ulls” de l’statu quo institucional.

Un detall que revela que des de la dreta a l’esquerra capitalista aquest cos de funcionaris i funcionaries compta amb un suport total és que, fins a l’entrada de la CUP Capgirem Barcelona, cap grup s’havia oposat a l’entrega de medalles a aquest cos, sota un reglament franquista.

Com si això no fos poc, el cos de la Guàrdia Urbana, a diferència del de Bombers, no té una xifra dels membres que cal per a una ciutat com Barcelona, fet que no és casual i que implica que els diferents grups polítics es puguin omplir la boca dient que cal més i més agents. O com ocorre amb el govern actual que, malgrat portar-ho al programa, a dia d’avui no s’atreveix a desmantellar el cos d’antiavalots de la Guàrdia Urbana, com sí que s’ha fet en altres ciutats catalanes.

Per tant, només la tercera peça, la mobilitat, és la que ha causat mals de caps de caràcter laboral tant al PSC com a CiU, gestors indirectes, mitjançant l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), de l’empresa de transport públic TMB.

Amb el nou govern d’Ada Colau, les plantilles de metro i de bus van preveure que, amb la negociació del nou conveni (als primers se’ls va acabar al 2015 i als segons, al 2014), podrien trobar-se un ambient millor per recuperar les condicions retallades des de fa quatre anys.

A tot això, no s’ha d’oblidar que van ser els mateixos comitès d’empresa de les dues empreses els que van acceptar, mitjançant referèndum o assemblea, uns convenis que implicaven pèrdua de poder adquisitiu i deixaven la porta oberta per a la precarització en la contractació, com així va succeir.

De la possible simpatia amb el nou govern es va passar, en poques setmanes, a una decepció, en veure que l’actitud i les propostes de les direccions de metro i bus de TMB feien una flaire de continuisme, que venia marcat per un pacte polític que va convertir Mercedes Vidal (Barcelona en Comú) en presidenta, Antoni Poveda (PSC) en vicepresident i Enric Cañas (ICV) en conseller delegat.

Com calia esperar, la manca de canvis en la negociació va acabar comportant que les assemblees de metro i bus comencessin un calendari de vagues i mobilitzacions per pressionar les direccions d’ambdues empreses perquè portessin quelcom realment significatiu a les taules de negociació.

Pots trobar les diferents taules amb les exigències tant de metro com de bus a les pàgines web de la CGT i la COS. Com a resum, es pot afirmar que es vol atacar la precarietat en la contractació (jornades parcials i temporals), es vol recuperar el poder adquisitiu perdut (congelacions passades) i es defensa el transport de propietat i gestió públiques (enfront de TRAM i Bus de Nou Barris externalitzats).

Un gir sorprenent per a molts sindicalistes alternatius i activistes de mil i una batalles va ser comprovar que un experiodista “alternatiu”, ara cap de premsa de l’alcaldessa, havia fet córrer entre els seus companys i companyes de files polítiques l’argumentari de la direcció de TMB per a desacreditar la mobilització de metro i bus. Quan això es va filtrar, es va escalfar l’ambient entre els membres de diferents sindicats, que van poder comprovar com qui abans era un aliat ara es convertia en un mercenari de la patronal.

Personalment, no em va sorprendre en absolut; ja havia tingut la desagradable “fortuna” d’escoltar les mateixes paraules, amb les mateixes explicacions, al Consell d’Administració de TMB, per part de Mercedes Vidal i Enric Cañas.

La falsedat era tan gran i l’emprenyament, tan fort que va comportar un escrit de resposta del Comitè d’Empresa de metro a l’argumentari del franctirador de la direcció. Aquí el pots llegir.

Si això no fos poc, al cap d’uns dies, l’alcaldessa, Ada Colau, va acabar de fer el gir a la dreta del govern en matèria de resposta a una mobilització pels drets laborals recordant Jordi Hereu, del PSC, quan va dir això en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Tothom sap que convocar una vaga és incompatible amb una taula de negociació”. “Que s’aixequi la vaga per reprendre aquestes negociacions”.

Aquestes paraules, venint d’una exactivista de la PAH, eren triplement feridores, pel seu significat, per qui les deia i per les connotacions futures que tenien. Quelcom que un es podia esperar del PSC i CiU, però no de BeC només vuit mesos després d’arribar al govern.

Malgrat la pretesa fortalesa del fet d’expressar-se en uns termes com aquests, l’alcaldessa mostrava una feblesa del govern, ja que tant ella com qualsevol sabia que més d’hora que tard la direcció de metro hauria de seure a negociar, si volia impedir la vaga al Mobile World Congress (MWC). I així ha passat dimecres, dos dies després de les paraules d’Ada Colau…

El mateix dia, la direcció d’autobusos ha presentat un preacord amb els seus socis sindicals de CCOO, UGT i SIT perquè tornin a portar-lo a referèndum, com ja va passar abans que acabés l’any passat, amb un resultat negatiu per a les aspiracions de la direcció i els seus sindicalistes.

Sigui com sigui, les diferències entre la representació sindical a metro i bus és especialment important, ja que al metro tot el Comitè d’Empresa va a l’una, per al bo i per al dolent, mentre que a autobusos, CCOO, UGT i SIT, que hi tenen majoria al Comitè d’Empresa, s’oposen a l’Assemblea i a organitzar mobilitzacions i vagues, deixant CGT, ACTUB i COS com a sindicats que intenten aturar la possible signatura dels sindicalistes de la direcció, donant la veu i les decisions a les assemblees.

Darrere tota les declaracions de bones intencions negociadores de la direcció de les dues empreses de TMB, la realitat és que, en els pressupostos de metro per a personal operatiu, hi ha un increment de 8.491.000 € per a l’any 2016 i, en el de bus, hi ha una rebaixa d’1.995.000 € per al mateix any. Cadascú en pot treure les seves conclusions…

En els proper dies veurem si el conflicte s’allarga o, com ja va succeir amb Xavier Trias just abans del MWC, les plantilles, mitjançant comitès d’empresa o majories sindicals, accepten les propostes que fan les diferents direccions de metro i bus. La meva opinió ja l’he expressada a les xarxes socials.

El que segur que ja podem constatar és que Barcelona en Comú, una força que parla de “revolució democràtica” i que porta a les seves files exlluitadors i lluitadores socials, ha acabat introduint públicament les idees de l’enemic de classe (la patronal burgesa) entre les files dels moviments socials i dels treballadors i treballadores. Amb la legitimitat que té davant de les classes populars.

Ja no es tracta d’apoltronar-se a les institucions o d’assumir la legalitat burgesa, que també, sinó que, a més a més, s’obre la porta a tota l’argumentació de les elits als espais de les classes populars organitzades. Es qüestiona els i les que continuen treballant de manera precària per resistir l’embat neoliberal i es genera desconfiança cap a les plantilles que defensen, mitjançant la mobilització, una millora de les seves condicions laborals, utilitzant els mateixos arguments rancis i hipòcrites de la dreta més casposa. Pitjor encara, quan ho creuen necessari fan aquesta feina de manera subtil, per darrere, sense donar la cara i generant divisions entre els i les que lluiten. Culpant els i les que continuem en el mateix lloc, defensant el mateix i utilitzant els mateixos mitjans de voler utilitzar políticament els col·lectius en lluita per a beneficiar-nos com a candidatura.

S’ha arribat al punt en què el nivell de fagocitació i compra de voluntats entre els moviments socials a Barcelona pel govern de la ciutat és tan important que els silencis d’alguns i algunes són tan eixordadors com les subvencions que reben o els llocs de treball que ocupen.