Tot el que vostè vol saber sobre l’origen d’aquesta crisi però tem no entendre-ho

Tots ens fem aquestes preguntes sobre l’actual crisi financera: ja ha passat el pitjor? Què va causar el col·lapse del centre neuràlgic del capitalisme global? Va ser la cobdícia? Va ser el de Wall Street un cas del caçador caçat? Va ser manca de regulació? Però no hi ha res més? No hi ha res sistèmico? Què té a veure la crisi de sobreproducció de mitjans dels anys 70 amb els esdeveniments recents? Què ha passat, doncs? Com va tractar de resoldre el capitalisme la crisi de sobreproducció? En què va consistir la reestructuració neoliberal? En quina mesura la globalització dels 80 i els 90 va ser una resposta a la crisi dels 70? Per què la globalització no va poder superar la crisi?

Quins van ser els problemes de la financerització com via de sortida a la crisi de sobreproducció dels 70? Per què la financerització és tan volàtil? Com es formen, creixen i esclaten les bombolles? Com es va formar la present bombolla immobiliària? I com va créixer? Com van poder les hipoteques “subprime” degenerar en un problema de tals dimensions? I com és possible que els titans de Wall Street es desplomessin com un castell de cartes? Què passarà ara? 

 

“La caiguda de Wall Street no només es deu a la cobdícia i a la falta de regulació estatal d’un sector hiperactiu. El col·lapse de Wall Street enfonsa les seves arrels en la crisi de sobreproducció que ha estat la plaga del capitalisme global des de mitjans dels 70. ” 

 

Tots, en efecte, ens fem aquestes preguntes. Però pocs poden tractar de contestar-les amb la insòlita combinació d’elegància, profunditat, claredat i extremada senzillesa de l’economista i politòleg Walden Bello. I molt menys en tot just 4000 paraules.

L’ensulsiada de Wall Street no es deu només a la cobdícia i a la falta de regulació estatal d’un sector hiperactiu. Procedeix també, i sobretot, de la crisi se sobreproducció que ha vingut minant al capitalisme remundialitzat des de mitjans dels 70. Així veu aquesta crisi de fi d’època Walden Bello.

Molts a Wall Street encara estan digerint els esdeveniments històrics de les últimes setmanes:

• – Entre 1 i 3 bilions de dòlars d’actius financers evaporats.
• – Wall Street, nacionalitzat, amb la Reserva Federal i el Departament del Tresor prenent totes les decisions estratègiques importants en el sector financer, i a tot això, amb un govern que, després del rescat d’AIG, passa a dirigir la major companyia asseguradora del món.
• – El major rescat des de la gran depressió, amb 700 mil milions de dòlars reunits a la desesperada per a salvar al sistema financer global.

Les explicacions habituals ja no basten. Els esdeveniments extraordinaris precisen d’explicacions extraordinàries. Però abans…

-Ja ha passat el pitjor?

No, si alguna cosa ha quedat clara amb els moviments contradictoris d’aquestes setmanes és que, al mateix temps que es permetia la fallida de Lehman Brothers, es nacionalitzava AIG i es forjava la presa de control de Merril Lynch pel Bank of America, no hi ha una estratègia per a afrontar la crisi; a tot estirar, respostes tàctiques, com bombers que es trepitgen la mànega, aclaparats per la magnitud de l’incendi.

El rescat de 700 mil milions de dòlars de les obligacions hipotecàriament protegides en poder dels bancs no és una estratègia, sinó, bàsicament, un esforç a la desesperada per a restaurar la confiança en el sistema, per a prevenir l’erosió de la fe en els bancs i en altres institucions financeres i per a evitar una afluència massiva de retirada de fons dels bancs com la qual va desencadenar la Gran Depressió de 1929.

-Què va causar el col·lapse del centre neuràlgic del capitalisme global? Va ser la cobdícia?

La vella i venerada cobdícia va jugar-hi la seva part. A això es referia Klaus Schwab, l’organitzador del Fòrum Econòmic Mundial, el jamboree de l’elit global celebrat anualment als Alps suïssos, quan va dir a la seva clientela a Davos aquest any: “Hem de pagar pels pecats del passat”.

-Va ser el de Wall Street un cas de caçador caçat?

Per descomptat. Els especuladors financers van anar tant lluny fins a confondre’s ells mateixos amb la creació de contractes financers més i més complexos, com els derivats, tractant de guanyar diners a partir de tot tipus de riscos (inclosos exòtics instruments de futurs, com els credits default swaps o contractes de protecció de derivats crediticis, que permetien als inversors apostar, per exemple, que els prestataris de la pròpia corporació bancària no serien capaços de retornar el seu deute! Tal és el comerç multibilionari no-regulat que va acabar tombant a AIG.

El 17 de desembre de 2005, quan la International Financing Review (IFR) va anunciar els seus premis anuals de l’any –un dels programes de premis més prestigiós del sector—, va deixar dit això:

  “Lehman Brothers no només va mantenir la seva presència global en el mercat, sinó que va dirigir la penetració en l’espai de preferència… desenvolupant nous productes i dissenyant transaccions capaces de subvenir a les necessitats dels prestataris… Lehman Brothers és el més innovador en l’espai de preferència precisament per fer coses que no poden veure’s en cap altre lloc.”

Sobren els comentaris.

– Va haver-hi manca de regulació?

Sí. Tothom reconeix ara que la capacitat de Wall Street per a innovar i inventar instruments financers més i més sofisticats ha anat molt més enllà de la capacitat regulatòria de l’Estat, i no perquè l’Estat no fos capaç de regular, sinó perquè l’actitud neoliberal, de laissez-faire, imperant va impedir a l’Estat dissenyar mecanismes efectius de regulació.

– Però no hi ha res més? No hi ha res sistèmic?

Bé, Georges Soros, que ho va veure venir, diu que el que estem passant és la crisi del sistema financer, la crisi del “gegantesc sistema circulatori” d’un “sistema capitalista global… que està rebentant per les costures”.

Per a seguir amb la idea de l’arxiespeculador, al que estem assistint és a la intensificació d’una de les crisis o contradiccions centrals del capitalisme global, com és la crisi de sobreproducció, també coneguda com sobreacumulació o sobrecapacitat.

Es tracta de la tendència del capitalisme a construir una ingent capacitat productiva que acaba per depassar la capacitat de consum de la població a causa de les desigualtats que limiten el poder de compra popular, la qual cosa acaba per erosionar les taxes de benefici.

– Però, què hi té a veure la crisi de sobreproducció amb els esdeveniments recents?

Moltíssim. Però, per a entendre la connexió, hem de retrocedir a l’anomenada Època Daurada del capitalisme contemporani, al període comprès entre 1945 i 1975.

Va ser un període de ràpid creixement, tant en les economies del centre com en les subdesenvolupades, un creixement propulsat, en part, per la massiva reconstrucció d’Europa i de l’Est asiàtic després de la devastació de la II Guerra Mundial, i en part, per la nova configuració soci-econòmica institucionalitzada sota el nou estat keynesià. Un aspecte clau d’aquesta última van ser els severs controls estatals de l’activitat de mercat, l’ús agressiu de polítiques fiscals i monetàries per a minimitzar la inflació i la recessió, així com un règim de salaris relativament alts per a estimular i mantenir la demanda.

– Què va passar, doncs?

Bé, aquest període d’elevat creixement va acabar a mitjan els 70, quan les economies del centre es van veure immerses en l’estanflació, és a dir, en la coexistència d’un baix creixement amb una inflació alta, el que la teoria econòmica neoclàssica suposava impossible.

No obstant això, l’estanflació no era sinó el símptoma d’una causa més profunda: la reconstrucció d’Alemanya i del Japó, així com el ràpid creixement d’economies en vies d’industrialització, com Brasil, Taiwán i Corea del Sud, va afegir una enorme capacitat productiva i va incrementar la competició global, mentre que la desigualtat social, dintre de cada país, i entre països, va limitar globalment l’increment del poder adquisitiu i de la demanda, resultant així erosionada la taxa de benefici. La dràstica pujada del preu del petroli en els setanta no va fer sinó agreujar la cosa.

– Com va tractar de resoldre el capitalisme la crisi de sobreproducció?

El capital va assajar tres vies de sortida de l’atzucac de la sobreproducció: la reestructuració neoliberal, la globalització i la financerització.

– En què va consistir la reestructuració neoliberal?

La reestructuració neoliberal va prendre la forma del reaganisme i del thatcherisme en el Nord i de l’ajustament estructural en el Sud. L’objectiu era la revigorització de l’acumulació de capital, cosa que es va aconseguir: 1) eliminant les restriccions estatals al creixement, a l’ús i als fluxos de capital i de riquesa; i 2) redistribuint l’ingrés de les classes pobres i mitjanes cap als rics, d’acord amb la teoria que es motivaria així als rics per a invertir i alimentar el creixement econòmic.

El problema d’aquesta fórmula era que, al redistribuir l’ingrés en favor dels rics, escanyava l’ingrés dels pobres i de les classes mitges, el que provocava la restricció de la demanda, sense necessàriament induir als rics a invertir més en producció.

De fet, la reestructuració neoliberal, que es va generalitzar en el Nord i en el Sud al llarg dels anys vuitanta i noranta, va tenir uns pobres registres en termes de creixement: el creixement global terme mitjà va ser d’un 1,1% en els 90 i d’un 1,4 en els 80, mentre que el terme mitjà en els 60 i en els 70, quan les polítiques intervencionistes eren dominants, va ser, respectivament, d’un 3,5% i d’un 2,54%. La reestructuració neoliberal no va poder acabar amb l’estanflació.

– En quina mesura la globalització va ser una resposta a la crisi?

La segona via d’escapada global assajada pel capital per a enfrontar-se a l’estanflació va ser la “acumulació extensiva” o globalització, és a dir, la ràpida integració de les zones semicapitalistes, no-capitalistes i precapitalistes a l’economia global de mercat. Rosa Luxemburg, la celebrada economista i revolucionària alemanya, es va adonar d’aquest mecanisme fa molt temps, veient-lo com un mecanisme necessari per a restaurar la taxa de benefici en les economies metropolitanes. Com? Guanyant accés al treball barat; guanyant mercats, encara que limitats, nous; guanyant noves fonts de productes agrícoles i de matèria primeres barates; i creant noves àrees per a inversió en infraestructura. La integració es produeïx a través de la liberalització del comerç, eliminant els obstacles a la mobilitat del capital i abolint les fronteres per a la inversió exterior.

Xina, no cal dir, és el cas més destacat d’un àrea que era no-capitalista integrada en l’economia capitalista global en els últims 25 anys.

Per a contrarestar els seus declinants beneficis, un considerable nombre de corporacions empresarials situades entre les primeres 500 del rànquing de la revista Fortune han traslladat una part significativa de les seves operacions a Xina, a fi d’aprofitar els avantatges de l’anomenat “preu xinès” (els avantatges de costos derivats d’un treball barat xinès aparentment inesgotable). A mitjan la primera dècada del segle XXI, entre el 40 i el 50 per cent dels beneficis de les corporacions nord-americanes sortien de les seves operacions i vendes en l’exterior, i en especial, a Xina.

– Per què la globalització no va poder superar la crisi?

El problema amb aquesta via de sortida de l’estancament és que exacerba el problema de la sobreproducció, perquè afegeix capacitat productiva. La Xina dels últims 25 anys ha vingut a afegir un volum tremend de capacitat manufacturera, cosa que ha tingut per efecte deprimir els preus i els beneficis. No per casualitat, els beneficis de les corporacions nord-americanes van deixar de créixer cap a 1997- D’acord amb un índex estadístic, les taxes de beneficis de les 500 de Fortune va passar de 7,15 el 1960-69 a 5,30 el 1980-90, a 2,29 en 1990-99 i a 1,32 el 2000-2002.

Donats els limitats guanys obtinguts en punt a contenir l’impacte depressiu de la sobreproducción, ja a través de la reestructuració neoliberal, ja amb la globalització, la tercera via de sortida va resultar vital per a mantenir i elevar la rendibilitat. La tercera via és la financerització.

En el món ideal de la teoria econòmica neoclàssica, el sistema financer és el mecanisme, gràcies al com els estalviadors, o qui es troben en possessió de fons excedents, s’ajunten amb els empresaris que tenen necessitat dels seus fons per a invertir en producció. En el món real del capitalisme tardà, amb la inversió en indústria i en agricultura donant magres beneficis per causa de la sobreproducció, grans quantitats de fons excedents circulen i són invertits i reinvertits en el sector financer. És a dir, el sistema financer gira sobre si mateix.

El resultat és que s’eixampla l’escletxa oberta entre una economia financera hiperactiva i una economia real en estancament. Com bé observa un executiu financer: “hi ha hagut una creixent desconnexió entre l’economia real i l’economia financera en aquests últims anys. L’economia real ha crescut, però res comparable a l’economia financera… fins que va esclatar”.

El que no ens diu aquest observador és que la desconnexió entre l’economia real i l’economia financera no és accidental: que l’economia financera es va disparar precisament per a plantar cara a l’estancament derivat de la sobreproducció de l’economia real.

– Quins van ser els problemes de la financerització com a via de sortida?

El problema d’invertir en operacions del sector financer és que equival a esprémer valor de valor ja creat. Pot crear beneficis, d’acord, però no crea nou valor –només la indústria, l’agricultura, el comerç i els serveis creen valor nou—. Ja que els beneficis no es basen en la creació de valor nou o afegit, les operacions d’inversió resulten extremadament volàtils, i els preus de les accions, les obligacions i altres formes d’inversió poden arribar a divergir radicalment del seu valor real: per exemple, les accions en empreses incipients d’Internet, que es van mantenir per un temps a l’alça, sostingudes principalment per valoracions financeres en espiral, per a després desplomar-se. Els beneficis depenen, llavors, de l’aprofitament dels avantatges oferts per moviments de preus que divergeixen a l’alça del valor de les mercaderies, per a vendre oportunament abans que la realitat forci la “correcció” a la baixa per a ajustar-se als valors reals. L’alça radical dels preus d’un actiu, molt més allà dels valors reals, és el que es diu la formació d’una bombolla.

– Per què la financerització és tan volàtil?

Amb la rendibilitat depenent de cops especulatius, no resulta sorprenent que el sector financer vagi de bombolla en bombolla, o d’una mania especulativa a una altra.

Ja que està sostingut per una mania especulativa, el capitalisme induït financerament no ha deixat de batre registres en matèria de crisis financeres des que els mercats de capitals van ser desregulats i liberalitzats en els 80.

Abans de l’actual desastre de Wall Street, les més explosives van ser la crisi financera mexicana de 1994-95, la crisi financera asiàtica de 1997-1998, la crisi financera russa de 1996, el col·lapse del mercat de valors de Wall Street de 2001 i el col·lapse financer argentí de 2002.

L’antic secretari del Tresor amb Bill Clinton, un home de Wall Street –Rober Rubin—, va predir fa cinc anys que “les crisis financeres futures seran amb gairebé tota seguretat inevitables, i podrien arribar a ésser fins a pitjors.”

– Com es formen, creixen i esclaten les bombolles?

Emprem, a manera d’exemple, la crisi financera asiàtica de 1997-98.

• – Primer: balança de pagaments i liberalització financera imposades pel fMI i el Departament nordamericà del Tresor.
• – Després, entrada de fons estrangers a la recerca de ràpida i elevada rendibilitat, que significa que van entrar en el Mercat immobiliari i en el Mercat de valors.
• – Sobreinversió, que va dur a l’enfonsament dels preus en el Mercat de valors i en el Mercat immobiliari, el que, al seu torn, va conduir al pànic i a la conseqüent retiarda de fons: en 1997, en unes poques setmanes 100 mil milions de dòlars van abandonar les economies de l’aquest asiàtic.
• – Rescat dels especuladors estrangers per part del FMI.
• – Col·lapse de l’economia real: la recessió s’estén per tot l’Est asiàtic en 1998.
• – Malgrat de la desestabilització a gran escala, tots els intents realitzats per a imposar regulacions nacionals o globals del sistema financer van ser rebutjats amb raons purament ideològiques.

– Tornem a la present bombolla. Com es va formar?

L’actual col·lapse de Wall Street arrela en la bombolla tecnològica de fins dels 90, quan el preu de les accions de les empreses incipients en el món d’Internet es va disparar, per a després desplomar-se, resultant tot això en la pèrdua d’actius per valor de 7 bilions de dòlars i en la recessió de 2001-2002.

Les laxes polítiques monetàries de la Rerserva Federal en el regnat d’Alan Greenspan van estimular la bombolla tecnològica, i quan va col·lapsar donant pas a la recessió, Greenspan, tractant de prevenir una recessió duradora, va rebaixar al juny de 2003 els tipus d’interès a un nivell sense precedents en 45 anys (al 1%), mantenint-los en aquest nivell durant més d’un any. Amb això el que va aconseguir va ser estimular la formació d’altra bombolla: la bombolla immobiliària.

En data tan primerenca com 2002, economistes com Dean Baker, del Center for Economic Policy Research, van alertar sobre la formació d’una bombolla immobiliària. No obstant això, en data tan tardana com 2005 el llavors president del Consell Econòmic d’assessors de la Presidència de la nació i actual president de la Reserva Federal, Bern Bernanke, atribuïa l’increment dels preus de l’habitatge a EEUU a “uns fonaments econòmics robusts”, i no a l’activitat especulativa. A qui pot sorprendre que l’esclat de la crisi subprime a l’estiu de 2007 enxampés a aquest homenet amb la guàrdia totalment baixa?

-I com va créixer?

Escoltem-ho de boca d’un dels propis jugadors clau en els mercats, de George Soros: “Les institucions hipotecàries van animar als hipotecats a refinançar les seves hipoteques aprofitant la revaloració experimentada mentrestant per les seves cases. Van rebaixar els seus criteris de préstec i van introduir nous productes, com hipoteques a interès variable, hipoteques que ’només servien interessos’ i ’ofertes promocionals’ amb tipus d’interès per a trencar-se de riure. Tot això va animar a especular amb l’habitatge. Els preus de les cases van començar a pujar a un ritme de dos dígits. Això va servir per a retroalimentar l’especulació, i l’alça dels preus immobiliaris va aconseguir que els propietaris de cases se sentissin rics; el resultat va ser el boom consumista que ha sostingut a l’economia aquests últims anys.”

Observant les coses més de prop, es veu que la crisi hipotecària no va resultar d’una oferta superior a la demanda real. La “demanda” estava, per molt, fabricada per la mania especulativa de promotors i financers obstinats a aconseguir grans beneficis a partir del seu accés als diners forans que va inundar als EEUU de l’última dècada. Ingents volums hipotecaris van ser agressivament oferts i venuts a milions de persones que, normalment, no haurien pogut permetre-s’ho oferint-los uns tipus d’interès ridículament baixos, ulteriorment ajustables per a treure més diners dels propietaris de cases.

– Però com van poder les hipoteques subprime degenerar en un problema d’aquestes dimensions?

Perquè els actius van passar llavors a ser “securitzats”: els qui havien generat les hipoteques, van procedir a amalgamar-les amb altres actius en complexos productes derivats anomenats “obligacions de deute colateralizat” (CDO, per les seves sigles en anglès), la qual cosa va resultar relativament fàcil atès que treballaven amb diversos tipus d’intermediaris que, sabedors del risc, es desfeien d’aquests títols de valors el més ràpidament possible, passant-los a altres bancs i inversors institucionals. Aquestes institucions, al seu torn, es desfeien del producte, passant-lo a altres bancs i a institucions financeres foranes.

Quan van augmentar els tipus d’interès dels préstecs subprime, de les hipoteques variables i d’altres préstecs immobiliaris, el joc va tocar a la seva fi. Hi ha prop de 6 milions d’hipoteques subprime, el 40% de les quals entraran en impagament en els pròxims dos anys, segons estimacions de Soros.

Als quals cal afegir altres 5 milions d’impagaments en els pròxims 7 anys, derivats dels tipus hipotecaris variables i d’altres “préstecs flexibles”. Però els títols, el valor dels quals es conta per bilions de dòlars, ja s’han infiltrat com un virus en el sistema financer global. El gegantesc sistema circulatori del capitalisme global ha estat fatalment infectat.

– Però com van poder els titans de Wall Street desplomar-se com un castell de cartes?

El que va ocórrer amb Lehman Brothers, Merrill Lynch, Fannie Mae, Freddie Mac i Bear Stearns va ser, simplement, que les pèrdues representades per aquests títols tòxics depassaven per molt les seves reserves, el que va conduir a la seva caiguda. I més cauran, probablement, quan els seus llibres de comptabilitat, en els quals ara aquests títols figuren en l’Haver, es corregeixin per a reflectir l’actual valor d’aquests actius.

I molts altres els seguiran, a mesura que vagin quedant exposades altres operacions especulatives, com les centrades en les targetes de crèdit i en les diferents varietats d’assegurances contra riscos. AIG va caure per causa de la seva gegantesca exposició en l’àrea no-regulada dels contractes de protecció creditícia derivada (credit default swaps), uns derivats financers que permetien als inversors apostar diners a la possibilitat que les empreses no poguessin retornar els préstecs.

Tals apostes sobre impagaments crediticis representen ara un mercat de 45 bilions de dòlars, un mercat, com aquest, que manca de tota regulació. La ciclòpia dimensió dels actius que podrien quedar danyats en cas que AIG col·lapsés va ser el que va moure a Washington a canviar d’idea i intervenir per a rescatar-lo, després d’haver deixat caure a Lehman Brothers.

– Què passarà ara?

Pot dir-se sense por d’equivocar-se que hi haurà més fallides i més nacionalitzacions i intervencions públiques, ocupant les institucions i els bancs estrangers un paper auxiliar del govern dels EEUU. Que el col·lapse de Wall Street anirà a més i perllongarà la recessió nord-americana. I que la recessió a EEUU es comunicarà a Àsia i a la resta del món, que sofrirà també una recessió, si no alguna cosa pitjor. La raó d’això últim és que el principal mercat exterior de Xina són els EEUU i que Xina, al seu torn, importa matèries primeres i béns intermedis –dels quals se serveix per a les seves exportacions als EEUU— de Japó, Corea i el Sud-est asiàtic. La globalització ha fet impossible el “desacoblament”. Els EEUU, Xina i l’Est asiàtic caminen ara com tres presoners lligats a una mateixa cadena.

– I per tant, en resum?

La caiguda de Wall Street no només es deu a la cobdícia i a la falta de regulació estatal d’un sector hiperactiu. El col·lapse de Wall Street enfonsa les seves arrels en la crisi de sobreproducció que ha estat la plaga del capitalisme global des de mitjans dels 70.

La financerització de la inversió ha estat una de les vies d’escapi per a sortir de l’estancament, sent les altres dues la reestructuració neoliberal i la globalització. Havent resultat de poc alleujament la reestructuració neoliberal i la globalització, la financeritzación va semblar atractiva com mecanisme de restauració de la rendibilitat. Però el que ara ha quedat demostrat és que la financerització és un camí perillós que duu a la formació de bombolles especulatives, capaces d’oferir una efímera prosperitat a uns quants, però que acaben en el col·lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.

Les qüestions clau són aquestes: Com de profunda i duradora serà aquesta recessió? Necessitarà l’economia dels EEUU generar una altra bombolla especulativa per a sortir d’aquesta recessió? I si és el cas, on es formarà la següent bombolla? Alguns diuen que la pròxima sorgirà en el complex militar-industrial o en el “capitalisme del desastre” sobre el qual escriu Naomi Klein. Però això ja són figues d’un altre paner.

 

*Walden Bello, professor de ciències polítiques i socials en la Universitat de Filipines (Manila), és membre del Transnational Institute d’Amsterdam i president de Freedom from Debt Coalition, així com analista sènior a Focus on the Global South. Publicat originalment a Focus on the Global South (Traducció catalana de la Fàbrica)