Un bon dia per a la revolució: per què el 1 Maig cal que ens alcem per canviar el sistema

  David Harvey 

El Primer de Maig és l’ocasió que celebrem les grans conquestes dels treballadors del món per a fer d’aquest món un lloc molt millor per viure. Per desgràcia, no hi ha gaire per a celebrar en aquests dies. Els últims 30 anys estan plens de batalles i escaramusses que han donat lloc a una derrota rere l’altra per als treballadors organitzats.

La classe capitalista desenfrenada ha consolidat el seu poder de controlar o corrompre gairebé totes les principals institucions que regulen el cos polític -els partits polítics (tant d’esquerra i dreta), els mitjans de comunicació, les universitats, la llei, per no parlar de la aparell repressiu de l’Estat i les institucions internacionals. La democràcia del poder dels diners és ara qui mana. Una plutocràcia mundial exerceix la seva voluntat a tot arreu gairebé sense oposició. 

Aleshores, què celebrem? Per descomptat que no tindríem el que encara ens queda (des de les pensions a les restes d’una sanitat raonable i l’educació pública) si no hagués estat pel moviment obrer. Però la nostàlgia dels èxits indubtables i l’heroisme del passat no ens portarà enlloc.

El Primer de Maig, per tant, ha de servir per al rellançament d’un moviment revolucionari per canviar el món. La sola idea de plantejar-ho – o fins i tot dir-ho i escriure-ho – és tan estimulant com sorprenent.

Però, és aquesta també una relíquia de la retòrica revolucionària d’una era passada? O estem en un dels punts curiosos en la història humana, quan l’únic raonable de fer és demanar l’impossible? L’agitació simultània de la revolta des del Caire i Damasc a Wisconsin i els carrers de Londres, des d’Atenes a Lima, des de les fàbriques assassines al delta del riu Perla a la Xina a les ocupacions de fàbriques a l’Argentina, des del renaixement de les revoltes rurals a l’Índia als moviments de els habitants de barraques a Sud-

Àfrica, suggereix que alguna cosa diferent sura e l’aire. Un moviment imparable de revolta mundial, potser, que diu: ja n’hi ha prou! És el nostre torn, els desposseïts i damnats de la terra, de voler i aconseguir més.

Al costat de totes les protestes que cremen a foc lent, s’estan explorant innombrables alternatives pràctiques a l’acumulació sense fi e capital- els moviments cooperatius, les economies de la solidaritat i les xarxes, les organitzacions de seguretat alimentària, els moviments ambientalistes i camperols, col·lectivitats controlades pels treballadors, estan tots en marxa. Un moviment descentralitzat però substancial de persones a tot el món ja existeix, buscant la manera satisfactòria i humana de reproduir una vida social adequada.

On podem anar depèn, per descomptat, en gran mesura d’on som ara. Quines són les possibilitats revolucionàries – i més important encara, les necessitats revolucionàries – del nostre temps?

Estem, en la meva opinió, en un punt d’inflexió en la història del capitalisme. La taxa composta de creixement que s’ha mantingut en els últims dos segles és cada vegada més difícil de sostenir. El creixement compost continu (en un percentatge mínim del 3 per cent l’any) a perpetuïtat és possible en un món que ja està plenament integrat en la dinàmica capitalista? Les conseqüències ambientals i socials són bastant dolentes, però la competència potencialment mortal tant geoeconòmica com geopolítica sobre els mercats, els recursos, la terra i els usos de l’atmosfera és encara més aterridora.

El creixement zero és una necessitat i el creixement zero és incompatible amb el capitalisme. La necessitat és, per tant, que tots siguem anti-capitalistes. Hem de trobar formes alternatives per a sobreviure i prosperar. Aquest és l’imperatiu del nostre temps. Això és al que ens hem de comprometre a en aquest Primer de Maig.

La crisi de 2007-2009 i les seves conseqüències constitueixen un toc d’atenció. Aquesta crisi, diuen molts, constitueix un canvi de joc de com la política i l’economia podrien funcionar. Però ningú sembla tenir una idea clara de en què consisteix el nou joc, quin podria ser el seu reglament, i qui el podria orientar i en quina direcció.

L’absoluta absència d’idees creatives d’avui contrasta radicalment amb les crisis anteriors. En la dècada de 1930, per exemple, un canvi important en el pensament econòmic, el keynesianisme, va apuntalar una reorientació radical dels aparells estatals i les polítiques en les regions centrals del capitalisme. Es va produir un creixement econòmic relativament forta i estable des de 1945 fins a 1968 més o menys, a Amèrica del Nord i Europa.

Irònicament, aquests van ser els anys en què la màxima taxa impositiva a les rendes més altes als Estats Units era de vegades tan alta com el 92% i mai menys del 70% (cosa que desmenteix a aquells que afirmen que les altes taxes d’impostos als rics inhibeixen el creixement). Aquests també van ser els anys en què els sindicats van funcionar raonablement bé en els països capitalistes avançats.

Mentre la descolonització en tota la resta del món continuava a bon ritme, la difusió i, en alguns casos, la imposició de projectes de desenvolupament econòmic van portar gran part del món a una tensa relació amb les formes capitalistes de desenvolupament i de subdesenvolupament (que va provocar una onada de moviments revolucionaris en els últims anys 1960 a la dècada de 1970, des de Portugal a Moçambic). Aquests moviments van ser resistits resoludament, soscavats i finalment revertits a través d’una combinació del poder de l’elit local recolzat per les accions encobertes dels EUA, cops d’estat i cooptacions.

Els anys de crisi de la dècada de 1970 es va forjar un altre canvi radical de paradigma en el pensament econòmic: va aparèixer en escena el neoliberalisme. Hi va haver atacs frontals als treballadors organitzats acompanyats d’una política de repressió salarial salvatge. La participació de l’Estat en l’economia (en particular pel que fa a la provisió de benestar i regulacions laborals) van ser radicalment repensada pels governs de Reagan i Thatcher. Hi van haver enormes concessions al gran capital i el resultat va ser que els rics es van fer molt més rics i els pobres relativament més pobres. Però, significativament, les taxes de creixement agregat es van mantenir baixes, fins i tot quan la consolidació del poder plutocràtic procedia a bon ritme.

Un món totalment diferent va néixer, totalment hostil al treball organitzat i basat cada vegada més en l’extensió del treball precari, temporal i desorganitzat, i va desplegar les ales per tota la terra. El proletariat es va convertir cada vegada en més femení.

La crisi de 2007-9 va provocar un breu intent global d’estabilitzar el sistema financer mundial, utilitzant les eines keynesianes. Però després que el món es dividís en dos camps: un, amb seu a Amèrica del Nord i Europa, veu la crisi com una oportunitat per completar el joc final d’un pervers projecte neoliberal de dominació de classe: l’altra conrea la nostàlgia keynesiana, com si el creixement històric de la postguerra dels Estats Units es podés repetir a la Xina i en altres mercats emergents.

Els xinesos, beneïts amb grans reserves de divises, van posar en marxa un vast programa d’estímul construint infraestructures, noves ciutats i capacitat productiva per absorbir mà d’obra i compensar la caiguda dels mercats d’exportació. Els bancs controlats per l’Estat van prestar furiosament a innombrables projectes locals. La taxa de creixement va augmentar a més de 10 per cent i milions de persones es van posar a treballar. Això va ser seguit per un intent tebi de posar en marxa un pinyó més del programa keynesià: augmentar els salaris i les despeses socials per reforçar el mercat interior.

El creixement de la Xina ha tingut efectes secundaris. En els països proveïdors de matèries primeres, com Austràlia i Xile i gran part de la resta d’Amèrica Llatina s’ha reprès un fort creixement.

Els problemes associats a un programa keynesià com aquest són ben coneguts. Bombolles d’actius, especialment en el mercat “calent” de propietat immobiliària a la Xina, s’estan formant pertot i la inflació s’està accelerant de la manera clàssica que suggereix que un altre tipus de crisi pot ser imminent. Però també les conseqüències ambientals són generalment reconegudes com a desastroses, fins i tot pel mateix govern xinès, mentre que els conflictes laborals i socials estan creixent.

Xina contrasta marcadament amb la política d’austeritat que es practica contra les poblacions d’Amèrica del Nord i Europa. La fórmula neoliberal establerta en la crisi del deute mexicana de 1982, s’està repetint aquí. Quan el Tresor dels EUA i el FMI van rescatar a Mèxic per tal de pagar els bancs d’inversió de Nova York van exigir austeritat. El nivell de vida en un país ja pobre es va reduir en gairebé un 25% en cinc anys més o menys. A la fi del segle Mèxic tenia més multimilionaris que l’Aràbia Saudita i Carlos Slim aviat seria declarada la persona més rica del món enmig d’una creixent pobresa.

Aquest és el destí, juntament amb elevades taxes d’atur perpètues i l’estancament dels salaris que li espera a la població a occident, llevat que hi hagi prou resistència política i descontentament popular per a revertir-lo. Es tracta d’una política de despossessió, no només dels actius, sinó de drets polítics i civils guanyats amb enorme esforç i lluita.

Darrere d’això s’amaga una història sinistra. Quan Ronald Reagan va assumir la presidència el 1981, va reduir dràsticament la taxa marginal impositiva màxima del 72 al 32%, mentre que prodigà tot tipus d’altres avantatges fiscals a les corporacions i els rics. Va posar en marxa una enorme carrera d’armaments, finançada pel dèficit, amb la Unió Soviètica. El resultat va ser un ràpid augment del deute. David Stockman, director de pressupost de Reagan, va revelar més tard el pla. L’objectiu era disparar el deute prou com per justificar l’eliminació de tots els programes socials i les regulacions ambientals que s’havien imposat sobre el capital en els anys anteriors.

Quan Bush fill va arribar al poder el 2001, el seu vicepresident, Dick Cheney, en repetides ocasions va afirmar que “Reagan ens va ensenyar que els dèficits no importen”. Així que Bush va retallar els impostos substancialment a les empreses i als rics. Va combatre en dues guerres sense fons (gastant prop d’un bilió de dòlars) i va aprovar una llei de cars medicaments que va afavorir a les grans companyies farmacèutiques. El superàvit pressupostari de Clinton es va convertir en un mar de tinta vermella amb Bush. Ara els republicans i la facció de Wall Street dels demòcrates exigeixen que es rebaixi el deute a costa dels programes socials i les regulacions de medi ambient.

No obstant això, els dos majors problemes del nostre temps, d’acord amb els Objectius del Mil·lenni subscrits per gairebé tots els països de les Nacions Unides, són la possibilitat d’un col·lapse ecològic i la creixent desigualtat social. Però als Estats Units hi ha un moviment persistent a exacerbar aquests dos problemes. Per què?

El Capital al llarg de la seva història sempre ha tractat d’eludir determinats costos, per tractar-los com “externalitats”, com als economistes els agrada dir. Els costos ambientals i els costos de la reproducció social (tot, des que qui s’encarrega de l’àvia i les persones amb discapacitat fins a l’educació dels fills) són les dues categories més importants que el capital prefereix ignorar. Dos-cents anys de lluita política en el món capitalista avançat obligaren les empreses a internalitzar alguns d’aquests costos a través de la regulació i els impostos o mitjançant l’organització dels sistemes de benestar públic i privat.

Els inicis de la dècada de 1970 van ser una etapa clau en el món capitalista avançat per a la regulació del medi ambient (als EUA amb la creació de l’Agència de Protecció Ambiental i la l’Administració de Salut i Seguretat Laboral, per exemple) i dels sistemes estatals i corporatius de benestar (les estructures estatals de benestar d’Europa ).

Des de la dècada de 1970, hi ha hagut un esforç concertat per part de les empreses per desfer-se de la càrrega financera i política de fer front a aquests costos. D’això anava el reaganisme. Al mateix temps, l’alta mobilitat del capital (animada per la desregulació dels fluxos de capital financer) va permetre capital traslladar-se a les parts del món (Àsia, en particular), on aquests costos no s’havien internalitzat i el marc regulador era minimalista.

Mentrestant, els mitjans preferits per a la recerca de solucions als problemes fonamentals de la degradació ambiental i pobresa al món -la liberalització dels mercats, el lliure comerç i el creixement ràpid i l’acumulació de capital afavorits pel FMI, el Banc Mundial i líders polítics en els països més poderosos- són precisament els que produeixen aquest tipus de problemes en el primer lloc. El problema de la pobresa al món no pot ser atacat sense atacar l’acumulació de la riquesa mundial. Els problemes ambientals no poden ser resolts per un gir a un capitalisme verd sense enfrontar-se als interessos corporatius i els estils de vida que perpetuen l’estatus quo.

Si el capital és obligat a internalitzar tots aquests costos, llavors farà fallida. Aquesta és la simple veritat. Però això defineix un camí convenient cap a una alternativa al capital. El que hem d’exigir el Primer de Maig és que el capital de pagui les seves quotes socials i els deures i deutes mediambientals en la seva totalitat. Els treballadors organitzats poden obrir el camí. Però necessiten aliats entre els treballadors precaris i els moviments socials. Pot ser que ens sorprenguem en descobrir que, units, podem fer la nostra pròpia història després de tot.

David Harvey  és geògraf, sociòleg urbà i historiador social. Article publicat el 29 d’abril 2011 al diari The Independent de Londres. Traducció de La Fàbrica.