Un Govern “d´Entesa”… amb qui?

La muntanya ha parit un ratolí. Després de dies de discretes negociacions en “petit comité”, vet aquí que la investidura de Montilla com a president de la Generalitat ha estat l’ocasió per donar a conèixer el programa del nou “govern d’entesa”. La lectura del document, relativament breu si el comparem amb l’Acord del Tinell de 2003, evidencia la dificultat de la seva elaboració: no deu ser pas senzill omplir trenta-vuit pàgines per no dir res. O millor, per dosificar vaguetats de caire “social” – destinades a tranquil·litzar l’electorat d’esquerres -, amb significatives picades d’ullet a la patronal… i clamorosos silencis que només es poden interpretar com una promesa adreçada als grans interessos privats.

Així doncs, el “govern de progrés” oblida algunes clàusules del precedent tripartit, com ara el compromís d’excloure el PP de qualsevol acord de governabilitat. Sens dubte, això fa molt lleig quan el PSOE demana a l’oposició de dretes “pactes d’Estat” en matèria d’immigració, en política exterior o en el procés de pau a Euskadi – ara com ara, encallat. Algú ha sentit a parlar de les 35 hores? Mutisme absolut. I les deslocalitzacions industrials? Una previsible fatalitat que caldrà pal·liar a còpia de plans alternatius de col·locació per als acomiadats i acomiadades. En canvi, sí que sabem el que convé fer amb els impostos de successió: abaixar-los. “Mesures com aquesta poden generar importants complicitats entre el món empresarial i el govern”, s’han apressat a dir des de Foment. Aquestes complicitats ja estaven en marxa, propiciades pel nucli dur del tripartit “catalanista i d’esquerres”. Ara, sota l’ègida d’un “viatge cap al centre” de Zapatero – que a punt ha estat de lliurar la Generalitat a CiU -, la connivència pot anar molt més lluny encara.

L’acord firmat per Montilla, Carod i Saura no esmenta per res la connexió elèctrica amb França. Tampoc parla del Quart Cinturó. Ni del procés de tancament, abans contemplat, de les centrals nuclears. Per contra, els tecnòcrates de Brussel·les, als quals sembla voler remetre’s el govern, ja han declarat que la MAT és una infraestructura “indispensable”. Les obres entre Abrera i Terrassa són a punt de començar i els mitjans de comunicació ens bombardegen amb opinions “d’experts” parlant de la urgència d’un increment substancial del subministrament d’energia… si no volem posar en perill desenvolupament econòmic i llocs de treball. Ja ens ho havia advertit el candidat Montilla: “No permetré que alguns ecologistes de saló aturin el creixement de Catalunya”.

“Ni dels beneficis que seguiran acumulant els lobbys més poderosos”, podríem afegir. S’anuncia la represa de Llei sobre el dret a l’habitatge, que haurà de resseguir novament tot el tràmit parlamentari. Però, en un país on en el decurs de la última dècada s’ha edificat tant com des de l’època de la romanització fins a les acaballes del segle XX, resulta que la solució seria… seguir construint habitatges sense posar fre a l’especulació, a la venda de sòl públic a la iniciativa privada o a l’escàndol de les desenes de milers d’apartaments buits de Barcelona. Ensenyament? La idea és tirar endavant amb un “Pacte Nacional” que, sobretot, està suposant la transferència de cabals públics a les escoles religioses. Algú se’n recorda de la vella aspiració de l’esquerra de constituir una xarxa laica i de titularitat pública, única beneficiària dels diners dels contribuents? El liberalisme truca a la porta del govern. La sanitat, l’explotació de les infraestructures que l’Estat ha de traspassar a la Generalitat… tot allò susceptible d’esdevenir negoci es troba ja en el punt de mira dels capitalistes.

Però una de les fal·làcies més perverses és aquella que consisteix a dir que, un cop aprovat el Nou Estatut, la reivindicació democràtica de Catalunya queda aparcada – parlar-ne equivaldria a “fer un debat identitari” -, i ara es tractaria de fer polítiques progressistes. De fet, el nou govern es presenta com “eminentment social”. Quina falsedat! Catalunya no té cap crisi d’identitat, sinó que pateix més aviat els problemes que es deriven d’una sobirania segrestada. El dret de decidir, que troba la seva expressió política nacional en l’autodeterminació, travessa tots els àmbits de la vida de la ciutadania i, singularment, del poble treballador. Qui decidirà sobre el futur del territori? Amb quins estris és possible fer front als dictats de les multinacionals? I, sense una fiscalitat pròpia, potent i progressiva, qui fornirà els recursos per a la lluita efectiva contra la pobresa i les creixents desigualtats socials? Una de les poques coses concretes anunciades és un pla – esglaonat, si us plau – de complements de les misèrrimes pensions no contributives amb què malviu no poca gent gran a les nostres ciutats. Però, amb una ambició que té com a sostre la redistribució més equitativa dels limitats recursos autonòmics, el programa del nou gabinet s’acosta més d’un “liberalisme compassiu” que d’un seguit d’enèrgiques mesures d’esquerres.

I amb la perspectiva d’un agreujament de la conflictivitat – per no enraonar de la situació d’il·legalitat a què està sotmès un ampli col·lectiu de persones immigrades -, Joan Saura, potser en un exercici de “política intel·ligent”, decideix assumir la Conselleria d’Interior. El desallotjament del centre cultural alternatiu “La Makabra” amb què Montserrat Tura s’acomiadava del seu càrrec, indica per on poden anar ben aviat les coses. Com ho deia aquests dies el corrent crític “Rojos/roges d’EUiA”, aquest govern mereixeria com a molt un vot tècnic de l’esquerra transformadora per barrar el pas a la dreta; però cap condescendència amb el seu “blairisme a la catalana”, ni cap implicació en l’organigrama del nou gabinet. És l’hora de coordinar les resistències sindicals, d’impulsar i unificar en tota independència els moviments socials. Només a partir d’aquí s’obrirà de debò l’esperança d’un canvi. Per a una esquerra anticapitalista que ha de recompondre les seves forces, que ha de regenerar el moviment obrer i conquerir una nova generació, l’objectiu d’un autèntic govern d’esquerres, d’un govern de ruptura amb el neoliberalisme, roman un horitzó i una fita. A hores d’ara, però, no és aquesta – ni de bon tros! – la realitat que habita el Palau de la Generalitat.