Una lectura dels resultats de Cancun
Per a molts l’Acord de Cancun és positiu, probablement perquè és mes forta la necessitat de mantenir la idea que “cal que hi hagi algun resultat” que analitzar veritablement el contingut i les conseqüències del mateix.
Per a nosaltres, que ens identifiquem amb els postulats de la justícia climàtica i els continguts de l’Acord dels Pobles, és un text que en senzilles paraules manté l’essència de l’Acordt de Copenhaguen deixant en l’ambigüitat els aspectes més vitals d’un acord climàtic basat en la ciència i l’equitat que estigui a l’altura de les necessitats actuals que planteja la crisi del planeta.
L’acord no establix compromisos vinculants, dóna poder al Banc Mundial obrint la possibilitat de major privatització, endeutament i condicionaments, estableix fons insuficients per a respondre als impactes de l’escalfament global i les seves mesures d’adaptació i arrisca a la humanitat a una elevació de temperatura mitja per sobre dels 2º.
Quan la gent demanava un acord efectiu a Cancún, no parlava d’un acord a qualsevol cost. Aquesta no era la idea. Lluny d’avançar per a respondre amb responsabilitat al canvi climàtic, s’ha lliurat obertament al “capitalisme salvatge” i les seves institucions la gestió d’una crisi de grans dimensions que compromet la vida de milions de persones.
Encara que el resultat es postula com la salvació del multilateralisme, paradoxalment posa en vigència el format de “compromisos voluntaris” que és el “cor” de l’Acord de Copenhagen i arrisca que en el futur –com hem dit abans- els arguments de la “urgència” i el desastre del planeta davant el canvi climàtic justifiquin ja qualsevol sortida, encara millor si és autoritària, millor si mercantil, millor si excloent, millor si només manté el statu quo de les elits. És a dir, adéu al multilateralisme.
La voluntat de milers de persones obstinades a avançar amb la justícia climàtica, la justícia social i l’equilibri amb la naturalesa va ser burlada en un acord pobre, que ni tan sols va cercar clarificar els continguts específics de les metes de reducció i sense assegurar la vigència del segon període del Protocol de Kyoto que té el mèrit d’establir responsabilitats i compromisos diferenciats entre països desenvolupats i en desenvolupament.
En aquest “clima” d’enganyós consens, les posicions de principi, que van reclamar un acord just basat en l’evidència de la ciència i en la necessitat d’honrar el deute climàtic van acabar sent jutjades com “radicals”. Ara resulta que és “radical” respectar els principis de la Convenció, que les responsabilitats històriques han passat de moda, que la urgència que reclama la ciència és incongruent.
Mentrestant la primera setmana de la COP 16 el Fòrum Mundial de Vulnerabilitat feia públic un informe que reporta que el 2010 almenys 350.000 persones han mort per impacte directe del canvi climàtic i que el 2030 podríem estar parlant de 1.000.000 de morts al món. Ja estem parlant d’un genocidi i no hi ha terme més apropiat que aquest doncs aquestes morts no són fruit d’un càstig que cau del cel, són fruit de l’acumulació d’emissions de gasos d’efecte hivernacle en l’atmosfera des de principis de l’era industrial, que s’ha aguditzat des de fa unes 4 dècades i que sota la Convenció i el Protocol de Kyoto i els informes científics de l’IPCC té responsables amb nom i cognom. Nosaltres exigim als governs que diguin la veritat, que expliquin als seus pobles les conseqüències del canvi climàtic, les promeses d’un futur segur no són suficients, el que compta ara són els fets i les mesures reals per a parar aquesta destrucció.
Molts ara s’esquincen les vestidures afirmant que els que més contaminen avui són els països emergents, que per a nosaltres no són cap model, i que en el futur els majors contaminadors seran els països en desenvolupament i argumenten que això lleva vigència als acords de les Nacions Unides sobre el clima. Però és fàcil ara acusar-los sense esmentar el deute històric ni els negocis que les empreses d’occident fan en aquests països aprofitant les condicions favorables als seus interessos i la mà d’obra barata que existeix en aquests països. Són precisament les profundes asimetries i l’ús de les lleis del capital com les de ‘propietat intel·lectual’ i les regles d’inversió les quals han facilitat a aquests països situar-se a anys llum en tecnologies i matrius energètiques de baix carboni.
Això és el que està en joc en les negociacions, però es prefereix mostrar una pellofa fràgil per a mantenir la passivitat i la cultura de la impunitat que ens consumeix.
Els impactes els viurem amb major vulnerabilitat en els països del sud i, com sempre, seran els pobles que hi posaran l’esquena, sempre ho fan, així com a Europa els treballadors estan sofrint els impactes de l’ajustament perdent els seus drets laborals, així com els estudiants europeus veuen cada vegada menors les seves possibilitats i drets d’educació, així com els immigrants estan patint l’hostilitat, així com les dones cuiden de la vida, així com els pobles indígenes defensen els seus territoris, així com els milers de damnificats per les inundacions i sequeres estan lluitant per sobreviure.
La solució està en els pobles, i m’atreveixo a dir que l’agenda proposada per l’Acord dels Pobles ha plantejat una línia de treball fruit d’una acumulació de lluites d’experiència i proposta, és un espai que amb la major legitimitat es va atrevir a dir la veritat.
Ens queda avui construir solidaritat per a enfrontar la crisi i protegir als més vulnerables, mantenir la digna lluita per la justícia climàtica i acabar amb la lògica de la impunitat.
*Elizabeth Peredo Beltrán és directora de la Fundació Solón, de Bolívia.
