Una mica d’història del municipalisme

Una mica d’història del municipalisme¹

El primer que cal dir és que, encara que alguns hagin descobert el municipalisme a l’actualitat, les arrels del municipalisme les podem trobar a l’anarquisme i al republicanisme federal de mitjan segle XIX. Un dels primers teoritzadors del federalisme i del municipalisme fou Francesc Pi i Margall, els anarquistes Federico Urales i Joan Montseny va escriure un llibre anomenat Municipis liures,on adoptava les propostes municipalistes del comunisme llibertari de Kropotkin. Durant la revolució espanyola del 1936 foren moltes les experiències municipalistes que es posaren en marxa a barris i pobles.El franquisme fou un desert, però, en acabar aquest, els corrents municipalistes tingueren diverses experiències i es va optar per intentar assolir representació municipal sense deixar de crear moviment en la societat o aquestes candidatures sorgiren a partir dels moviments socials. 

Així, durant els anys setanta i vuitanta hi hagué diverses agrupacions locals que aconseguiren regidors, sobretot a pobles de Catalunya.Si parlam dels darrers anys, des dels anys vuitanta del segle XX han sorgit, a Catalunya, propostes municipalistes com les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV) i les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Es tracta d’iniciatives presents a més de 100 pobles de Catalunya, amb 104 regidors, que, previsiblement, augmentaran en les eleccions de maig.

A partir de 2011, amb el 15-M, es tornà a parlar de construir una societat des de baix, fent ús de pràctiques horitzontals, assembleàries, etc. i reivindicant millores socials i econòmiques. Aquesta ràbia ciutadana s’ha canalitzat, en part, en candidatures municipalistes. Veurem quin resultat tenen i com evolucionen a partir de les eleccions de maig

Què és el municipalisme

El municipalisme és una manera d’entendre la política que fa incidència en la descentralització del poder i en la participació directa de les persones en la presa de decisions que afecten la comunitat en un espai reduït (un municipi o barri), per tal que tota la gent que hi viu pugui participar i prendre les decisions que afecten el col·lectiu. Una democràcia construïda de baix a dalt a escala local, que és l’únic àmbit on la democràcia directa o participativa és possible.

Quan parlem de municipi, ho fem de l’extensió territorial o de l’àmbit que es correspon legalment amb la gestió que duu a terme una batllia concreta. L’ajuntament representa un òrgan de poder vertical encarregat dels assumptes del municipi, però s’ha de transformar perquè es converteixi en un òrgan de decisió horitzontal, des del qual s’exerciran les polítiques perquè els recursos privats es converteixin en públics, i allò públic, en comunal, pel benestar de la comunitat. Així, la comunitat ha de ser el punt d’arribada, la forma final de societat. A la comunitat, la majoria dels recursos i dels béns i serveis que es produeixin serà de propietat comunal, com també la gestió i distribució que se’n faci.

Com desenvolupar el municipalisme

La lluita institucional de l’esquerra hauria de passar per impulsar projectes municipalistes, radicalment democràtics, treballant de forma assembleària i horitzontal, forçant els ciutadans a assumir la seva responsabilitat, i no delegant-la en els polítics.

En municipis petits és fàcil fer assemblees unitàries que siguin totalment independents de partits supramunicipals, encara que els seus membres puguin tenir doble militància i segueixin en els seus partits en l’àmbit autonòmic o nacional. En ciutats més grans, les assemblees s’han d’articular a partir dels barris. La proximitat i la grandària són vitals, ja que permeten que els ciutadans les controlin políticament, de tal manera que el moviment sigui de tots i de ningú, i sigui més fàcil possibilitar la participació ciutadana. La qüestió no pot ser més simple: crear assemblees unitàries de persones, no de partits polítics, que decideixin tot, que siguin totalment independents, sense jerarquies, pensades no només per a les eleccions, sinó per a projectes a llarg termini. La qüestió principal és crear una majoria social mobilitzada contra el capitalisme i el mètode assemblari és el mètode ideal per generar vincles i millorar la nostra formació política. Aprenguem en comú per governar-nos a nosaltres mateixos.

No hi ha millor govern que la mateixa gent i no hi ha millor batle que el poble. Amb aquesta finalitat, cal portar a la pràctica la idea del moviment zapatista de manar obeint. Cal trencar amb les lògiques de la participació i l’acció política actuals, bastint un projecte d’apoderament popular al carrer i a les institucions que porti el poder de decisió al poble.

Les potencialitats

1 – Comunicació.En l’actualitat, continua havent-hi una gran opacitat en les institucions i, per desgràcia, de vegades, encara és imprescindible tenir representació institucional per poder accedir a una informació que després s’ha de facilitar a tots els ciutadans de primera mà. El primer pas per a la mobilització social és la informació i les institucions oculten molta d’aquesta informació bàsica als ciutadans. Transmetre aquesta informació de forma clara i accessible és el primer pas per tenir una ciutadania crítica i responsable, disposada a canviar les institucions des del carrer. És molt important fer la feina de forma transparent i comprensible; fer assemblees obertes, per exemple, per explicar als ciutadans temes com els pressuposts o l’urbanisme.

2-Apoderament.Ens hem d’apoderar de les institucions per canviar-les i obrir-les amb l’objectiu de convertir-les en una eina més dels moviments socials. És fonamental canviar els reglaments de participació ciutadana i que els ciutadans puguin participar de forma activa i determinant en les institucions, des dels plens fins als pressupostos participatius. No es tracta de governar per a la gent; es tracta que governi el poble. Cal mantenir les institucions en un estat d’agitació i insubmissió contínua, trencar les rutines i pertorbar contínuament el poder. I això només es pot fer si la porta al carrer està contínuament oberta. L’aire ha d’entrar i despentinar els polítics i fer-los perdre els papers. Cal trencar el discurs tradicional dels partits, canviar dinàmiques i sortir del bucle de la pura gestió. Per això insistim que el municipalisme no s’exhaureix ni en l’Ajuntament. El municipalisme ha d’impulsar una mobilització social prou forta per enderrocar el poder municipal i aconseguir que el poble es reapropiï del municipi.

3 – Finançament.Tenir representació institucional permet rebre uns diners que han de revertir a enfortir el carrer, i en uns moments com els actuals, en els quals la repressió no deixa de créixer en forma de multes i fins i tot penes de presó, l’ajuda monetària no és cap ximpleria. La prioritat dels diners públics rebuts no poden ser les campanyes electorals, el manteniment de seus i estructures burocràtiques. La prioritat ha de ser reforçar i donar suport a les mobilitzacions al carrer. Hem de ser deutors dels moviments socials, no de les entitats financeres. Sens dubte, els deutes bancaris que tenen la majoria dels partits existents són un llast que fa que aquests difícilment es puguin convertir en veritables candidatures populars. No es pot lluitar contra la capitalocràcia quan els partits són els primers que formen part del sistema.

Els límits

És important no caure en l’enginyeria electoral i pensar a desenvolupar una lluita institucional més sòlida que el simple fet de derrotar electoralment el PP, i que pensi a més llarg termini que els quatre anys dels períodes electorals. I, sobretot, cal valorar que la lluita no s’acaba ni bon tros en les institucions i que el problema no és solament el Partit Popular. El problema és el capitalisme, un sistema fonamentat en l’explotació de les persones i els recursos i que només cerca extreure beneficis per a una minoria dirigent. Evidentment, no aconseguirem rompre amb el capitalisme des d’unes institucions que tenen moltíssimes limitacions. El fet de crear-se massa expectatives sobre el que es pot fer des de les institucions és molt perillós i més quan, massa sovint, hem vist que, quan arriben al poder teòrics partits d’esquerres, s’han dedicat a gestionar les misèries deixades pel Partit Popular i a fer que el capitalisme sigui simplement més suportable. Dit això, també em sembla absurd renunciar a no intentar lluitar almanco en la institució més propera que és el municipi, sense oblidar que la lluita principal s’ha de fer al carrer.

Un perill evident de la gestió municipal és perdre el contacte del que passa al carrer. És fonamental evitar la professionalització de la política. Ara que els partits comencen a assumir més transparència, publicant les rendes dels seus càrrecs, estaria bé que també publiquessin els currículums dels mateixos càrrecs, indicant-hi quants anys han estat vivint d’un sou d’una institució o una empresa pública. Una persona que fa de la política la seva professió és evident que converteix en una prioritat el manteniment de la seva feina, la qual cosa és incompatible amb el municipalisme. La limitació de sous, de càrrecs i que aquests siguin rotatius és totalment imprescindible. Els professionals de la política, en mans dels quals es troben molts, són un altre dels llastos que tenen molts partits per convertir-se en veritables partits municipalistes: durant massa temps hi ha hagut massa alliberats que han fet seu el poder a força de gestionar el partit i que fa temps van deixar la seva ideologia embussada en alguna poltrona, a la qual somien tornar. Tampoc hem d’oblidar que canviar regularment de càrrecs evita caure en rutines, convertir-se en classe política i que reparteix més les responsabilitats, la qual cosa és molt necessària per a un mètode assembleari. Els polítics han d’estar més disposats a baixar que a pujar, més disposats a passar de la institució al moviment social que a l’inrevés.

Els reptes

Cal que els partits supramunicipals superin la seva visió sobre els partits municipalistes. El que és evident, almanco a Mallorca, és que, de moment, els partits supramunicipals no volen saber res d’assemblees d’unitat popular. És més: el que hem vist normalment és com els partits d’àmbit supramunicipal tenen tendència a intentar captar o assimilar els escassos projectes municipalistes que sorgeixen a l’illa. També hem observat que, en general, confonen municipalisme amb el fet de donar una certa autonomia a les agrupacions locals, i continuen sense superar l’estructura tradicionalment vertical dels partits i sense voler renunciar a les quotes.

El municipalisme ha de recuperar el federalisme, que no és més que la lliure unió de les comunitats per gestionar aspectes d’espectre més ampli, com també el respecte a la natura i a l’entorn i la submissió de l’economia a la política per assolir la igualtat i el benestar real de totes les persones. Cal col·laborar, crear xarxes i incidir en decisions de fora del municipi, com demostren, des de fa anys, les CUP a Catalunya o el primer pas que s’ha donat fa pocs mesos a Mallorca, amb la primera Trobada d’Unitat Popular. El municipalisme no significa inhibir-se dels problemes de fora del municipi, sinó apostar per una estructura i forma de funcionar totalment diferent, basada en l’horitzontalitat, la limitació de càrrecs i a actuar de forma local i pensar de forma global per soscavar i acabar amb el capitalisme.