Una tragèdia com a desafiament
Antonio Peredo Leigue – Senador del MAS
La recent tragèdia humana i material ocorreguda a Bolívia com a conseqüència de les inundacions produïdes per pluges intenses, planteja al Govern del MAS una sèrie de reptes als que cal que faci front.
El desbordament dels rius ha provocat desastres en diversos països d’Amèrica, Europa i d’altres continents. L’escalfament global causa canvis climàtics dramàtics en tot el món. A Bolívia, les planures, sofreixen les inundacions de major magnitud en els darrers quaranta anys. Els efectes de la corrent de “El Niño”, agreujats per aquest escalfament, han arrasat extenses zones, amb pèrdues encara no calculades en propietats, ramats i zones de cultiu i han deixat sense sostre milers de famílies.
Un pla d’emergència està pal·liant la situació crítica que es viu en el Beni, nord de Santa Cruz i a part de Pando. A això se li afegeix la sequera que registra gran part de l’altiplà. Més de la meitat del territori nacional sofreix les conseqüències d’aquesta tragèdia. S’hauran de mobilitzar una quantitat important de fons i dissenyar un programa de reconstrucció que haurà d’estendre’s per dos o tres anys.
Un càstig anual
Malgrat que la proporció de les indundacions és molt menor, anualment els rius de la plana inunden extenses zones durant els primers mesos de l’any. Anualment, moren centenars i milers de bovins durant el “temps d’aigües” i quan aquestes es retiren deixen les pastures putrefactes. Anualment, les famílies de camperols pobres i els veïns dels barris perifèrics, abandonen les seves llars per viure en carpes i refugis improvisats, fins que les aigües tornen a les seves lleres. Anualment, l’ajuda es limita a proporcionar-los-hi aliment i abric d’emergència, alleugerir en alguna mesura les pèrdues que sofreixen i compensar als empresaris que perden cultius i ramats.
Per la mateixa època, algunes zones de les valls i la puna són víctimes de la pedra o la sequera i, en alguns casos, d’ambdós fenòmens alternats. De la mateixa manera, encara que en menor mesura, es socorren en la circumstància, encara que després se’ls deixa a la seva sort, fins a la propera tragèdia.
La memòria històrica d’aquests pobles té, en tals fenòmens, com a fets històrics “abans de la inundació de tal anys” o “ en la segona sequera de l’any tal”, són referències comuns en els calendaris. La inundació, el granit, la sequera, es tenen com a fenòmens naturals davant els quals no pot fer-se res.
La imprecisió com norma
Fa cinc any, la ciutat de La Paz sofrí una intensa granissada que es va endur varies vides humanes. Una esllavissada de gel consistent es va ficar en diversos locals, atrapant en ells a la gent que hi havia en el seu interior. Varen ser necessàries dues setmanes per trobar els cossos congelats de les víctimes. L’alcaldia de la ciutat va prendre consciència de la imprevisió que havia causat tal tragèdia i va disposar mecanismes de prevenció davant futurs desastres. No obstant, els habitants de La Paz encara es senten aterrats, quan la pluja es molt intensa o s’escolta el tamborineig del granís.
A nivell nacional, el Viceministeri de Defensa Civil atén aquest tipus d’emergències. Però està precàriament preparat per atendre als damnificats, quan arriba el fenomen anualment. És a dir, no hi ha plans de prevenció. I no n’hi ha simplement perquè el pressupost de la nació sempre en dèficit, no destina cap quantia a construir defensius, protegir zones amb tendència a inundar-se, disposar de refugis adequats i mantenir nets els llits fluvials, entre d’altres moltes mesures de prevenció.
Una política de seguretat
En els darrers deu anys es parla molt de la seguretat ciutadana. La inseguretat s’accentua per falta de vigilància i control en els barris. Robaments i atracaments, violència en els carrers i violacions s’han fet noticia quotidiana. S’han discutit i aprovat lleis amb càstigs majors, reforços policials i major il·luminació pública, amb escassos resultats. Les iniciatives segueixen apareixent, però el problema té una progressió ascendent. És el resultat de l’aglomeració a les ciutats i les males condicions econòmiques.
Però en el tema climatològic, ni tan sols es parla de seguretat. Hi ha una espècie de resignació, com si es tractés d’un càstig recurrent que hem de purgar de forma continuada. Un tipus de revenja que es pren la natura contra les nostres agressions. I si és cert, això darrer, no vol dir que ens haguem de resignar a patir-la.
La gravetat de les inundacions en les planúries i la sequera de l’altiplà, és un toc d’alarma que no podem ignora. No és suficient que ajudem a recuperar el que es perd i esperem que, l’any següent, el clima sigui més benigne. Hem de començar a preparar-nos, avui en dia, per afrontar aquest tipus de desastres i d’altres encara majors.
Desafiament per al canvi
El programa de canvi que s’ha iniciat a Bolívia, està davant un gran desafiament: planificar la prevenció contra els desastres naturals. Les perspectives de desenvolupament nacional mai seran certes, si seguim sent víctimes passives d’aquest fenomen recurrent. S’han de prendre mesures urgents per tal de reduir, i després anular, els seus efectes. No és impossible i molt menys irrealitzable.
El drenatge dels principals rius de les planúries i l’arborització de les seves ribes, és un programa a mitjà plaç que tindrà resultats duraders. Al mateix temps, s’hauran de construir refugis adequats per albergar les famílies i evitar pèrdues de ramats bovins. Plans diversos que han de ser organitzats per a que, a partir de l’any següent, tinguem millors capacitats d’atenció.
Hem de fer que, la tragèdia que va assolar al país aquest any, sigui el punt de partida per a iniciar el desenvolupament que sustenti el canvi que requereix Bolívia.
