Una visió crítica del programa de salut municipal de Barcelona en Comú
Sembla que Barcelona en Comú pot guanyar les eleccions d’aquest diumenge. Per això és important que les barcelonines estiguin ben assabentades de les conseqüències d’aquesta possible victòria de la coalició de forces velles (ICV) i noves (Podemos, Procés Constituent) sobre la salut publica dels ciutadans. Aquí, sense entrar en valoracions polítiques sobre el rol d’ICV a la coalició, repasso algunes propostes que s’han produït durant les darreres setmanes sobre el projecte a l’àrea de la salut municipal.
Amb un enfocament de determinants socials de la salut (DSS), Barcelona en Comú proposa acció intersectorial i de salut en totes les polítiques (SeTP), és a dir, incloure intervencions per a millorar la salut del municipi en les polítiques de l’administració local que no s’inclouen dins del Departament de Salut, com són, per exemple, les polítiques d’habitatge, d’educació, o de planificació urbana. Barcelona en Comú també diu que l’aproximació de «salut en totes les polítiques» és desconeguda fora del món de la salut pública, però que pot assolir una gran millora de la salut dels barcelonins. Ara bé, la proposta de Barcelona en Comú és extremadament optimista respecte a això. D’entrada, no és cert que altres sectors com, per exemple, l’educatiu o el transport no sàpiguen que les seves polítiques tenen efectes sobre la salut de la població; molts ho saben. Però, i això és el més important i on Barcelona en Comú s’equivoca, el problema és que les dades sobre com intervenir amb eficàcia per a diferents poblacions són escasses. Aquest és el repte real.
Pel que fa al sistema de salut, se’ns proposa un sistema públic de propietat, prestació i gestió dels se rveis de salut que sigui universal i equitatiu. Ara bé: per a Barcelona, el fet de garantir un accés universal equitatiu no és l’únic problema amb l’atenció de la salut. Cal una atenció adequada per a les diferents classes treballadores (les mal anomenades classes populars), immigrants, joves… i afrontar les cada vegada més complexes necessitats de salut (per exemple, envelliment, migració) d’una població en canvi.
Barcelona en Comú també parla de potenciar la salut pública i l’atenció primària i comunitària. Això esta bé, però el sistema ha de sobreviure també financerament i cal que ens diguin com afrontaran les despeses creixents (inclosos els majors costos associats amb l’atenció privada concertada, que és menys accessible). Les finances locals estan controlades pel govern central: quasi el 50% del pressupost ve del govern espanyol (30%) i menys de la Generalitat i la província. Es podrien augmentar els impostos sobre el sector de la construcció i les pujades del valor del terreny urbà. A més a més, hi ha els impostos sobre la propietat, sobre els negocis i sobre els vehicles de propietat. No es pot tenir tothom content. La manca de precisió de Barcelona en Comú fa molta por.
Barcelona en Comú empra la paraula revolucionària en descriure la seva proposta i organització. Francament, no crec que les propostes siguin realment revolucionàries, sinó que tots els éssers humans tenen dret a aquest dret.
Tot i així, Barcelona en Comú fa propostes concretes d’acció a Barcelona que són prou interessants i necessàries per ala ciutat. Per exemple, la de promoure la regeneració urbana als barris més «desfavorits» (segons les estadístiques locals). Molt bé, però la pregunta clau aquí és: com ho faran, això? Què és el que funciona, a Barcelona? Per a quins barcelonins? On són les dades?!
Barcelona en Comú proposa plans de rehabilitació de barris «desafavorits» (més aviat, explotats), per revertir-ne la «degradació i l’exclusió» (sovint sobreexplotació, més que exclusió), creació d’espais públics amb més serveis per a millorar la qualitat de vida i en connexió amb altres sectors (de nou la intersectorialitat) i amb participació ciutadana en el disseny, implementació i avaluació del pla. De nou, generalitats; no hi ha res del com.
Quina és la política? Quina és la intervenció? La vaguetat de la proposta ens fa basarda.
Finalment, on és l’autodeterminació de la població barcelonina? No és gens clar que sorgeixi d’una participació ciutadana. Sense saber en què consisteix la regeneració democràtica dels consells de salut, dels comitès de salut, quin és el poder de la població al pla de barris? Moltes incògnites…
L’èmfasi, en conjunt, és el d’una declaració d’intencions, objectius, la descripció dels problemes i alguns punts generals sobre com dur a terme intervencions. Un diria que, quan es vol fer comunicar a la població de forma participativa, cal donar detalls sobre què es vol fer i perquè, quines són les dades locals, a Barcelona, que permeten fer propostes per a un pla de barris que funcioni per a les necessitats dels grups heterogenis de barcelonins. Un es demana: on és la feina prèvia? Després de l’experiència de dècades amb el PSC i ICV, un diria que no n’hi ha prou amb un «confieu en nosaltres, que som la nova (o reciclada) esquerra».
