Valoració de la campanya contra l’Estatut i la incidència social del discurs independentista

Els resultats del referèndum per a l’Estatut del Principat no poden ser considerats evidentment des del triomfalisme. Tampoc no es pot centrar les causes en les traïcions dels partits a les seves pròpies bases o als seus objectius declarats, ni al tancament de files mediàtic al voltant del SI. De la mateixa manera, ningú que tingui un coneixement real del grau de desenvolupament de l’esquerra independentista com a moviment polític i de l’entorn d’organitzacions anticapitalistes pot atribuir simplement la derrota evident a negligències d’aquests sectors. La qual cosa no vol dir que no sigui urgent realitzar una autocrítica o extreure conclusions en clau interna.

El resultat no va representar cap sorpresa per a aquells que vam seguir la campanya. Però això no obliga a buscar les claus en el desenvolupament de la campanya mateixa. Des del moment que va ser evident que el nucli dur del poder al Principat (CiU, PSC i el seu entorn mediàtic, empresarial, associatiu, sindical, etc.) tancava files al voltant del text i la seva aprovació, es podia fer valoracions optimistes, però mai per sobre del 40% com a expectativa del NO.

Les causes del resultat, per tant, són de tipus molt diversos, i com és lògic les més importants són les que tenen un caràcter estructural. Ras i curt: malgrat els deliris de grandesa de certs sectors que consideren urgent per a l’esquerra independentista disposar d’un instrument electoral d’abast nacional o autonòmic que capitalitzi el descontent, el grau de consens social al voltant de l’Espanya de les autonomies i, en conseqüència, de la monarquia constitucional és molt sòlid a hores d’ara. Valorar honestament el grau de desenvolupament de la consciència revolucionària del nostre poble no significa negar ni minimitzar el caràcter objectiu de l’opressió social i nacional que exerceix el capitalisme i el seu instrument polític a casa nostra, és a dir, la “democràcia” constitucional espanyola. Tampoc no significa negar la necessitat d’una alternativa basada en la Independència i el Socialisme com a objectius estratègics que tan sols l’esquerra independentista està en condicions ideològiques de proporcionar.

De premises teòriques falses, d’anàlisis teòriques desenfocades o matusseres no en pot brollar mai una praxis veritable ni una acció transformadora.

Naturalment aquest consens no s’ha de confondre amb una veritable legitimitat del sistema i dels seus instruments polítics, els partits. La consciència que cap d’ells no lluita per la millora de les condicions de vida dels treballadors catalans ni per la defensa dels drets nacionals dels catalans és àmpliament estesa. Com també la consciència que el sistema en general, els seus jutges, els seus policies, l’Exèrcit, els sindicats majoritaris i la patronal, estan al servei d’interessos aliens als dels treballadors catalans.

L’assoliment d’aquest grau de consciència col·lectiva és important per què és condició necessària per al desenvolupament de l’acció revolucionària. Condició necessària però no suficient. Entre aquest estat de coses i el convenciment de construir instruments col·lectius revolucionaris (partits, sindicats, organitzacions armades, etc.) hi ha un abisme obert per la idea generalitzada que no hi ha res a fer i que el que hi ha és el menys dolent possible. La lluita per cobrir aquest abisme és la veritable funció de les organitzacions revolucionàries catalanes.

Naturalment, altres factors menys decisius però gens menyspreables van jugar en contra. Malgrat l’evidència que els gestors de la dominació mentien, que Zapatero no complia la promesa de respectar el què el Parlament proposés, que els polítics catalans mentien quan deien que defensarien units els interessos de Catalunya per sobre dels seus particulars, el referèndum va ser percebut per la població com una disjuntiva entre la dreta espanyolista representada pel PP d’una banda, i el text resultant del pacte Zapatero-Mas de l’altra. Una gran quantitat d’energies provinents del descontent van ser d’aquesta manera reconduïdes cap al consentiment, és a dir, el reforçament del marc legal vigent mitjançant una lleu reforma.

Les forces amb accés als instruments propagandístics més poderosos que van optar pel NO (ERC i PP) tampoc no van sumar. Mentre el suport del PP al NO restava més que no sumava suport a aquesta opció, ERC la defensava amb la boca petita atemorida pel fet de ser associada amb la dreta espanyola i per la divisió derivada del conflicte entre les bases i la direcció.

El marge de joc de l’esquerra independentista en aquest context era molt reduït, com ho és la força real del nostre moviment. Això no vol dir que aquesta campanya no fos una oportunitat i que aquesta oportunitat no fos desaprofitada. Com s’ha esdevingut en altres ocasions, una valoració massa optimista de la conjuntura va fer pensar que valia la pena diluir els aspectes més revolucionaris del nostre discurs per la importància històrica d’obtenir un bon resultat. L’error ha consistit a no veure que el referèndum era sobretot una oportunitat per a la socialització de les nostres idees aprofitant la debilitat esmentada dels altres partidaris del NO. I enlloc de la socialització de les nostres idees hem propagat un discurs fins cert punt indiferenciat de les versions més abrandades de l’esquerra institucional. No hem transmès amb claredat que el fons de la qüestió és la incompatibilitat de l’existència de l’Estat Espanyol amb els nostres drets nacionals i la impossibilitat de la defensa i el desenvolupament dels drets socials en el marc del capitalisme i la democràcia burgesa.

En cas d’haver enfocat correctament la qüestió, no haguéssim superat, òbviament, el silenci mediàtic. Tampoc no l’hem superat amb el discurs adoptat, que podríem qualificar de “pragmatisme ineficaç”. Però hauríem obtingut una certa referencialitat, entre els sectors més polititzats. Aquells que, sense formar part de l’entorn del moviment són susceptibles d’accedir a la nostra propaganda i als nostres canals de comunicació (Internet, publicacions peròdiques, cartells, xerrades, etc.). Això no hagués canviat substancialment els resultats, però ens posaria en camí, en el llarg camí, de cobrir l’abisme esmentat.