Visca el Barça i Visca Catalunya
Durant el franquisme la gent parlava català al camp del Barça. I Terra lliure es va donar a conèixer l’any 1981 llençant octavetes al Camp Nou. I el Concert de Lluís Llach i tantes altres coses més. I el Barça és primer de tot un negoci, i les xifres milionàries, i Qtar Airways.
Maradona i el seu gol contra la Gran Bretanya i el seu compromís amb els processos revolucionaris d’Amèrica llatina. Sòcrates -el futbolista, no el filòsof- i la Democràcia Corinthiana. I el futbol de barri, el futbol com element cohesionador, i tantes altres coses.
Però més enllà de tot això entre futbol i política hi ha diferències importants, com l’adhesió. Els motius de perquè una s’afilia a un equip de futbol són molt diversos però són -o haurien de ser- diferents als motius pels quals una persona s’afilia a un moviment o partit polític.
I també la forma d’ocupar el carrer política i la futbolística hauríen de ser diferents. L’entusiasme d’una manifestació massiva i l’ambient de victòria és positiu i comprensible. De la mateixa manera que quan l’equip del qual una n’és partidària o seguidora guanya un campionat, l’eufòria i l’alegria omplen carrers i bars i places. No obstant darrerament en alguns manifestacions s’ha pogut observar un èxtasi i una excitació més pròpia del futbol que no pas de la política. I no és tan sols això el què esdevé preocupant, sinó que l’endemà de la manifestació la gent sembla oblidar-se’n d’una manera similar a l’endemà de la celebració a Canaletes. Mirem el diari, a veure què ha sortit. Ho comentem i mirem enrere i sospirem pensant com de maco va ser i quines ganes de que vingui la propera.
La capacitat de que una afició condicioni el joc del seu equip és petita. Tot i acceptar que l’ambient del camp, animar a l’equip i aquest tipus de coses poden afavorir a l’equip crec que podem afirmar que la incidència és petita. En canvi en política el paper del carrer, de la gent que no exerceix professionalment com a polític, és vital. I ho és perquè la política es fa principalment al carrer, i quan es diu al carrer generalment es vol contraposar a les institucions públiques que fan política, a els i les representants polítiques. El carrer és el lloc de treball, les associacions, les organitzacions sindicals i polítiques, i aquestes son les qui han de mantenir la mobilització, reivindicació i exigència. I no només això, sinó que han de fer coses. És a dir, no voler que els representants facin política, sinó fer-la. Ocupar cases per viure-hi quan l’habitatge té un preu excessiu, fer vaga per defensar els drets laborals i contra l’explotació, mobilitzar-se per forçar accions per part del govern respecte a injustícies dins i fora del país, mobilitzar-se per aturar lleis que atempten contra els drets de les persones i desobeir-les si ja existeixen. I tot això no es pot fer a Canaletes, ni en un dia de manifestació. Les manifestacions massives a favor de la independència són un èxit de totes les persones que hi han participat d’una o altra manera, però no és suficient. Ni per garantir la consulta, ni encara menys per garantir la independència. I no ens oblidem de que la consulta –en cas que es faci- no seria vinculant. I que la independència com s’està plantejant no seria de la nació sencera. I que si somniem amb un nou estat hem d’imaginar un model d’estat i pensar en ell. I això no es fa des de la grada, encara menys des de la tribuna, ni únicament des de dintre del parlament. Això es fa principalment al carrer, dia rere dia -i també a les nits-, caldrà implicació, compromís i lluita. I pensar que juntes ho podem fer possible si pensem i actuem juntes.
