Veneçuela: la revolució després del referèndum

Lluís Perarnau 

L’acceptació neta i clara dels resultats del referèndum per part del president Chávez no quadra gens amb la imatge de dictador que han donat d’ell pràcticament tots els mitjans de comunicació. És la primera incongruència que no explicaran els que tant han atacat a Chávez amb l’excusa de la reforma constitucional.

És realment difícil, per no dir impossible, trobar als mitjans una altra visió que no sigui la dels que es posicionen clarament en contra del procés de canvis socials, en contra de l’aprofundiment de la revolució cap al socialisme. Aquí teniu quatre comentaris des d’una visió a favor de la revolució.

La campanya a Veneçuela

Si aquí la informació ha estat totalment esbiaixada i parcial, a Veneçuela la campanya dels mitjans ha estat completament alarmista, amb l’objectiu d’influir en els sectors més endarrerits de la població, alhora que es mobilitzaven als sectors hostils a la revolució amb una campanya histèrica de mentides i calúmnies contra Chávez. Alguns exemples. L’Església Catòlica, encapçalada per la reaccionària Conferència Episcopal, va predicar des de les poltrones contra Chávez i el “comunisme ateu”. A ‘Últimas noticias’, un dels periòdics més llegits a Veneçuela, va aparèixer un anunci de dues pàgines en el que es deia que l’Estat trauria els fills als pares i que passarien a pertànyer a l’Estat. També es deia que s’eliminaria la llibertat de confessió religiosa. A Carabobo, un periòdic regional treia en portada una fotografia d’una carnisseria buida amb una bandera cubana i una imatge de Castro. El titular era el següent: “Así es cómo hoy es la Cuba socialista”. És evident que els sectors empresarials i financers han emprat a fons els poderosos instruments de què disposen per influir a l’opinió pública.

Derrotats per l’abstenció

El tret més significatiu d’aquest referèndum és que hi ha 3 milions de votants a Chávez (fa un any el president va obtenir 7.309.080 vots) que ara s’han abstingut. A més de la campanya de l’oposició, hi ha d’altres elements que ajuden a explicar els resultats. Per un costat està l’actitud dels governadors i alcaldes “chavistas” que no només no van organitzar la campanya, sinó que la van sabotejar activament. No ens referim als que d’un dia per l’altre van desertar al camp contrari, com l’exgeneral Baduel, que també han fet molt mal, sinó a sectors burocràtics que sentien encara menys entusiasme que l’oposició per la reforma constitucional. Per un altre costat, està la situació real de les condicions de vida. La revolució se la juga en el terreny de les condicions materials de vida i de treball de la gran majoria. Hi ha hagut avenços innegables en molts camps (educació, sanitat…), però també és cert que hi ha problemes com el de la vivenda, el de l’economia informal, la inseguretat, que no s’han resolt. Les expectatives que generen els plans presentats pel president sovint xoquen amb la realitat del manteniment de l’economia de mercat. En el cas de la vivenda, malgrat els pressupostos creixents destinats a construir-hi vivendes, el dèficit no deixa de créixer. Alguna cosa tindrà a veure que els costos dels materials de construcció hagin augmentat un 53% l’últim any. De la mateixa forma, els bancs privats no faciliten el crèdit per a l’adquisició d’una vivenda, o microcrèdits, crèdits agrícoles, etc., sabotejant els plans i controls del govern. Això encara és més flagrant en el que és l’abastiment de productes bàsics, com el sucre, l’oli, i en els últims mesos, la llet. Això ho ha utilitzat l’oposició de forma insistent durant la campanya pel referèndum. Aquesta situació recorda a la de Xile, quan el sabotatge econòmic es va emprar contra el govern d’esquerres de la Unitat Popular dels anys setanta.

Aquesta ha estat una seriosa advertència per a la revolució. La revolució no es pot fer a mitges. La qüestió econòmica, la qüestió de les condicions de vida de les masses és decisiva. La batalla del referèndum per a la reforma constitucional s’ha perdut, però no s’ha perdut la guerra. La causa de la derrota no és que s’hagi volgut anar massa lluny ni massa ràpid, com plantejaran, sens dubte, els sectors burocràtics i reformistes. La nacionalització de les palanques fonamentals de l’economia permetria planificar i resoldre els problemes més importants per a la gran majoria. Acceptar la lògica del mercat i renunciar a prendre mesures decisives contra els que dominen i controlen l’economia seria permetre el retrocés a la majoria de les conquestes de la revolució.

* Lluís Perarnau és membre de l’Assemblea Bolivariana de Catalunya