Violència estatal, guerra i resistència
Tenia el llibret intitulat Violència estatal, guerra i resistència quan ens ha saludat Judith Butler, l’autora. S’ha assegut amb elegància i ha començat a parlar de la fragilitat, perquè la vulnerabilitat ens fa éssers humans.
Que aquesta vulnerabilitat que compartim tots els éssers humans no ens crea deures globals? Ens ho pregunta. Butler diu que, si el que ens fa humans és la fragilitat i la dependència envers l’altre, aleshores protegir els altres és també protegir la nostra vida. Aquest ésser humà que creem entre tots i en diem individu és un cos social. La materialitat del cos té límits, la pell, el final, però les materialitats textuals o discursives no són les mateixes, tot i ésser materials. Parafrasejant Wittgenstein, els límits de la meva pell no són els mateixos límits que el meu jo, perquè els límits del jo són discursius. En la mesura que hi ha formes de materialitat diferents, també hi ha tipus de cos diferents i moltes formes d’entendre’l, però és la vulnerabilitat que defineix la humanitat, la qual és fragilitat feta cos i fragilitat simbòlica. L’individu no és individual, perquè el cos sempre és social. Tanmateix, no tots els cossos tenen el mateix nivell de fragilitat. Aquesta vulnerabilitat variable té condicions i causes polítiques, i la guerra és la que porta la fragilitat extrema i sistemàtica. A la guerra, l’estat imposa una distinció difusa entre els qui mereixen viure i els qui no (civils, no civils). Alguns cossos no seran dignes de dol (palestins, dones, refugiats…). D’aquí que la resistència no es faci només amb barricades; es fa trencant els marcs que condicionen la interpretació del nostre món, fent pensable allò impensable. Perquè la resistència, a més de fer dignes de dol totes les vides que no ho són, és també fer-les dignes de viure.
Gure Liburuak, hivern de 2015.
